Imprimeix
Categoria: Entrevistes
Vist: 4068
Cecilia Raij ha passat un curs a Ada (Minessota, EEUU) i ens comenta la seva experiència


 

Parlam amb na Cecília de la seva experiència als Estats Units. Va obtenir una beca parcial que li permeté cursar els seus estudis de primer de batxillerat a Ada (Minnesota), una població petita al nord del país, prop del Canadà. Li fa molta il·lusió compartir la seva experiència amb els nostres lectors.

No cal fer-li preguntes, na Cecília arranca a contar experiències i anècdotes, una rere l’altra... “Jo vaig anar a fer primer de batxillerat, així que havia de fer 5 assignatures que pogués homologar a Espanya , com ara Biologia o Literatura. A les assignatures de ciències va resultar més fàcil mentre que a Literatura vaig tenir més dificultat, especialment per l’idioma. A més participava en el cor (jo acompanyava al piano) i a la banda de l’institut”

- Com et trobares a un país com Estats Units? La vida allà és tan diferent?

- Estat Units és molt gran i hi ha moltes diferències entre el sud i el nord, zones urbanes i rurals, inclús en el mateix estat de Minessota on jo vaig anar. Em va tocar un poble molt petit, la gent viu a granges, hi ha pocs comerços (una botiga, una farmàcia, cinema –dos dies a la setmana- i un supermercat mot petit). La gent ho compra tot fora del poble, a més els preus eren molt cars.

La primera sensació va ser d’aïllament. A l’hivern la gent no surt massa, fan molta vida dins casa. Quan arriba el bon temps la gent surt més, van als llacs. Així, si no t’apuntes a qualque activitat com teatre, esport o música, no es pot fer res. Jo, si no hagués estat per l’escola, m’hauria amargat, allà tens relaciones i quedes amb els companys per anar a veure el bàsquet (per cert, l’esport el viuen molt intensament) o per a participar en les activitats que s’organitzen al poble.

 

- Com et va resultar la integració en la vida de l’Institut?

- El primer dia d’Institut em varen mostrar l’edifici en el qual es donaven classes de primer de Batxiller. A més de les aules hi ha l’aula del cor (amb cinc pianos!), l’auditori, l’aula de música (molt gran), el pavelló esportiu... Em sorprengué el tema dels llibres, són de l’escola i te’ls deixen, no cal comprar-los. També era diferent com s’organitzaven les assignatures, és molt flexible. Els alumnes són els que canvien de classe i tenen les seves “taquilles “ (com a les pel·lícules!), hi ha molt de contacte entre els alumnes, entre classe i classe..., aprofites per canviar de classe per comentar coses o quedar. Em va sorprendre que hi hagués bastant d’ordre.

- I el nivell..?

Primer vull dir que el nivell que duia de l’Institut de Capdepera era molt bo. Així, no vaig tenir cap problema, especialment a les àrees de Ciències (a més són les que més m’agraden),  i a  les de lletres els problemes eren al principi pel tema de l’idioma. Allà totes les assignatures tenen el mateix horari i tu tries el que vols fer per arribar a un nivell que després t’exigiran per obtenir el títol. Jo, per exemple, vaig haver d’apuntar-me a grups diferents i feia unes assignatures d’un nivell o altre. No va per cursos... Arribes a fer un paquet d’assignatures, si has d’anar a la Universitat  hi trobes classes d’universitat bàsiques, en les quals pots accedir a crèdits i estalviar-te doblers. Jo feia les classes de biologia a 4t d’ESO, amb un nivell molt alt, entraven en detall de la matèria, molt tècnic... Em va agradar com ensenyaven.

Vaig veure els estudiants de segon de Batxillerat molt relaxats perquè tenen dos anys extres per acabar les assignatures generals com Història o Literatura.

Una cosa curiosa: les classes comencen a les 8’18 i acaben a les 15,08, amb 4 minuts entre classe i classe

- Què trobares del professorat?

El vaig trobar molt preparat  i molt pacient, t’ho expliquen tot pas per pas i no dubten de baixar el nivell fins que ho entenguis. A més, com que era un poble petit, tots ens coneixíem i la professora de tal assignatura, a més, dirigia el cor i era la mare d’una amiga... hi havia molta relació personal.

Com són les instal·lacions de l’institut?

Es tracta d’un institut “petit”, amb uns 200 alumnes. Ja he comentat que l’edifici té molts d’espais, a més de les classes, i l’oferta és molt variada i s’adapta a les capacitats de l’alumnat. Així, a més de les assignatures de sempre, hi havia mecànica, robòtica, informàtica, salut (alimentació), i assignatures pràctiques com ara cuina i cosir. Pens que està més  adaptada a la vida.

També s’ha de dir que a les classes érem molt pocs alumnes. En algunes classes eren 4 o 5.



- Com et preparares?

Vaig haver de superar unes proves d’anglès. Jo personalment l’anglès el sabia escriure i de gramàtica en tenia prou coneixements, però de xerrar, xerrava poc..., a més l’americà que es parla allà és molt diferent de l’anglès que aprenem aquí. Els primers dies van ser molt durs, no entenia moltes coses. Duia un diccionari petit i no dubtava d'usar-lo, els arribà a fer gràcia que aturàs la conversa i cercàs una paraula. Primer, tot ho traduïa, i la veritat és que un moment donat vaig notar un canvi, pensava en americà. Vaig deixar de passar pena per l’idioma.
 

I la vida quotidiana, a casa?

Jo vivia amb una padrina de 75 anys, sense televisió (no semblava que fos molt americà!), i amb una altra al·lota alemanya. Entre nosaltres parlàvem obviàment en anglès, i pel que fa a la convivència, imagineu-vos una padrina americana i dues joves, una espanyola i l’altra alemanya... Bé,  no tinguérem cap problema.

Anava prest a l’institut, feia les classes i a els 12,30  anava al menjador, feia cola amb la palangana, triava el menjar (mengen molta pizza, hamburgueses, salsitxes ... i poca verdura, com en les pel·lícules) i  m’asseia amb les companyes (el primer dia ja em convidaren a seure a la seva taula). T’acostumes sense adonar-te'n, ara quan he tornat em deman com podia menjar així...

També participava d’activitats i esports. Jo em vaig apuntar a bèisbol  i puc assegurar que al principi  no acabava d’entendre les normes i  tots se’n reien molt. Però també són molt amables i t’ajuden sempre. Crec que es posaven en la meva situació i m’ajudaven a superar les dificultats que trobava. He de dir que he fet grans amigues.

I quan no hi havia classe, què feies?

Me vaig trobar amb el tema de les festes, quan arribà Nadal. Quan tancà l’escola em vaig quedar una mica “out”. Allà no fan plans per a les vacances de Nadal, ho viuen tot en família. I va ser quan em vaig enyorar més. Afortunadament, les amigues em convidaven a anar amb elles, anàvem al cinema o a visitar les seves famílies.

Ens han dit que vares haver de tornar...

Uf, això és una anècdota interessant. Vaig formar part d’una organització de caire social i vaig fer un projecte que consistia a comprovar la influència de la música en els nins més petits. El projecte va guanyar el nivell regional i passà l'estatal, on quedà finalista. Així que em van comunicar que havía d’anar a presentar-lo a San Diego, on es feia la final nacional. Vam estar deu dies i va agradar molt, perquè ens en duguérem la medalla d’or. Va ser molt emocionant! 

 

Com et decidires a anar als Estats Units?

Una cosina va anar a Nova York fa bastants anys i sempre havia volgut fer una cosa semblant. A l'octubre del 2014 em vaig apuntar i per devers l’agost del 2015 em varen dir on aniria i amb qui. L’espera se va fer llarga. Vaig tenir una beca parcial i, mentre, em vaig haver de preparar especialment en anglès.

Quin consell donaries als que volen anar a estudiar un any a Amèrica, com tu?

Primer de tot han de tenir clar que s'ha d’intentar relacionar socialment  i sortir.  Anar-hi amb la ment oberta, allà no pensen com nosaltres (per exemple el tema religiós o la tinença d’armes). Arribes a entendre els seus motius, les seves idees, malgrat no les comparteixis. Al principi hi ha coses xocants, com iniciar les classes  fent la hissada de la bandera i el jurament a la nació, des dels més petits als més grans..., tots, inclús els d’infantil, s’ho saben de memòria!

Per acabar, què te’n dus, d’allà?

Em va agradar molt  la gran motivació que hi ha entre els alumnes de l’institut, el bon rotllo entre alumnes, mestres i pares; el respecte, la gran participació en tot tipus d’activitats que s’organitzen (coses senzilles, com “un dia ens vestim de nanet”, i tots compareixen vestits); les festes que organitzen a l’escola: el ball d’hivern, el de primavera i el d’estiu (la graduació)...

A nivell personal he de dir que ara valor molt més el que tenc: la família,  els amics, la platja, el menjar, el paisatge, la calor... Crec que ara tenc més autoestima, organització, personalitat, sóc més  independent i valor més l’illa.