Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 2295






Espurnes d’un temps pretèrit









CAN GARRETA

Jaume Sancho “Niu” – que en vida fou, entre altres coses, un geni, una màquina de calcular de cap sumands d’una llarga llista de xifres i números, en manco que canta un gall –, ens contava que el seu pare, Llorenç,  visqué de ben a prop el lloc denominat “Can Garreta”. A l’estampa que il·lustra el present comentari, s’hi troba, entre altres homes. “Can Garreta“ sembla ser un nom sortit d’una distorsió nascuda de la mateixa gent per anomenar “Can gerreta”, de gerra, segons Llorenç Niu. L’establiment estava situat al carrer Centre, on actualment es troba Can Ruís, o el quiosc de premsa.  Allí, abans de ser magatzem d’obra de palma dels empresaris  Albertí-Sancho-Sirer, fou una taverna i, al mateix temps, una botiga de queviures. Els pescadors de Cala Rajada, devers l’any 1900, es reunien allí en quadrilles, quan acabaven el jornal  i
celebraven  festins. Els patrons Tomeu Alzina “Mussí” i Mateu Garau “Parreta” sempre havien de posar pau, entre els mariners reunits, pels aldarulls que els cap de setmana muntaven a “Can Garreta” i que la majoria de vegades acabaven amb reivindicacions polítiques. El batle era Pere Ginard “Prebe”, home de poques bromes. Els càstigs que el Governador, des de Ciutat,  ordenava al batle “Prebe” que s’aplicassin a la gent d’idees liberals eren de “pinyol vermell”. Més d’un s’hi posava la mà, ja que les anades i vingudes a la presó de la Sala, de persones contràries al pensament de la màxima jerarquia provincial, eren freqüents i anaven acompanyades d’ablanides i ventim.

Carrer de sa Creu (ara del Centre). Can Garreta és la tercera casa, a la dreta de la imatge (fotografia cedida per Antoni Flaquer "Coix")




Taverna de can Garreta


CANONGE COL·LECTA

Llorenç Tous “Col·lecta”, que fou el més jove dels canonges de la  Seu de Mallorca, amb motiu del funeral  per l’ànima de la seva parenta Antònia Llull Sureda “Pil·lita” i “Vergera” – que va deixar viudo, fa poques setmanes, el mestre de la música, l’exdirector de la banda local, Bartomeu Massanet “Carbó” – va fer una densa homilia,  digna d’un llibre. (No és comprensible com, encara, a aquestes alçades, no s’ha convidat en L.lorenç Tous per a pregoner del Mercat Medieval.) Malgrat que el sermó deixàs bocabadat a més d’un dels assistents (inclòs mossèn Miquel  Mulet, que semblava espantant), va  dir, entre altres coses,  ben clar i llampant, que “això de l’infern són llegendes, contes, és tot mentida”.  Si el rector Joan Dalmau aixecàs el cap – ell que sempre va dir que de “Can Col·lecta” era difícil que en sortís cap capellà (ho deia perquè es tractava d’una família d’idees republicanes) – se’n tornaria, amb tota seguretat, on ara es troba, si hagués escoltat el sermó d’en Tous. Climent Flaquer “del Recreo”,  sempre optimista, rient  es dirigia a Dalmau amb aquesta exclamació: ”Ai, don Joan, quan entrin es nostrus...!” I el rector contestava: ”Sí, però ara mateix es que comanden són es meus”.  El vicari coadjutor de Dalmau, el petrer Joan Font, era persona més condescendent, com en l’actualitat, quan ja frega els 90 anys  i pareix tal ment de 60.

Quan els escolanets anaven a ca don Amadeu Alou, fill del pastor protestant, amb l’ecònom Dalmau, el vicari Font i el jove prevere Tous, a fer-se fotos de grup,  semblava una incongruència, ja que les relacions entre catòlics i protestants, devers els anys 50 del passat segle, no eren molt fluïdes i qualcú, amb mala consciència, s’havia atrevit  a dir que anar a sa Pedruscada era ficar-se a la cova de l’enemic.  Amadeo Alou, excel·lent persona i magnífic fotògraf, especialista en imatges de saló i retrats d’estudi, rebia tot el clergat local i seguici amb amabilitat i cortesia, deixant de banda les diferències confessionals que poguessin existir.


Any 1958: Joan Font, Joan Dalmau, Llorenç Tous i escolania


CAN CAPET

En Jeroni Melis “Capet” va donar nom a la costa de an Capet, ja que fou batle provisional de Capdepera, per part dels liberals, malgrat les divergències existents dins la mateixa família, ja que en Gabriel Melis “Capet”, un cosí d’en Jeroni, va formar part d’una manifestació de veïnats que va assaltar la Sala, una mena de envaïment de la casa consistorial, com a demostració de disconformitat amb el funcionament de l’Ajuntament. Francesc Galmés Díaz-Plaja, descendent dels Melis de can Capet, per part de pare, estava molt interessat a conèixer aquestes dades sobre els Capets.  Jeroni Melis fou un dels impulsors de la societat gabellina “La Palmera”, devers l’any 1899, i va arribar a ser president de l’entitat.  Bernat Massanet “Busquer” de Son Servera, que fou regidor del seu poble, sempre advertia: “Amic meu, no te metas a redentor, que acabaràs crucificado”. I aixó li va passar a Jeroni “Capet”, un gran home. Sabem que l’antic cap de protocol de la Generalitat de Catalunya, i abans de l’Ajuntament  de Barcelona, l’esmentat Paco Galmés, és fidel seguidor d’aquesta revista digital  “Cap Vermell”. És ben segur, així ho desitjam, que el podem fer content amb aquesta informació. De totes maneres, existeixen publicacions que parlen mès extensament de “La Palmera”, cooperativa  de Capdepera,  i del veterà parent dels “Capets”.  Si qualque lector coneix més detalls dels  orígens de la família dels “Capets”, pregam que contacti amb nosaltres o amb aquesta revista. Moltes gràcies.

 

Bartomeu Melis “Meyme”