Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 494
Caminada pel Pirineu occidental ( 27 de juliol al 3 d’agost 2022)
Del refugi de Linza al de Lizara, passant per Selva de Oza i Gabardito 



 
 

Etapa 5. Dia 1 d’agost
Linza – Selva d’Oza

Després d’un desdejuni molt romàntic (amb espelmes), iniciàrem la ruta amb una breu pujada pel bosc de Gameta, fins a una bretxa en la roca anomenada Pas del Cavall.  Des d’aquí continuàrem pujant d’una forma més suau pel camí circular de Gamueta, en què alternen bosc i clarianes. La ruta és dolça i avançàrem amb fluïdesa.
 





Arribàrem a un barranc on deixàrem la ruta circular per seguir barranc amunt, fins a arribar a una planura plena de forats, anomenada Foyas de Gamera. Deixàrem enrere una cabanya, a l’esquerra; davant teníem els cingles del Gamueta i d'Anzotiello. Pujant, vam veure marmotes que prenien el sol a una roca i els cabirols enfilant-se pels vessants de les muntanyes.







No arribàvem a  veure per on pujaríem per superar el circ muntanyós, fins que el caminoi marcat, amb senyals de pintura i fites, ens dugué pel mig d’un ressalt rocallós. Superat el pas (amb molta cura), arribàrem a una mena de vall elevat que sembla un paisatge lunar. Passàrem devora una gran dolina i assolírem el pas d’Anzotiello.
 






La panoràmica des d’aquest pas era espectacular: una successió de muntanyes i carenes impressionants. Com que teníem cobertura (hem de dir que durant la senda vàrem tenir pocs dies amb cobertura  telefònica), vam aprofitar per fer cridades als familiars i, per mitjà de videotrucades, mostrar el grandiós paratge on ens trobàvem.



Iniciàrem el llarg descens,  primer per un terreny abrupte i rocallós que, a poc a poc, es va anar suavitzant. A mig camí vam trobar un rierol amb un gorg d’aigua gelada. Com que feia calor, la temptació va ser molt gran i acabàrem dins l’aigua. Una parella de francesos que baixava de l’altra vall, en veure’ns, va dubtar, però al final també acabaren dins l’aigua.

Continuàrem la baixada  fins a trobar un arbre solitari i, a la seva ombra, dinàrem. En passar la parella de francesos ens comunicaren que faltava poc per acabar la baixada i arribar a la carretera i s’oferiren per dur-nos en el seu cotxe fins al càmping d’Oza. Amablement, declinàrem el seu oferiment.

Una estona després, sota un sol inclement, acabàrem la baixada. Passàrem de llarg els dòlmens de Acherito i del Arroyo.

A la fi arribàrem al fons de la vall i per un camí ample, a la riba dreta del riu, en poc temps fórem a la carretera, després de travessar el pont de la Mina. Ens quedaven tres quilòmetres fins al càmping i, camina caminaràs, acceleràrem el pas, amb ganes d’arribar.



El càmping ens sorprengué per la quantitat de vehicles i de tendes de campanya instal·lades. La recepció va ser molt amable i ens  allotjaren en una habitació per a tots quatre, molt nova. Decidírem baixar a nedar al riu que, curiosament, té una pàtina de pols vermellosa.





Després del bany, a la terrassa del bar ens trobàrem amb els altres caminaires i establírem una alegre conversa en què es mesclava basc, castellà i català. Sopàrem a una mateixa taula tots els que fèiem la Senda de Camille, i s'hi afegí una família que començava la ruta aquell dia. Es creà molt bon ambient. El sopar va ser excel·lent, per quantitat, qualitat i servei, fins al punt que una part va anar a parar a les carmanyoles, per a l’endemà. Vam sopar tant que tot el grup sortí a fer un volt nocturn per ajudar a pair tant de menjar.






Etapa 6. Dia 2 d’agost
Selva d’Oza – Gabardito (pel castell d’Acher)

Per a aquesta etapa hi ha tres opcions, la pujada al Castell d’Acher (la que triàrem nosaltres) i dues de més curtes, pels senders de devora el riu: la Via Romana i la Senda de los Ganchos.

El desdejuni va ser tan bo com el sopar, variat i saborós. Inclús amb cafè amb llet de màquina... Tot un luxe!



La pujada al Castell d’Acher es pot fer pel sender de la Selva d’Oza o per un camí més directe, pel pont. Nosaltres (juntament amb l’amic de Saragossa) sortírem pel camí de la Selva d’Oza, més suau i lleuger. La pista és ampla i caminar resulta agradós, suaument ascendent, enmig d'arbres impressionants. En una corba arribàrem el punt on es troba l’altre camí ascendent; la ruta queda marcada per un cartell indicador, “Camino a Acher”. El camí esdevé més estret i augmenta el pendent, travessant petits barrancs fins a arribar a una planera (1.740 m) on es troba el refugi d’Acher.



Continuàrem pujant per les praderies del vessant del Castell d’Acher.  Al costat de dues grans pedres ens aturàrem a beure. Ens passaren alguns grups (gairebé tots d'excursionistes bascs).







En el terreny contrasta la vermellor de la terra amb el verd de l’herba i el blanc de les roques calcàries. Arribats al port d’Acher, giràrem a la dreta (deixàrem la ruta de pujada) per un sender planer, fins a uns turons vermellosos. La zona és espectacular, així que ens férem unes fotografies.





A la cota 1.850 m (fita geodèsica), ens aturàrem a dinar dels entrepans del càmping i la lasanya del dia anterior, asseguts a unes còmodes pedres.





Continuàrem la marxa baixant pel barranc principal, per tornar a pujar poc després, des d’una mena de coll, per un pendent rocallós , empinat, fins a una encletxa. Arribàrem al punt més alt de la jornada, anomenat Achar de los Hombres.



Ens aturàrem per a fer-nos fotografies amb el bell paisatge de fons (la panoràmica ho paga!) i descansar tombats a l’herba, sota el Puntal de Seas (2.351 m). Mentre estàvem tombats, el company de Saragossa començà a cridar, alterat, que havia perdut una bosseta que duia penjada amb la cartera, les claus del cotxe, les targetes, els doblers... Decidí baixar al lloc on havíem dinat (deixà la motxilla amagada), per veure si la trobava.  Des de dalt seguírem la seva recerca i quan decidí  tirar per avall nosaltres continuàrem la ruta, preocupats.





La baixada és molt, molt llarga i el sol pitjava.  Primer per un camí pedregós que va per la part esquerra de la vall. Passàrem per devora d'una gran dolina i seguírem fins a arribar a una planura on conflueixen tres rierols gairebé secs (els bassiots eren plens de capgrossos i vam veure un tritó pirinenc). Quan sortíem de la zona per la dreta i vam veure un gorg amb un petit salt d’aigua, el bany resultà quasi obligatori.
 



Seguint la ruta per la dreta del barranc passàrem a prop dels refugis de Secús i de Taxeres. Al fons podíem veure  la llarga vall ( no se'n veu la fi)  i el camí que la recorre longitudinalment. Afortunadament, fèiem via, abrusats per la calor, la manca d’ombres i l’escassesa d’aigua. Passàrem des de l'esquerra del barranc d’Agüeri  a la dreta, pujàrem una estona i arribàrem als primers arbres.

Baixàrem pel bosc fins a trobar un rierol, girant un altre pic a l’esquerra, i agafàrem i potabilitzàrem dos litres d’aigua. Passat el rierol, el camí torna a pujar fins a arribar a un creuer de camins, el que va cap a Lizara i el de Gabardito. Seguírem recte i començàrem a baixar, ja dins el bosc. Les vistes des del Salt de Viella són espectaculars. Aviat passàrem per una impressionant paret vertical i el camí se suavitzà, ja a prop de la pista d’esquí nòrdic.

Poc després, atalaiàrem el refugi de Gabardito, situat en un lloc idíl·lic. Els altres companys ja havien arribat i seien a l’ombra dels arbres, i els contàrem el que l’havia passat a l’amic de Saragossa. Mentre parlàvem, aquest comparegué. No havia trobat la bossa.

Ens instal·larem al dormitori comunitari (motxilles a taquilles individuals) i parlàrem amb l’amic de la seva pèrdua. Pensava abandonar la ruta, però el vam convèncer per seguir, oferint-li el nostre suport. Parlàrem amb la direcció del refugi i pogué anul·lar les targetes i avisar als altres refugis de la pèrdua.

Mentre parlàvem tots plegats i preníem un refresc, ens arribà la notícia que havien trobat la bosseta i que la tenien al càmping d’Oza. Els companys bascs havien rebut una visita d’un nin que havia de fer una etapa amb ells i el padrí s’oferí a acompanyar l'amic saragossà amb el seu cotxe. Mentre sopàvem, tornaren amb la bosseta. Hi havia les claus, les targetes i tots els diners. Sens dubte, hi ha gent honesta pertot, a la muntanya també. “Tot va bé si  acaba bé”.



Després de sopar, més relaxats, jugàrem a cartes i amb els nins al joc infantil de l’assassí i el policia.

Ja fosquejant, sortírem a fer un volt per pair el sopar (pasta i cuixes de pollastre rostit). Com que l’endemà ens havíem d'aixecar prest altra vegada, ens n'anàrem al llit d’hora.



Etapa 7. Dia 3 d’agost
Gabardito – Lizara

Férem un bon desdejuni al refugi i ens acomiadàrem de les amistats fetes. Des del refugi de Gabardito (1.380 m) tornàrem a fer un bocí del camí del dia anterior, seguint marques del GR11. Arribàrem al salt de la Viella, des d'on s’observa el massís d’Agüerri, i poc després arribàrem al creuer.











Seguírem la ruta de pujada, per superar un ressalt i arribar a les praderies de Dios te Salve i el Pla d’Arríz, ambdues amb casetes de prades i ramats de vaques i cavalls.  Sobre unes roques albiràrem uns voltors. Pujant suaument,  arribàrem al coll de Foratón (2.016 m).












El paisatge es troba dominat per la presència del Bisaurin. Ens aturàrem al coll i, mentre nosaltres decidírem seguir la ruta, Xabi i la seva filla pujaren al Bisaurin. Nosaltres havíem d’arribar prest al refugi per partir cap a Barcelona i agafar el vaixell de tornada a Mallorca.









El descens es fa per un sender ben senyalitzat i evident, de fet al fons de la vall es  veia el nostre destí. Ens quedava una hora i mitja, aproximadament. Poc abans d’arribar a la font de Fuenfria, el camí s’eixampla (trobàrem una màquina treballant) fins a l’arribada al refugi de Lizara.









Arribats al refugi, demanàrem per dutxar-nos i canviar-nos la roba, després vam seure a les terrasses a prendre un refresc. Quan parlàvem i ens preparàvem per partir, comparegué la família basca amb els nins i ens poguérem acomiadar d’ells amb una forta abraçada.





Encara ens quedaven unes hores per arribar a Barcelona. A prop de Jaca ens aturàrem a dinar.

Encara ens quedaven unes hores per arribar a Barcelona. A prop de Jaca ens aturàrem a dinar..


Aquesta caminada la férem en Joan Palerm, n'Antoni Alcántara, en Pedro Sánchez i en Paco Galian.