Imprimeix
Categoria: L'Esperança
Vist: 446

Article de Joan Rai, escrit a Cap Vermell el novembre de 1983,

i que conserva una vigència esfereïdora.










El devuit de desembre, dia de l'Esperança, festa de tradició religiosa-popular, sembla el dia adequat per fer-la la festa del Castell; per fer-la la festa, podem dir-ne oficial, del Castell.

L'època de l'any en que se celebra aquesta festa, lluny ja de l'estiu, buides de turistes i de immigrants temporals les nostres contrades, sols els nadius ï els afincats al nostre poble, és la data propicia i ideal per a una festa nostra, per a una festa amb plantejaments culturals, per a retrobar-nos a nosaltres mateixos com a poble, una festa per a la recerca i reforçament de la nostra identitat que anam perdent al galop.

Una festa per a la reflexió.

Una reflexió en profunditat per a esbrinar si encara és possible l’esperança de poder esser un poble viu, amb una forma d'esser pròpia, arrelat fondo a aquesta terra que ens ho ha donat tot; o, pel contrari, hem de seguir el camí de fins ara, essent titelles d'un guinyol mogut per no sé ben bé quines mans. Una meditació assenyada ï circumspecta sobre les motivacions que fan possible una tirallonga de violacions costumbristes, lingüístiques i també paisatgistes, que han fet malbé la nostra cultura autòctona, el nostre sentit de poble i, fins i tot, la presència física de l’arquitectura i el paisatge.

Hi ha qui pensa que som un poble de mel i sucre, innocent, fàcilment manejadís i dòcil a la manipulació. A vegades també ho pens. Perd per això, per a aclarir-ho, caldria aprofitar l'avinentesa d'una festa nostra per a profunditzar dins la investigació.

Perquè uns quaranta anys de discriminacions culturals, un creixement turístic desordenat, desorbitat i caciquil, una immigració sense control, una especulació degradant, unes necessitats externes que per motius econòmics ens han imposat, una manca de planificació en tots els ordres, juntament amb una desqualificació de la nostra llegua cultura, són averany força fort per malmetre les arrels d'un poble.

I sí pensem que aquestes arrels romanen ancorades dins les surades del Castell, on vàrem néixer com a comunitat o com a poblet si pensem en el Castell com a font i com a mare de la nostra identitat, veurem que no basta posar quatre plaques als carrers en la nostra llengua, ni col·locar unes papereres als carrers per a donar la impressió de poble net, ni fer una ballada de copeos i boleros un pic cada any, ni anar a l'escola de mallorquí perquè està de moda, ni ressuscitar la festa de Sant Antoni o comprar el Castell per a recuperar la identitat.

Recuperar la identitat és quelcom menys còmode, més difícil, més penós.

És una lluita continua, sense descans en el cada dia de cada any, és sentir-se viu dins el poble, és dir, sentint-ho, que lo nostra és nostro, és esser com som, no com els altres volen que siguem, és estimar, revaloritzar tot allò que dels avantpassats hem heretat, és contemporitzar les nostres coses en lloc de deixar-les esvair com a mòmies de museu. és fer possible la normalització de la nostra llengua, és aprendre aquesta llengua, no per moda sinó per necessitat i orgull tribal, és deixar de costat el politiqueig egoista de capelletes en favor de la virtut de fer poble, és conservar i vigoritzar la capacitat crit defensor de tot el patrimoni comunitari, és el valor de dir no! a tot quant atempti al nostre paisatge, és... Són tantes coses!

Jo crec que al devuit de desembre, sense detriment o menyspreu del caràcter purament religiós que té la festa, s’ hauria de junyir, formant cella, un nou sentit cívic, dedicat únicament exclusiva a la mentalització de la nostra gent de la necessitat que tenim com a poble de la revalorització de les nostres coses: podeu llegir cultura amb un sentit ample d'aquesta paraula, des de els costums ancestrals fins als comportaments davant les formes noves de vida, passant per les tradicions, artesania, arquitectura, ecologia, i fins a les sopes amb col, que tot es cultura.
I ja que la festa té un significat purament local, és la festa idònia per a fer-la la nostra festa, la festa del Castell, amb unes jornades eminentment culturals.

No sé si la idea és bona o no. No sé si és una solució al nostre problema de identitat. No sé si tendrà adeptes o no. Ara, del que si estic segur es de que s’ha de posar remei a la situació actual o serem, ja ho he dit abans, un poble de titelles de guinyol, mogut sempre per uns interessos econòmics que res tenen que veure amb la nostra identitat




Cap Vermell nº 35, novembre de 1983