Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2471

Les Aventures d’en Dos Pams i Mig

L’AMIC EN DOS PAMS I MIG

 

Madò Matgina l'any de la Neu.

Aquesta és la petita història d’un món mariner basada en fets reals. Són unes anècdotes que cont jo, en D.P.i M., i que les me va contar el qui firma, nét dels personatges principals.

Començarem per la seva padrina, madò Matgina, casada amb el padrí Sebastià “Blancus”. Segons m’han contat era la dona més forta de Cala Rajada: arrabassava els queixals queixosos fent força amb dos dits i sense fer mal; per guanyar quatre “duros” pujava amb un carret carregat de peix a Capdepera sense més força que la dels seus braços i la de les seves cames. El venia als capdecantons assabentant la gent bufant un corn marí.

Era una dona molt de l’Església, i amb les seves influències aconseguí que els capellans posassin “empenyo” per treure cinc parents seus tancats a la presó i que no pensaven com ella.

 

El padrí Tugores amb capell, a la dreta.

Passem al repadrí “Tugores”, pare de la seva padrina Matgina.

Provenía de Valldemossa, d’on se’n va haver d’anar perquè hi havía poc peix. Allà era el pescador de l’Arxiduc i també l’acompanyava en les seves excursions marítimes.

A Capdepera hi va conèixer la seva dona, la repadrina Elionor.

Era un home carregat d’anècdotes i en contarem unes quantes més:

Donya Elionor, dona de Joan March, el cridava perquè li contàs històries i li fés gloses; era molt xistós i la feia riure.

Durant una temporada, o més bé anys, anà embarcat en una barca de bou. Quan havien de berenar repartía l’oli i aquest anava molt escàs. Amb el cetrí i fent-li fer cercles, el repartia: un tirurí per cada pescador, i així: tirurí, tirurí, tirurí, i quan arribava a la seva llesca de pà: tiruuuuriiiiii.

El meu amic el recorda especialment pels Nadals, quan feiem l’Alei, alei!. Se n’anava per la carretera que du al Far amb un carretó i tornava carregat de faies (i per les matances, de gatoves) i les fermava formant feixos. N’encenien un cap i corrien cantant la inoblidable cançó:

Alei, alei!

penjat amb un cabell,

anit anit

un gall farcit,

demà demà

 

el mos hem de menjar.

 

Inoblidable!!!!

 

El padrí Blacus.

El seu padrí Sebastià “Blancus” va esser un gran pescador i era famós per les seves cales de Llagosta, ja que les sabia de memòria.

Quan se va retirar va vendre la barca. Cada dia anava a veure-la, ja que l’estimava molt. El pescador a qui la va vendre la va enfonsar per comprar-ne una altra. Això li va sebre molt de greu: “si ho hagués sabut no l’hauria venuda”, els contava.

Així i tot anava a pescar amb els amics que el convidaven i els deia on hi havia cales, ja sia de llagosta o bé de serrans.

I així és com m’ho contà el que firma el conte i assegura que s’atraca molt, molt a la realitat, per no dir que tot s’hi ajusta.

Sebastià Nebot “Xerafí”

Abril 013