Imprimeix
Categoria: Actualitat
Vist: 610




Encara me ve aquella imatge de l'anunci de l'avinguda: una jove en roba interior, la imatge de la qual fer la idea feminista; les cadenes multinacionals amb aquest tema són  hipòcrites, com molts d'anuncis que prometen felicitat, tots excepte un: el del festival de la Poesia de la Mediterrània. Entre les múltiples interpretacions: la de Antònia Vicens, la poeta de Santanyí recentment premiada i Andreu Riera el pianista de Manacor (que vaig conèixer gràcies al regal de Maria Antònia Febrer, professora que professa). Me va encantar també Maite Martín, tot i que no li agradi cantar en català. Curiosament l'anunci de la noia du per títol el mateix que un poemari de Joan Isaac, Intimissimi, dietari emocional, que presentà a l'Auditori del Centre Cap Vermell (esper que no quedi reduït a CVC) un Joan Manresa, explorador també de la paraula entre les arenes del Nord d'Àfrica que bellament ens regalava en els seus articles a les contracobertes d'un diari. El poeta que cantà a la nostra Margalida, presentà el llibre el març del 2017:

Els records són les pedres a la llera del riu de les nostres vides.
Immòbils, fins quan arriba el desglaç de la memòria.

                Primerament, deixau que el temps passi però no gaire per casa i endinsau-vos en la Ginebra trista del cafè Balzac, llibre de 29 relats, 29 trets de la paraula escrits per la mà de Joan Perelló, d'aquest poemari en parl amb Miquel "Llull", que també redolà pels seus versos, a la passada fira del llibre de la plaça de l'Orient, allà les roses i les "bragues" de Ràdio Capdepera fan matx, també els llibres (o això vull pensar). El poeta del sud, presentat per Nanda Ramon i Joan Riera a la llibreria Quars de Palma, en una multitudinària presentació, on hi havia reconegudes personalitats del món de la literatura i de l'art (hi vaig veure a Bernat Nadal, entre d'altres), confessà que ell no era digne d'entrar en el món literari com ho havia fet, una captatio benevolentiae a l'estil de Jaume Fuster a la presentació de "Celistre", a mi m'inspira aquest poeta (el calarrajader també!), perquè ha sabut combinar la finor de tracte amb el foment de tres pilars: l'educació, la cultura i el paisatge de l'illa. Va fer una lloança exepcional dels presentadors. L'eix vertebrador de la seva obra és la tristor, paradoxalment ell sembla un home alegre, almenys de tracte ho és per l'experiència amical que hi tenc. Qui beu de la seva ginebra s'anadona que Campos l'ha marcat en el llenguatge, on el paisatge l'influencia, ve aleshores el guaret de Migjorn, la paret seca, aquella manera de mirar el món per un home que es defineix com a vitalista-escèptic (qui ho diria!) i en aquesta mirada hi ha la pintura i les converses amb els seus amics pintors, l'estretor d'una vida, l'aridesa del lloc, la totsolesa entre la multitud, un referent inigualable, que escriu:

La bellesa tremola amb ansietat
acariciant el límit de l'aigua
amb humils calfreds a punt d'incert síncope
dansant amb la màgia de la por

 

Seguidament, m'agradaria parlar  del poemari La netedad, que l'amic Sebastià Alzamora ha tret amb una depuració gairebé exel·lent on fa un expurg de tots els seus mals i és la tornada al gènere líric per part d'aquest consagrat autor, que s'atreví a passar pel sedàs crític de la tertúlia de kinesdues a la llibreria Lluna. També passarà pel Poesart d'enguany. Una de les seves cobles diu així:

 

(Tu desprèns l'olor d'una flor malalta,
i no entenc una cosa sense l'altra).
(...)
El passat és retràctil, com un cuc.

Si canviam de gènere i anam a la prosa hem d'indicar que es va reeditar el llibre "Qui no fa la festa" de l'amic Paco Esteve i Beneito, guanyador del premi "Enric Valor" pel seu llibre "Si ha nevat", Beneito, en la seva ópera prima recrea un món de hippisme i psicotropia, on la imaginació desbordant fa aperèixer unes aranyes perilloses en un camí de creixement personal i viatge iniciàtic. És un autor del tot recomenable. El llibre comença així:

L'última vegada que el Girolamo havia vist el Pietr va ser una tarda d'hivern que va haver d'anar a Zidade per unes coses de la feina.

D'altra banda, no puc deixar de citar un poeta Maior, Àngel Terron, qui fa poc presentà "El llibre del Mercuri" la seva poesia reunida des dels seus inicis (1975-1985) amb un pròleg excel·lent de Jaume C. Pons Alorda ("exageradament" brillant, segons el poeta palmesà). A final d'aquest mes recitarà en el Poesart d'Artà. En ell fa un repàs de la seva trajectòria. Aquí en teniu un tast:

El so de les paraules denota el greu cansament.
Tot ho amaguen i tot ho volen descriure.

 Conclusió, la intimitat ens limita i ens conforma el perímetre de la moralitat, la poesia obri aquests limits, que poden arribar a ser infinits, Laia "Malo" (quina gran traducció de l'anglès que ha fet del darrer llibre de Patti Smith!), manifestava en un article periodístic que la imaginació tot ho pot. És important la suggerència, sense traspassar més límits que els mentals, valgui aquest article com exemple.

                                                                                                       Joan Cabalgante Guasp