Imprimeix
Categoria: Excursions
Vist: 2162
 Ruta de la Plata 2008

L’altre camí cap a Santiago


    Aquest estiu, amb la meva parella, Rafel Bauzà, hem recorregut una de les rutes que conflueixen a Santiago de Compostela: la Ruta de la Plata. Aquest antic camí de pelegrinatge comença a Sevilla i arriba a Santiago, conformant un itinerari de prop de 1.200 quilòmetres que els peregrins del sud de la península ibèrica empraven per retre homenatge al sant.

Image

   Jo sóc molt aficionada a caminar i “el camí de Santiago” és per mi una autèntica passió. De fet  ja l’he recorregut sis vegades, per les diferents variants. Els anys 1993, 1999 i 2004 vaig fer el camí francès (de Roncesvalles a Santiago), que és el més conegut; l’any 2005 vaig fer la variant cantàbrica (d’Oviedo a Santiago); l’any 2006 va ser la variant aragonesa; i enguany he fet la Ruta de la Plata.
    De tots, la ruta de la Plata, és el menys concorregut, el més solitari, especialment la primera part.    De fet no té res a veure amb el camí francès, ara  per ara molt massificat i més organitzat per a facilitar la ruta dels caminaires.

Image

   Amb en Rafel partírem de Sevilla dia 25 de juny i arribàrem a Santiago de Compostela dia 10 d’agost, realitzant 44 etapes. Cal ressenyar que dedicàrem temps a visitar les ciutats que trobàrem al final de cada etapa important: Sevilla, Mèrida, Salamanca, Cáceres, Samora…, per tant, la durada de la ruta es pot escurçar un poc, però no massa.
  Dit això, s’ha de tenir en compte que durant  els 1.180 quilòmetres caminats,  hi visquérem múltiples anècdotes de tot tipus.

Image

   La ruta està senyalitzada amb les fletxes grogues, típiques del camí, i a cada comunitat autònoma té una nomenclatura pròpia. A Sevilla, per exemple, són fletxes pintades,  o a Extremadura hi ha fites amb el fons de dos colors (groc si és la via romana i blau si és una ruta alternativa).

Image

   La  ruta recorre l’antiga calçada romana, construïda per l’emperador August, que unia Mèrida (Emerita  Augusta, ciutat fundada per donar vivenda als soldats llicenciats, “emèrits”) amb Astorga (Asturica Augusta, creada per a controlar els asturs), de fet es troben zones ben conservades, empedrades. Criden l’atenció uns pedres cilíndriques d’uns dos metres. “mil•liaris”, que vénen a ser els indicadors quilomètrics romans, els quals marcaven la milla romana (uns 1.480 metres). També s’observen moltes de restes d’excavacions, que després es tapen per a evitar espolis. Així i tot, als pobles s’hi troben cases que tenen pedres amb inscripcions romanes.

Image

   Si el camí francès és bàsicament una ruta cultural, la Ruta de la Plata destaca per la gran varietat de paisatges i per la solitud.

Image

   Les primeres etapes, entre Sevilla i Salamanca, foren les més llargues, ja que hi havia menys albergs (i amb poques places i pocs serveis) , feia més calor i hi havia manca d’aigua. Gairebé no trobàrem cap peregrí. El calor i  la manca d’infraestructures ens obligava a aixecar-nos molt prest (4 de la matinada) i caminar fins el migdia, amb un promig de 25-30 quilòmetres diaris.

Image

   A partir de Salamanca hi ha més refugis, petits, de 20 a 30 places, i ja trobàrem més peregrins, així que ens havíem d’espavilar per arribar d’hora.
    La Ruta de la Plata s’uneix al camí francès a Astorga. Nosaltres estàvem decidits a evitar el camí francès, així que agafàrem una variant que arriba a Santiago per Ourense, que és el camí sanabrès.
A nivell pràctic, cal dir que el camí està senyalitzat completament, és fàcil orientar-se, hi ha refugis per a dormir, és aconsellable aprofitar les estades a les ciutats per a descansar, organitzar bé les etapes (hi ha guies molt completes, amb prou informació pràctica, a més d’Internet) i dur molta d’aigua.

Image

   Dels perills, només recordam una topada amb un bou. Normalment estan tancats, fora del camí, però en trobàrem un enmig del camí i puc assegurar que impressiona, quan el tens davant i et mira.Un dia al camí vàrem trobar un, en Rafel va passar decidit i quan vaig anar jo el bou en clavà la mirada i ... vaig passar però no les tenia totes amb jo.
   Ja a Galícia, record els lladrucs dels cans. Com que ens aixecàvem molt pres, en passar prop de les cases (pràcticament a les fosques) els animals lladren desesperadament i et donen qualque ensurt.

Image

   Si vos agrada caminar, i teniu temps,  vos aconsell aquesta ruta,  lluny de la massificació del camí francès, actualment molt transitat. La millor època és la primavera, quan la devesa està florida i fa menys calor. A l’estiu està tot molt sec.

Image
Aina mostrant la cartella amb els segell del albergs de la ruta

Aina Nadal