Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 588
Tipologia bàsica dels camins tradicionals.







"Històries, curiositats i tradicions de Mallorca", de Gaspar Valero i Martí, n. 60












 


Ara que no podem sortir d'excursió en grup ( i no feim ressenyes de les excursions) hem trobat oportú publicar aquest treball de l'amic Gaspar Valero que parla dels tipus de camins tradicionals, amb algunes interessants notes històriques. Esperem que sigui del vostre interès.

 
Pont del Gorg Blau, al camí vell de Sóller a Lluc (làmina del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador)

 La xarxa viària tradicional a Mallorca constava de carreteres o camins de carro, de camins de ferradura i de camins de pas a peu. Els camins de carro més importants, que unien dues o més poblacions solien tenir la consideració de camins reials. Les persones i mercaderies que transitaven pels camins reials restaven emparats per la jurisdicció del rei. Més tard sorgí la denominació de camins veïnals, que eren competència de l’administració local. Un mal endèmic de Mallorca era el mal estat del camins, especialment els de zones muntanyoses.

A partir, bàsicament, del Diccionari Català-Valencià-Balear1 podem establir les següents tipologies de camins:
a) Camí reial: És el camí principal, de titularitat estatal, que posa en comunicació les poblacions més importants. Fins al segle XVIII, es distingia entre camins reials (o camins públics principals) i camins veïnals (o camins públics secundaris). A partir del segle XVIII, la nova terminologia solia fer coincidir camí reial i camí veïnal, definit com aquell que va de poble a poble, o del poble al camí real o a la carretera. Segons informacions del Mostassaf de Pollença de finals del segle XIV, els camins reials havien d’amidar d’amplària un destre o 17 pams reials (21 pams i un quart de cana), és a dir, 4 m aproximadament 2 .

b) Camí de carro:
camí ample, per on hi poden passar carros. Segons informacions de determinats inventaris municipals del segle XIX, solien amidar entre 15 i 18 peus ( entre 3’90 i 4’68 m), però, de fet, en trobam de més estrets, de poc més de dos metres. Un document de 1829 recorda que el destre és una mida molt emprada per a l’amplada dels camins: “el camí de un destre que se li dona de pas per entrar en el seu hort”.


Camí de l’Arxiduc (foto GV)

c) Camí de ferradura: camí relativament estret, per on no poden anar carros sinó només bísties. Cal comentar que es contempla el pas de les bísties carregades amb beasses o amb altres estris de càrrega similars com els arganells i els escorbells. Solien amidar entre 6 i 10 peus (entre 1’56 i 2’60 m). També se’ls pot anomenar camí de bístia, de bast o de set pams.  L’Arxiduc Lluís Salvador descriu així el camí vell de Puigpunyent a Estellencs: “El camí estava ple de reclaus i en part empedregat, com tots es camins vells de ferradura de s’illa”.

d) Camí de pas, o camí de tres peus, o camí sender: aquell camí molt estret, per on només pot passar una persona a peu, sense bístia carregada. L’amplada definida pel popularíssim nom de “tres peus” suposen aproximadament 87 cm. Segons el jurista Matias Mascaró (1899) “El camino o servidumbre de paso en las fincas rústicas es por costumbre admitida y vulgarmente en esta isla, de tres pies de anchura, equivalente a un metro cinco cm”.

El sistema viari tradicional, és definit pel geògraf López Monné com un “conjunt de vials públics, fonamentalment de titularitat municipal, que no han estat adaptats al trànsit motoritzat”. Tenen diferents elements constructius: els murets o paretetes, les espones o marges de sosteniment de pedra seca i els empedrats. El principal element categoritzador dels camins tradicionals és l’amplada, factor que determinava el mitjà de transport. Des d’aquest punt de vista, tenim les tipologies següents: Camins de carro; camins de ferradura o de bast; senderes, senders o corriols; i camins ramaders. Aquests darrers, els camins ramaders, són els únics que tenen un marc legal i jurídic, la “Ley 3/1995, de 23 de marzo, de Vías pecuarias”. Són rutes o itineraris per on circula o ha vingut circulant tradicionalment el trànsit de bestiar.


Camí vell de Sóller a Lluc, barranc de Biniaraix (foto GV)



Els camins medievals i el mostassaf

El manteniment i els control dels camins reials, des del segle XIV, eren competència del mostassaf, un funcionari de l’administració que també s’encarregava del control dels carrers, dels mercats i dels pesos i mesures; és un càrrec creat pel rei Jaume III l’any 1334. Segons l’historiador Antoni Pons, el bon estat dels camins era un tema sota vigilància dels mostassafs de les viles, emparat per la corresponent ordinació que manava “mantener limpias de toda suciedad y animal suelto las calles y éstas en buena disposición, para que las aguas discurrieran por ellas libremente; a que los rebaños no paciesen en cercado ajeno y que caminos y atajos fuesen reparados, convenientemente, por quien a ello estuviese obligado”3 .

Les competències del mostassaf no sempre quedaven clares i, periòdicament, havia d’intervenir el Governador per aclarir els dubtes; així, l’any 1358 determinava que el manteniment dels camins nets i condrets pertanyia al mostassaf, però donar camins i dictar normes sobre els camins era competència del batle. En aquest sentit, es publicaven bans que podien fer referència la prohibició d’amollar-hi bestiar o al manteniment, que solia anar a càrrec dels confrontants4 .


Camí de s’Escolta, d’origen tardo-medieval (foto GV)

Un interessant document de 1397 parla del camí del castell del Rei per Ternelles; és una carta del virrei Hug d’Anglessola al batle de Pollença: [deieu que] “lo mostassaf de Pollença ha començada la obra e reparació del dit camí però no la ha acabada i lo procurador reial per interès del rei i dels servents que guarden el castell de Pollença passen i han de passar per dit camí, i per en Guillem Marí que tot dia ell i sos companyons han de passar per lo dit camí anant a la seva alqueria de Ternelles; han suplicat que no sols [és un] dany evident als caminants que haveu de passar per aquell,[sinó] més encara del senyor rei i la cosa pública. Manam expressament que el mostassat haja amb si dos o tres prohomes en tals coses experts e no sospitosos quer tatxen els confrontants amb lo camí amb la universitat de la dita parròquia, faent pagar a cascú la seva part pertanyent així com és acostumats...”. L’historiador Pere Salas, que comenta el text en fa aquestes consideracions: “En primer lloc, que en aquella època ja es considerava el camí de Ternelles com una cosa pública, i per això s’encarregava la Universitat del seu arranjament, o millor dit, un dels oficials d’aquesta, el Mostassaf. En segon lloc, ens informa que aquest tipus d’obres les pagaven els veïns afectats segons una taxació que feien dos homes (prohomes) entesos en la matèria i independents. També, es fa notar que a causa de les pluges de l’hivern, la millor època per arreglar els vials era la situada als voltants de la Pasqua granada, entrat el mes de maig” 5


Notes històriques dels segles XVII al XIX sobre els camins de Mallorca

Rafel Busquets, l’any 1684, es refereix al camí de Lluc medieval (el “camí vell” més antic dels dos que tenen aquest nom) i al pas del Grau, on se situa la llegenda de la Bella Dona, amb aquestes paraules: Aquest camí “té una llegua llarga per dins muntanya i és tan enrevisclat i de tan dificultosa pujada, particularment al arribar a un penyal altíssim i tallat a plom, on s'ha hagut de fer una escala de caragol de grosses pedres amb catorze o quinze voltes, tan dreta i empinada, com solen esser-ho les que pugen a una torre molt alta; aquest mal pas s'anomena el Grau"6 .

El 1711 es creà el cos d’enginyers, que a les Balears es nodrí d’antics enginyers militars com Martín Gil de Gainza; aquest, a més de participar en projectes de fortificacions de l’illa, destacà per la construcció del camí nou de Lluc, iniciat amb la visita del 14 de març de 1705 acompanyat dels protectors del camí per donar-li un nou traçat, que es finalitzà l’any 1714 7 . Aquest segon camí de Lluc superà el pas del Grau o de la Bella dona fent la volta de sa Llengonissa i la Bretxa Vella.


El segon camí vell de Lluc, del segle XVIII (foto GV)

José Vargas Ponce, l’any 1787 publicà l’obra Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares. En un clàssic estil de viatger il·lustrat, Vargas Ponce descriu les Illes, i en ressenya especialment els aspectes econòmics i geogràfics. Les referències al mal estat dels camins són contundents. Quan Vargas Ponce parla de les cases de camp, diu que sovint hi van els seus propietaris, “sin que le sirvan de obstáculo las distancias, aun cuando sean como son las mas de los mas horrorosos caminos de España; en cuyo esencial ramo de policia no se puede ponderar bastantemente el abandono de Mallorca, y el que llaman camino, y que conduce desde Alfabia que es una bella quinta que média la distancia desde Palma al hermosísimo Valle de Sóller, hasta este sítio deleytoso es una cadena de precipicios intratables. El transito desde la misma capital hasta los montes de Galatzó presenta al infeliz pasagero la muerte a cada paso, sin tener uno seguro, ya entre las montañas rudísimas, ya siguiendo la misma madre de la Riera preñada de derrumbaderos y peñascos… Permítase este desahogo al que está enseñado a usar de estos términos, como una respiración, por lo que padeció en tan molestas jornadas. Con todo los Señores Mallorquines se atreven a practicarlos en sus coches, para lo que á la verdad contribuye lo mazorral de su construcción en los de caminos, y por consiguiente el aguante” (Vargas Ponce, J.: 37-38).


Barranc de Biniaraix (Antoni Ribas)

La Junta de Camins de l’illa de Mallorca, nascuda per ordre del rei Carles IV l’any 1789, dins el marc de la política il·lustrada i regeneracionista de l’Associació Econòmica d’Amics del País, fou la nova encarregada de la conservació i construcció dels camins reials de Mallorca. El document de l’esmentda Junta titulat “Instrucción de lo que debe observarse en la recomposición de caminos en la isla de Mallorca”, de l’any 1798, diu textualment que “el asunto de Caminos es de los más interesantes al bién público, porque no puede prosperar un Reyno con malos caminos... pero una cosa es que los caminos sean cómodos y otra que sean magníficos. La sumptuosidad y belleza de los caminos pide unos gastos inmensos... Mallorca no tiene fondos para empresas tan arduas, el bién público no exige estas maravillas, ni sería cosa regular que se emprendiese un gasto tan exorbitante para la belleza de sus caminos, cuando por falta de caudales estamos atrasados en otras empresas utilísimas”8 . Aquesta ‘Instrucción’ establia, com recull Antoni Reynés: “la contribució personal com a sistema per a l’adob dels camins. Aquesta norma obligava cada home a treballar un dia a l’any en els camins i carreteres, dones i nins hi havien de destinar dues jornades; mentre, els propietaris dels carros o de bísties les havien d’aportar també un dia a l’any amb la mateixa finalitat” 9 .

Grasset de Saint-Sauveur, l’any 1807, insisteix, com la majoria de viatgers del segle XIX, en el mal estat dels camins de Mallorca: “Els camins a l’interior de l’illa estan en molt mal estat i no s’arreglen mai. Aquesta descura suposa un perjudici sensible als progressos de l’agricultura i a l’activitat del comerç. Tots els transports fins a la vorera de mar es fan a lloms de muls i en carretes d’una construcció tosca i de marxa molt lenta” (Grasset, 48-49). Més endavant, l’autor torna a insistir en la manca de camins carreters i en la tosca construcció dels carros mallorquins: “un carruatge més còmode i més lleuger, no resistiria per aquells camins, plens d’irregularitats, sotracs i pedrotes. Si bé el carro mallorquí no pot transportar grans pesos i no és capaç sinó d’una marxa molt lenta, té, en canvi, l’avantatge de la solidesa i de no trabucar mai. El pagès, quan va de viatge, sol dormir-se amb tota tranquil·litat, ja que està segur que ses mules, degut a la perfecció de l’enganxament, no podrà fer cap d’aquestes escapades tan freqüents amb els nostres cavalls de tir” (Grasset, 67-68). No obstant això, en la descripció del camí de Sóller, Grasset no dramatitza tant com Vargas Ponce: “Per anar, des d’Alfàbia a Sóller, és precís franquejar muntanyes molt elevades. Aquest pas es fa en muls; però el camí és ample, i el pendent suau; fàcilment se’l podria fer transitable per a tota casta de vehicles. Mentre dura aquest curt trajecte, és agradable la contemplació del variat paisatge muntanyós” (Grasset, 43).

Nicolau Prats, l’any 1817 esmenta el camí del coll de Sóller i els primers plans d’eixamplament: “Desde Alfabia empieza el áspero collado que va a Sóller. Es solo de herradura; pensase en hacerse un camino de ruedas; formáse el plan, pero no pasó más adelante”10 .

George Sand, a l’obra Un hivern a Mallorca, record de l’estada a Valldemossa durant l’hivern de 1838-39, constata, possiblement de manera exagerada el mal estat dels camins mallorquins: Els mallorquins “tenen la pretensió de tenir uns camins molt agradables. Agradables a la vista, no ho nego pas, però si són o no practicables per als cotxes, vosaltres mateixos ho direu... I és que la passejada és així: endebades se us posen al davant barrancades, torrents, sots, bardisses i cunetes; per tan poc no cal aturar-se. De tot això, d’altra banda, se´n diu el camí”(Sand, G.: 134). “Pels volts de les ciutats, els camins són una mica menys perillosos però tenen el greu inconvenient d’estar tancats entre dos murs o entre dues cunetes que no permeten que coincideixin dos cotxes” (Sand, G.: 137).

Frederic Chopin, en una carta a Jules Fontana, de 1839, manifesta també el problema dels camins, concretament el de Palma a Valldemossa: “La Divina Natura, sí, certament aquí és preciosa, però no hauria de posar obstacles ni als homes, ni al correu, ni als camins. He viatjat des de Palma fins aquí moltes vegades, sempre amb el mateix cotxer i mai per la mateixa ruta. Una massa d’aigua que cau muntanya avall obre un camí, una altra que ve d’una altra direcció l’esborra. El camí d’ahir, avui s’acaba en un camp acabat de llaurar i allà on aleshores no vam tenir dificultats per passar, ara hauríem de salvar aigües i roques a cavall d’un mul. ¡I quins vehicles més extraordinaris que fan servir aquí! Això explica, benvolgut Jules, perquè en tota l’illa no hi ha un sol anglès, ni tan sols un cònsol” 11 .

Joan Cortada, que diu el 1845 que si els mallorquins volen turisme, haurien d’areglar camins i fer hostals: “es muy saludable la extraordinaria afición que los mallorquines tienen a su isla y el empeño con que procuran que los forasteros la visiten; mas, con su perdón sea dicho, al lado y aun antes de este empeño deben tener otro, y es el de hacer caminos y establecer posadas”. L’any 1867 la Junta de Camins fou substituïda per la Direcció de Vies i Obres, que desplegà un ampli programa de construcció de noves carreteres, més amples i amb traçat sovint situat sobre la xarxa de camins tradicionals 12 .

Joan Cortada i Sala, viatger català que visità Mallorca l’any 1845, autor de l’obra Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 posa el crit en el cel quan parla dels mals camins de Mallorca: “En efecto, y está muy lejos de ser una exageración, no hay cristiano que pueda andar por las sendas, que no caminos, que conducen de uno a otro punto... ¡Oh tú, lector que aciertas a ver este diario!, si te diere la tentación de visitar la isla piénsalo bien antes de ejecutarlo, porque si te arrepientes de haber comenzado será muy a costa de tus huesos y de tu estómago”.


Camí reial de Palma a Sóller (foto GV)

A Sóller, abans de 1847, els camins que hi arribaven eren de ferradura; a Can Penasso de Bunyola, s’havia de canviar el carruatge per la mula. A la vall només hi havia 4 carros, que transitaven entre la vila i el port. En aquella data, s’inaugurà la carretera del coll de Sóller, amb les protestes dels traginers, que veien perillar el seu mode de vida. Finalment la carretera es construí i l’any 1847 hi comença el trànsit dels carros, que el 1860 acudiren en gran nombre a rebre a la reina Isabel II13 . Aquesta mateixa resistència al canvi és la que també es féu palesa en la construcció de la carretera del coll de Sóller, amb les protestes dels traginers, que veien perillar el seu mode de vida. Finalment la carretera es construí i l’any 1847 hi comença el trànsit dels carros, que el 1860 acudiren en gran nombre a rebre a la reina Isabel II.


Camí de Sineu a Sant Joan (làmina del Die Balearen de l’arxiduc Lluís Salvador)


L’Arxiduc Lluís Salvador, a la seva obra Die Balearen, cap a 1880, ens parla dels camins de ferradura en aquests termes: “A més de les carreteres, hi ha a Mallorca infinitat de camins de ferradura que es dispersen en totes les direccions i principalment en la part muntanyosa. No hi ha casa solitària ni puig remot, ni encara en la petita vall de muntanya més aïllada, que no siguin accessibles. Alguns dels camins de muntanya més importants els mantenen, en part, els particulars. Els més antics tenen un sòl natural tosc de pedra, a vegades amb graons, que trenquen el cabal erosiu de les aigües que baixen. Per això tenen tanta durada, encara que també hem de dir que els animals hi rellisquen amb facilitat; aquest és el motiu pel qual aquesta forma de construcció viària tendeix a extingir-se per gairebé tot arreu, excepte en la regió de Lluc, on encara es practica”(Habsburg-Lorena, L. S.: VI, 756).

L’Arxiduc descriu els cavalls mallorquins i es fa ressò del mals camins de bestiar: “És sorprenent veure com fins i tot egües grans i feixugues cerquen el seu camí pels esquerps senders de la muntanya, i no és rar que un pagès, sobre tot de la zona muntanyosa oriental, indiqui al vianant un camí d’egos per on resulta més que difícil passar a peu” (HabsburgLorena, L. S.: V, 496).

Quan l’Arxiduc parla del santuari de Lluc, no deixa de fer referència als camins i al sistema de trasllat: “Hi ha a l’esquerra d’aquesta [la font de la plaça de Lluc] diversos estables i altres dependències, i a la dreta una successió d’edificis baixos, usats també com estables, i on 23 columnes octogonals sostenen un bancal o terrassa de fusta en la qual per setembre, quan se celebra la festa de Nostra Senyora... són fermats els cavalls i muls dels nombrosos pelegrins que acudeixen al lloc... He tingut ocasió de contemplar aquests pelegrins, que arriben majoritàriament amb una galereta a Caimari, deixen allà el seu carruatge i a lloms de cavalls de sella salven l’últim tram fins a Lluc, sovint amb tota la família, per agrair els favors concedits per la Mare de Déu”( Habsburg-Lorena, L. S.: VIII, 201).

També l’Arxiduc fa referència al trasllat de persones i càrregues a llom de bístia: “Cavalleries per al transport i munta es troben pràcticament a totes les localitats, especialment a la zona muntanyosa. El cost usual de lloguer és de 4 pessetes a un duro per dia, inclòs el mosso. També hi ha a la muntanya, en particular a Sóller, Alaró i Pollença, els anomenats traginers o transportistes que amb els seus muls atenen el transport de tota casta de mercaderies entre les localitats de la zona muntanyosa”. (Habsburg-Lorena, L. S.: VI, 779).

Entre les nombrosíssimes referències interessants a camins concrets que apareixen a l’obra de l’Arxiduc, destacam les que parlen dels dos cims més alts de l’illa. La ressenya del Puig Major diu així: “Entre les excursions que es poden emprendre des de Sóller cap és segurament tan gratificant com la que ens condueix al colós de l’illa, el puig Major de Sóller o d’En Torrella. Quatre hores bones suposa l’empresa que, no obstant això, pot coronar-se a lloms de cavalleria fins al mateix cim ... El sender es fa cada vegada pitjor, però progressa sinuosament fins al mateix cim, de manera que aquest pot coronar-se, a 1.445’22 metres sobre el nivell de la mar, sense davallar de la cavalcadura”(Habsburg-Lorena, L. S.: VIII, 179, 181). Pel que fa al puig de Massanella, la cita és la següent: “Els escarpaments s’aplanen en un petit planiol ocupat per les ruïnes de la casa de Neu d’Amunt des Puig, a la qual és més fàcil accedir a lloms de mula des del bosc de Massanella" (Habsburg-Lorena, L. S.: VIII, 205-206).


Carretera de Sóller (dibuix de Compton, 1890)

Gaston Vuillier, al seu llibre Les illes oblidades, publicat el 1895, fa referència a diversos camins. Hem seleccionat dues cites. La primera descriu el camí de s’Estaca a Son Marroig: “A s’Estaca, estaven preparades unes bísties, i després de dinar hi cavalcam per anar a Son Marroig, on habita el secretari particular de l’Arxiduc, seguint un camí excavat dins el precipici. Aquest camí és admirable i dubt que n’hi hagi cap de més bell en el món. En alguns indrets és un caminoi encantandor, ombrejat de pins, alzines, mates i arbusts olorosos. Després seguim la costa desolada on les ones es rompen en masses renoueres damunt penyes enormes, mentre el penyalar s’eleva completament dret cap al cel a una alçada vertiginosa, eriçat de roques, ple d’esfondraments, de torrents de pedres, d’on surten arrels gegants retorçudes mentre els arbres s’inclinen tremolosos sota la brisa marina. En alguns indrets ha estat necessari enllosar aquest camí per no veure’l arrabassat per la violència de les ones en dies de tempesta. Un promontori avança tot de cop dins la mar... És la Foradada. A partir d’aquest punt, el camí es fica a través del penyalar per una espècie d’escala de pedres, i el pendent és tan escarpat que a les nostres bísties els costa molt de pujar-la. Ascendim molta estona en vertical, per petites ziga-zagues, i a poc els blocs de penyes de la vorera de l’aigua tornen tan petits que semblen còdols... Arribam a una planícia, on desapareixem ben prest sota oliveres, i deixam les cavalcadures davant la porta de Son Marroig”(Vuillier, G.: 73).

En la segona referència seleccionada, Vuillier ens parla del camí de Lluc a Sóller: “travessant les muntanyes es pot anar a Sóller. El paisatge d’aquest trajecte és d’una bellesa aspra i severa. A vegades, les crestes esqueixades i blanques de la serra travessen el bosc. A esquena de mul i durant cinc hores es travessen vastes solituds tallades per camins tot just iniciats als costats de les torrenteres. Abans d’arribar a Sóller, a l’extrem d’una costa estreta i molt ràpida que s’eleva entre els precipicis, es troba el Barranc, des d’on la mirada del viatger amida amb inquietud les profundes gorges per on s’ha d’arriscar”(Vuillier, G.: 104).


Camí del far de Formentor (foto GV)

Ja ben entrat el segle XX, la situació dels camins i carreteres mallorquins encara era deplorable, com en aquesta nota periodística de l’any 1916 “Arreglo de las carreteras. El diputado a Cortes por Mallorca Don José Socias interesándose por el arreglo de las carrereras de esta isla, cuyo estado es deplorable, escribió al ministro de Fomento pidiendo la concesión de un crédito” (La Almudaina 22-08-1916).

L’article titulat “Carros y carretas”, signat per Antoni Pons, aparegut al diari La Almudaina, de 18 de març de 1922, recull un poema d’Espinilla que parla del camí de la possessió artanenca dels Olors a Palma: “Se viajaba de tarde en tarde, a pie o en animales enjaezados según la posición social de sus señores… Espinilla, en una de sus amenas poesías , evocó la diuturnidat de tales andanzas en tales versos: Quan es senyor d’ets Olós / confessat i combregat / pretenia anar a Ciutat / i an es poble deia Adiós / ensellaren en Poncell / que era un mul de bona trassa, / posant dins cada beassa / un tibulet i una pell. / I així, amb orde de metge, / dues de ses seues fies / s’hi ensistaven per tres dies / caminant per mala petja. / Si sa nit les era franca / a hostal o possessió / torsudes com un grampó / ja anaven per Vilafranca”.


Gaspar Valero i Martí




Bibliografia

AA. DD.
En defensa dels camins públics Els drets de les entitats locals i ciutadanes
Palma: Consell de Mallorca, 2011

ALCOVER, A. M.; MOLL, F. de B.
Diccionari Català-Valencià-Balear.
Palma: Moll, 1985

AUTORS DIVERSOS
Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana.
Palma: FODESMA, 1993

GRASSET DE SAINT-SAUVEUR, A.
Viaje a las islas Baleares y Pithiusas (1807).
Palma: RODA,1952

HABSBURG-LORENA, L. S.
Las Baleares por la palabra y el grabado.
Palma: Sa Nostra, 1987-1992

LÓPEZ MONNÉ, R.
Senderisme. Camins i senyals.
Tarragona: Arola, 1999

MASSOT, J.; ORDINAS, G.; REYNÉS, A.
“Els camins tradicionals a la serra de Tramuntana.
A: La Serra de Tramuntana. Aportacions per a un debat, p. 86-98. Palma: Sa Nostra, 1998

PONS, Antoni
Libre del Mostassaf de Mallorca.
Madrid, 1949

REYNÉS, Antoni
Els camins de ferradura de la vall de Sóller”.
A: II jornades d’estudis locals de Sóller

SAND, George
Un hivern a Mallorca.
Barcelona: EDHASA, 1992

VALERO MARTÍ, G.
Camins i paisatges. Itineraris culturals per l’illa de Mallorca.
Palma: Olañeta, 1991-93

VARGAS PONCE, J.
Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares (1787).
Palma: Olañeta, 1983

VUILLIER, Gaston
Les illes oblidades.
Palma: Moll, 1973

_______________________________________________

Apèndix
Matias Mascaró: “Servidumbre de paso”

“Servidumbre de paso: fue introducida por el emperador Antonino a favor del que no tenia camino para ir a visitar el sepulcro de su pertenencia y más tarde fue estendido este derecho a favor de todos los predios. Era la servidumbre de paso en aquella legislación, de iter, senda o paso, eunde gratia, introducida a favor de la agricultura e hija de la necesidad. Su extensión es más o menos extensa, fijándola la práctica en dos pies… paso es el derecho de ir o caminar el hombre, no contando de llevar o guiar jumento o vehiculo.
Actus, carrera, agendi gratia, para conducir rebaños, animales de carga y carros… tiene su base en el digesto, comprende la de senda, a no ser que se estipule lo contrario. Su anchura por costumbre, más que por ley, es de cuatro pies.
Via. Es la más extensa, pues comprende las dos servidumbres anteriores, dedicada a pasar, conducir y servirse del camino en toda su extensión y usos… La anchura de la via o camino según la ley de las Doce Tablas en la parte recta es de ocho pies, en el quebrado o soto en donde es torcido cosa de diez…
El pie en Roma era de 29 cm.
El camino o servidumbre de paso en las fincas rústicas es por costumbre admitida y vulgarmente en esta isla, de tres pies de anchura, equivalente a un metro cinco cm” .

Font: Matias Mascaró: “Derecho foral en Mallorca”. A: BSAL,VIII (set-nov. 1899), p. 141-184


_____________________________________________

Notes de l'autor:

1 DCVB, s.v. ‘camí’, Vol. II, p. 882-884 a)
2 Garau, I. “El Mostassaf de Pollença”, citat al Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana, 17.
3 Libre del Mostassaf de Mallorca, XXIV
4 Reynés, Antoni: “Els camins de ferradura de la vall de Sóller”. A: II jornades d’estudis locals de Sóller, p. 25
5 Salas, Pere: “El cami de Ternelles” A: Punt Informatiu, n. 160. Pollença, 2002.
6 Busquets, Rafel: Llibre de la invenció i miracles de la prodigiosa figura de Nostra Senyora de Lluc, p. 79
7 Reynés, A.; Rotger, F.: “Els camins en la història”. A: En defensa dels camins públics Els drets de les entitats locals i ciutadanes, p. 35
8 Citat al Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana, 30-31
9 Reynés, Antoni: “Els camins de ferradura de la vall de Sóller”. Id., p. 37
10 Prats, Nicolás: Mallorca: Descripción de 1817. Palma: Ripoll, 1975; p. 51-52
11 Sand, G.: Un hivern a Mallorca. Edició de 1992, p. 223
12 Autors diversos: Catàleg dels antics camins de la Serra de Tramuntana, 1993, 26-28.
13 Reynés, Antoni: “Els camins de ferradura de la vall de Sóller”. Id., p. 37