“VAIG TOCAR L’ABRIC DE NA GINA LOLLOBRIGIDA”

Miquel Garau Aguiló, Bessó, (Capdepera, 1936-2019) va néixer el mateix any que va esclatar la guerra. Bon coneixedor de l’obra de palma, recordava haver vist Gina Lollobrigida i haver sentit parlar Joan March, Verga.

El “Pare Noel” era una figura nadalenca abans inexistent a Mallorca…
Per jo, tota aquesta mandanga, un zero així de gros. Aquí, tota la vida només feien el betlem i Els Reis. Ni arbre de Nadal, ni Papa Noel, ni un sant déu. I això de Halloween és terrible…

…Heu viscut qualque fet excepcional?
Així mateix una vegada me’n va passar una que la vaig dur moguda molt de temps. Jo era traginer i mercader d’obra de pauma (palma). Era a Artà, a cercar obra de palma a Ca na Bovera. Hi havia na Gina (Lollobrigida) que filmava “La Mujer de Paja”. Jo guaitava. Na Gina, quan va acabar de filmar va anar a pujar en el camió d’en “Barruà”, duia un abric de pell, es va llevar l’abric per a pujar, era una dona molt llambrinera (àgil), i quan se’n va anar a llevar l’abric, jo li vaig alçar perquè no arrossegàs per en terra i ella va riure. Me deien “has tocat l’abric de na Gina!” (riu)… una vegada vaig sentir xerrar don Joan March, en “Verga”…

On el sentireu xerrar?
Nosaltres érem a Cala Rajada, a tocar i cantar amb la música per a donya Elionor (Elionor Servera, esposa del magnat Joan March). Varen dir “ara arriba don Joan!”, i tots fugírem, però jo em vaig amagar a defora. Quan don Joan va arribar, va encendre un puro, pareixia que cavil·lava. Jo el mirava. Al cap d’una estona va tirar la llosca, i un que feia feina allà va anar a agafar la llosca que havia tirat. Don Joan se va girar i el va veure, se’n va cap ell i li diu “Salvador, tira això!”, aquell, quan el va veure tremolava, pensa tu, en “Verga”! Li diu “quan et falti un puro te’n vas al capatàs i li dius que te’n doni un, que jo ho he dit”. Me’n record com si fos ara…

Abans heu dit que éreu traginer i mercader d’obra de palma, un producte artesà que va ésser importantíssim a Capdepera i a Artà des del punt de vista econòmic, social, cultural…
Sempre he viscut dins l’obra de palma. En el cinquanta ja hi nedava. Anava a fer volta a moltes cases, “anar a fer volta” era anar a replegar l’obra de pauma per les cases. Al principi hi anava amb un carro, més envant vaig comprar una “mota” amb un carret…

Anaveu a més de cent cases a cercar obra de pauma?
Que dius ara! A moltes més! Llavors tothom en feia, no t’ho faig gros. El vespre, els homes embrinaven (embrinar: reduir a brins). A dins Capdepera anava a cinc-centes cases i busques i a Artà a tres-centes vint-i-vuit. Llavors, la palma no bastava. Devers l’any cinquanta venia un vaixell d’Almeria a Cala Rajada amb vuitanta tones de pauma pel cap prim. Per la banda d’aquí, on treien més palma era a Son Jaumell. Agafaves la barquera o feies dos per u: dos feixos per a tu i un per al senyor. Jo he estat a comprar-ne als senyors. Mon pare, al cel sia, anava a cercar el “pusim” (polzim: conjunt de tiges) per fer granereta, en aquell temps se’n feien pentura dues mil cada setmana, veies unes moles! Quan feien les graneretes, llavors els havien d’ullar; per si no ho saps et diré que ullar vol dir compondre brins damunt el “pusim”, llavors li poses un lligamet (fermall) perquè no s’esbeleguin (esbelegar-se: desfer-se) els brins de la granereta…cada comerciant de palma tenia una botiga i la gent canviava obra de palma per coses de la botiga. Un tenia una botiga de robes (sic), un altre de menjar, i així. El comerciant tenia un quadern i anava llevant doblers, apuntava, li deien “m’has de dur oli” o “m’has de dur allò altre”….

M’han contat diverses vegades que a Capdepera es practicava sovint l’espiritisme. (comunicació amb els esperits dels morts)…
Aquí hi havia protestants i “esperitistes”, n’hi ha d’esperitistes encara, jo m’hi he trobat, amb un trull d’aquests. A una vetleria (paraula pròpia de Capdepera: reunió nocturna dels veïnats per a fer obra de palma) posaren un peu de ribella, posaren les mans part damunt el peu de ribella, sense tocar-lo, i li demanaven coses, “que sabríeu la maleta d’en Miquel on és?”, i el peu de ribella s’alçava d’en terra, això vist meu, no sé si tenien qualque truc, jo bé mirava i no veia res…

Quí era el “mariol.lero”?
Quan encara no hi havia merceries a Capdepera, venia un home amb un camió que duia de tot per cosir, per brodar; duia fil, duia botons, mariol·los, cinta, didals, de tot quant et puguis imaginar. Fins i tot venia ulleres per veure-hi, si tenies la vista xereca i havies de cosir… També venia un home que li deien “el pedacer”, que arreplegava pedaços…

Què pagava el pedacer per cada pedaç?
No pagava res, ho canviàvem. Els nins i nines cercàvem pedaços vells pertot, anàvem llepols perquè el pedacer ens donava un manat de cançons de moda, que llavors a aquestes cançons els deien “trobos”. A les nines els donava “mariquitas”, que eren unes figuretes que les nines retallaven…

Als cafès o a les cases on es venien productes de contraban, s’advertia de la presència de la guardia civil mitjançant certs codis…
A Can Renyó duien contraban, tenien una contrasenya: si tenien un cossiol enmig de la casa volia dir que hi havia la guardia civil… Jo me’n duia cafè a Artà, no passava gens ni mica de pena, les corrioles estaven ben untades… per aquí feien molt de contraban, hi havia molts de secrets (amagatalls), la cova Negra, la cova dels Provençals, una cova que hi ha pel far de Cala Rajada… els sacs pesaven cent quilos, els duien a peu a Santa Margalida, per dins Sos Sastres…

Abans he oblidat demanar-vos quin tipus d’obra de pauma replegaveu per les cases particulars.
De moltes castes: Cucales (clucales). Cuiners, d’una voreta. Ventadores, les feien més els al.lots. Graneretes per emblanquinar. Graneres. Sàrries per als carboners. Sarrions. Murrions de set, vuit i nou voltes de grandària. Estores. “Sanatxos” d’una voreta. Borde, amb dibuix blanc i vermella. La compradora blanca, de sis a catorze voltes fora voreta i fora repeu. La compradora blanca amb repeu. Morotus, que eren com un cuiner més prim. La compradora fina, de vuit a dotze voltes. La compradora fina amb sanefa. Els bresos. Bresets per a les pepes. Senalles que hi brodaven pagesos que ballaven; el brodat de palma va venir després del “moviment” (guerra civil). Estorins. Estameres per posar agulles de fer calça. Cofinets, com a una estamera amb tapadora. Bomboners o joiers. Cofa. Cous (dialectalisme propi de Capdepera, significa “Cove”; a Manacor pronunciam “covo”). El Maletí. La Maleta. Cofa farinera, posaven farina dedins. Bosses amb fulles de blat de moro. Estormies. Senalletes carreteres, les penjaven a l’agulleta del carro, duien la tapadora amb punta. Senalleta amb tapadora, i un parell de castes de llata (trena de brins): llata corrent de nou cames, corona de rei, doble corona de rei, foradada, doble foradada, llata compradora, llata teixida de nou cames, de cuquet, de pic… i anses, se’n passaven de corda de bri i pita…

Estic astorat! Desconeixia aquest vocabulari de l’obra de palma…

Gina Lollobrigida a Artà, pujant al camió d’en Barruà. Fotografia publicada al reportatge 2014: 50 anys de “La mujer de paja” i de “Marisol”, obra de Joan Sancho Calafat a la revista digital Cap Vermell.