Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 509
Caminada pel Pirineu Occidental (del 27 de juliol al 3 d’agost de 2022) 
Del refugi Lizara al de Linza, passant per Somport, Etsaud i Lescun




La Senda de Camille és una ruta circular que passa pel Parc Nacional dels Pirineus Occidentals i que inclou terrenys de França i Espanya.

Camille va ser el darrer ós bru que va viure als Pirineus, abans de la reintroducció. Es conserva una darrera fotografia de la seva presència, presa el 2010.



La ruta es pot iniciar des de qualsevol dels refugis per on passa (a tots hi ha aparcaments i s'hi pot arribar per carretera). Nosaltres ( Antonio Alcántara, Joan Palerm, Pedro Sánchez i Paco Galian) començàrem en el refugi de Lizara.

 

Dia 27 de juliol.

Sortírem en vaixell des d’Alcúdia cap a Barcelona (amb aturada d’una hora a Ciutadella) per seguir en cotxe fins al refugi de Lizara. Sopàrem molt bé d’amanida i conill al forn. Habitació per a nosaltres quatre.





 

Etapa 1. Dia 28 de juliol

Lizara - Somport

Des del refugi de Lizara (1.515 m) sortírem per un camí ascendent i ample, seguint el GR11. El camí fa un revolt per un petit bosc i després de devers 400 metres ens desviàrem per un caminoi que surt cap a la dreta (senyalitzat amb marques de GR). Primer passàrem per un bosc d’avets i més tard entre les muntanyes calcàries de Fetàs i Vernera.





Enmig de la vall trobàrem la peculiar caseta de Venera i el refugi dels Forestals i, pujant una mica més pel camí, arribàrem al Paul de Venera, una ampla planura verda molt humida. Vorejàrem la zona tot seguint pel costat dret (est) fins al Port de Venera, el punt més alta de la ruta (2.115 m).





Aturàrem a descansar uns minuts i començàrem la baixada fins a la Vall de los Sarrios, una ampla i bella planera vorejada de cingles espectaculars. De la planera se'n surt per un sender descendent que fa ziga-ziga per un costat herbós, fins a un rierol sec.





Després d’uns metres més o mensys planers, giràrem cap a la dreta i baixàrem cap al llac de l’Ibón d’Estanés. A la seva vora ens aturàrem a dinar i descansar.





Reprenguérem la caminada vorejant l’ibón per la dreta, fins al port d’Estanés (1.792 m), passant entre el ramat de vaques i ovelles que ocupava el camí.

Baixàrem per un fondal travessat per un xaragall, fins a arribar a un cartell verd que indica que falten dues hores i mitja fins a Somport. Davallàrem una mica més entre prats fins a un creuer. Giràrem cap a la dreta per un sender que voreja la vessant de les muntanyes i iniciàrem el camí de Las Hayas, que travessa un espès i ombrívol bosc de grans faigs.



Travessàrem el llit sec d'un riu i seguírem sota els cingles per una zona rocallosa, fins a un altre bosquet (aprofitàrem per collir gerds) que ens dugué a un coll que separa el Pla de Causier i l’estació de Candanchú. Aquesta ruta, vorejant els vessants de les muntanyes sota els cingles, evita baixar a la vall i pujar un altre coll, però es feu prou llarga.

Aquí ens embullàrem i en comptes de girar cap a l’esquerra continuàrem baixant cap a les pistes i arribàrem a l’estació d’esquí. En arribar a l’estació vam haver de pujar pels prats, camp a través, devora la zona militar, fins al Coll de Basseta.



Un cop recuperada la ruta, pujàrem per l’alt de Santa Cristina, vorejant per dalt la zona militar i baixant a Somport, on es troba la frontera francoespanyola, el monument que marca l’inici del camí de Santiago aragonès i l’alberg d’Ayso, el nostre fi de ruta.



Es tracta d’un excel·lent alberg, amb un servei magnífic. Vam gaudir d’una habitació per a nosaltres quatre. Després de sopar prou bé (amanida i risotto de sípia), vam jugar un poc a les cartes i anàrem a jeure prest.

 

Etapa 2. Dia 29 de juliol

Somport – Etsaut

La ruta original du al refugi d’Arlet, però es troba en obres i s’ha planificat una ruta alternativa per Etsaut i Oza. Per anar a Etsaut hi ha dues rutes, una de més llarga pels llacs (i més espectacular) i l'altra pel camí de Santiago, més senzilla.

No vam tenir oportunitat de triar, ja que durant la nit s’inicià una forta tempesta que continuà durant el matí. Així que acabàrem agafant un autobús cap a Canfranc, on podíem enllaçar amb un altre cap a Etsaut.



La baixada a Canfranc va ser ràpida (la conductora anava llançada) i les voreres de la carretera encara mostraven restes de la tempesta en forma d’acumulació de calabruix. A Canfranc intentàrem visitar la seva famosa estació de tren (en obres de rehabilitació) però plovia de valent i ens vàrem haver de refugiar per no acabar xops.



A les onze sortia el mateix autobús, que ens portà cap al nostre destí, pel túnel de Canfranc fins a la vall del riu Aspe, passant per Urdos. Una ruta ben bonica per una estreta carretera en obres.

Arribats a Etsaut, un poble ben bonic, per cert, baixàrem a la plaça del poble. Prop de la plaça es troba l’alberg de Le Garbure, un edifici antic amb clastra, adaptat per rebre caminaires. Deixàrem les motxilles a l’habitació comunitària, i ens emportàrem els paraigües, ja que el temps encara era inestable. Dinàrem a la plaça després de visitar l’església i de passejar pels quatre carrers de la vila.







Després d’un bon dinar decidírem visitar el centre d’interpretació del parc natural, però estava tancat per reformes, així que decidírem anar a fer una de les rutes circulars que es proposen a un cartell informatiu. La ruta triada (6,5 km) ens dugué a una impressionant fortalesa situada a un estret, al costat del riu, amb passarel·les de fusta. El camí és agradós, sota un bosc ben frondós.









La resta de la tarda la passàrem a la clastra, jugant a cartes i xerrant amb els altres caminaires (la majoria francesos) que anaven arribant. Abans de sopar férem una altra volta pel poble. Durant tot el dia la visibilitat dels cims és molt reduïda per les boires.




Etapa 3. Dia 30 de juliol

Etsaut – Lescun

De bon matí baixàrem a fer el desdejuni (curt de menjar) i partírem, creuant el poble en direcció al riu, que travessàrem per una passarel·la, i després creuàrem la carretera.




Etsaut - Eth Saut

Començàrem a pujar per un caminoi cap al poble de Borce. El poble és preciós, amb carrers ben adesats, cases amb caràcter i una bella església. Des del poble, la pujada és amb prou pendent, però el camí està asfaltat.


Borce - Bòrçe



Poc després de passar un refugi particular, deixàrem la carretera per a iniciar un camí ascendent (amb força pendent) entre boscos i zones plenes de falgueres. La pujada és dura i continuada, amb terreny humit i relliscós, però amb breus trams més suaus que ens ajuden a recuperar l’alè.





Arribàrem a la cabana d’Udapet de Bas (1.395 m) on hi havia ramats de vaques sota la vigilància de mastins. El camí puja vorejant el bosc i en el darrer moment s’endinsa entre els arbres, fins al Coll de Barrancq (1.609 m), on ens aturàrem a fer un mos. Mentre descansàvem, passaren dues parelles de caminaires.




Coll de Barrancq (1.609 m)

La baixada del coll és ben pronunciada, però el ferm és de terra (còmoda) i férem molta via a perdre alçada. No feia massa calor, ja que anàvem entre els arbres i l’ambient era prou humit. Després de nombroses ziga-zagues i dreceres (seguint sempre les indicacions del GR10) arribàrem a la vall de Lers, plena de prats molt adesats.





Arribàrem a una pista asfaltada que seguírem en un primer moment fins a passar un pontet, on ens aturàrem a descansar (Gite de Lers) devora el rierol. Al costat, els pastors reunien les vaques entre crits i xiulets.



Seguírem per un camí ample i còmode vorejat d’arbres de gran alçària. En un moment donat, sortírem del camí per una tanca, a la dreta, seguint un caminoi que creua el bosc sense perdre altura.



El GR segueix una estona per caminois i creua camins asfaltats, fins a arribar a la carretera, a prop del càmping de Lauzart. Just davant la porta baixàrem una costa, curta i empinada, fins al pont de Moulin. Llavors només ens quedava pujar per la carretera fins ea poble de Lascun.

Aquest bocí se’ns va fer llarg (la calor hi ajudà) i just a l’entrada del poble ens vam asseure a una terrassa a descansar i fer una beguda. Curiosament, trobàrem les parelles que ens havien passat al coll.

A la fí arribàrem a la plaça del poble, on teníem l’allotjament, concretament al Pic d’Aine. Un jove ens acompanyà al refugi (una casa devora l’hotelet, recentment reformada, amb tots els serveis) i ens assignà habitació. Després de dutxes i neteja de roba sortírem a comprar i fer un volt pel poble, per cert ben bonic, amb cases amb caràcter, una església ben conservada i carrers endreçats.





Sopàrem molt bé al menjador de l’hotelet, un edifici amb mobiliari antic molt ben conservat. Tots els que feien la Senda de Camille vam seure junts i resultà una estada molt agradosa, amb uns joves de Palència que acabaven la ruta i un madrileny que anava tot sol.

Acabat el sopar, decidírem anar a veure una pel·lícula que projectaven uns joves a una praderia al costat del poble. El cinema a la fresca era a un prat segat, damunt flassades, amb una pantalla improvisada. Ens convidaren a beure i a provar una cansalada de porc i d'ovella, típica de la zona. Mentre començava la funció, l’espai s’omplí de gent i petàrem la xerrada amb uns i altres. La pel·lícula era “La balada de Narayama” en versió japonesa, amb subtítols en francès. Tanta sort que ja l’havia vista! Així i tot, no l’acabàrem de veure. Havíem d’anar a dormir, perquè l'endemà tocava aixecar-se prest.







 

Etapa 4. Dia 31 de juliol

Lescun – Linza

Bon desdejuni, complet i saborós en el menjador de l’hotelet. Ens acomiadàrem dels qui acabaven i començàrem la caminada des de la mateixa plaça, per una estreta carretera que puja suaument al llarg de la vall. Les muntanyes continuaven emboirades i no ens permetien veure el Circ de Lescun, així que ens conformàrem amb les precioses vistes de la vall.





Al fons de la vall, la carretera acaba en un pàrquing, des d’on surt una pista forestal ampla que puja plàcidament pel mig del bosc, primer suaument i després amb més inclinació. A la dreta sentíem la remor de l’aigua del riu Ansabère.





Passat el segon pàrquing encara pujàrem fins a arribar a una esplanada amb algunes tendes de campanya muntades. Un pastor recollia les vaques i els donava sal. Hi trobàrem un senyal que marcava una bifurcació del camí; nosaltres seguírem recte, per un sender ascendent, enmig del bosc.



Ens aturàrem poc abans d’arribar a les cabanyes d’Ansabère (1.570 m), únic lloc de la ruta on hi ha una font amb aigua amb garanties. Aprofitàrem per comprar formatge per dinar.





Curiosament, la boira es dissipà una mica i ens permeté entreveure les impressionants Agulles d’Ensabere i els cims de Sobarcal i Petrachema. Aprofitàrem per fer unes fotografies i començar la pujada al coll de Petrachema, el nostre repte del dia.





L’aspre sender ens du cap al coll, primer per la part dreta i després, deixant el caminoi, cap a l’esquerra, pel mig d’uns grans blocs de pedra. Ja a la part esquerra, en els darrers metres del tram, el camí es torna encara més abrupte. Davant poguérem veure unes cordades d’escaladors a les agulles.





Al coll de Petrachema (2.084 metres) ens aturàrem a descansar i dinar d'unes galetes salades i del formatge que havíem comprat. El cim de Petrachema era a devers dues hores.




Coll de Petrachema

La baixada s’inicià per un terreny sense vegetació, pedregós i estèril, marcat per senyes grogues i verdes. El sender fa molts de revolts fins a arribar al fons de la vall, alternant ressalts rocallosos, praderies i boscos, per acabar als prats de Linza. Seguírem per l’esquerra del barranc, amb un pendent més suau, travessàrem el rierol (sec) i giràrem cap a la part dreta que ens duria al tram final del barranc de Petrachema.



Mirant cap enrere poguérem observar bona part del camí de baixada fet.





Unes passarel·les de les pistes d’esquí nòrdic (a l’estiu marquen una ruta circular familiar) ens indicaren que érem a prop del refugi.



Ens impressionà la gran quantitat de gent que hi havia i la quantitat de cotxes aparcats davant el refugi de Linza, el nostre final d'etapa. Ens indicaren que hi havia poca aigua, així que vam anar alerta amb les dutxes. Rentàrem la roba (per cert, feia tanta calor que s’eixugà en poc temps) i conversàrem amb els altres caminaires.

Després de sopar (pasta i aguiat), quan ens preparàvem per jugar a les cartes, se n'anà la llum... Així que, després d'una xerradeta a la porta del refugi, tocà anar a dormir prest. Conversàrem amb dos exursionistes amb els qui compartiríem les properes etapes.