Imprimeix
Categoria: Premis Cap Vermell
Vist: 861

"...i en un moment determinat ens digueren que la GUÀRDIA CIVIL venia a segrestar-nos la revista número 9. Igual va ser un «bulo» però la informació vengué de nosaltres mateixos, de Cap Vermell...i nosaltres ens repartiren les revistes i les guardàrem uns dies a les nostres cases. Amb un ensurt que no ens ho podíem llevar del cos. Era el setembre de 1981, el 23F era molt present".


Són tres pencàires de mena! Són gent que sempre hi són. On se vulgui. Participaven i participen vivament en les dinàmiques del poble. A partir de les preguntes que hem fet a tothom ens han contat la seva perspectiva de l'inici de Cap Vermell. Elles ja tenien inquietuds periodístiques des de les seves cròniques al suplement de Part forana que feia el diari Última Hora. Són les úniques que recorden l'intent fallit de segrest de la revista nº 9 . I des de aquests records ens han vestit una visió personal de llavors:

Havíem sortit d’una dictadura i entrat en una democràcia i no teníem ni idea del que allò significava. Tal volta, altres que tenien situacions personals o familiars diferents eren més conscients.
Pensau que estaven a un poble a la perifèria de la perifèria...lo dels partits polítics ho sabíem perquè llegies i teníem unes inquietuds però no per haver-ho viscut. No érem massa conscients de com aniria la cosa... A les eleccions constituents del 77 i al referèndum de la Constitució encara no havíem pogut votar (la majoria d’edat estava als 21 anys). Les eleccions municipals del 79 fou la primera vegada que votàvem.

Na Maria Llissa i n'Ani fèiem de corresponsals del diari ÚLTIMA HORA, signàvem com a SOLC. Llavors el diari treia un suplement de quatre o cinc fulls (que no secció) que es deia PART FORANA, i nosaltres enviàvem articles. Nosaltres veníem d’aquest interès d’haver anat a mitings,..era una valentia de joventut. Nosaltres no teníem ni idea, però hi havia molta gent com nosaltres. Llavors aquells més vells que havien tingut una història més complexa eren els que ens cridaven més l’atenció...


Aquí, a Capdepera, en un moment determinat l’església va marcar un camí de cara a la societat, a la informació, que ara podríem analitzar si bé o malament, però aquesta fou la realitat. Pensau que en Franco encara no era mort i nosaltres anàvem a classes de català a ca ses Monges. En Toni Garau, el capellà de Cala Rajada, era qui donava les classes. Crearen un moviment social que ara hi ha tècnics als ajuntaments que ho fan però llavors no hi havia ningú. En aquest context, en Biel Pérez aplegà una sèrie de gent que teníem interès per publicar una revista. També hi havia hagut la revista Torre Esbucada que publicà sis números. I al voltat del Cap Vermell ens coneguérem tots. Hi havia en Jaume Fuster de Cala Rajada que no el coneixíem, perquè abans no baixàvem a Cala Rajada tres vegades cada dia, i els de Cala Rajada molt manco. S’ha de visualitzar com era la societat llavors. Cala Rajada era un poblet petit, on s’hi estiuejava,...Capdepera un poble lleig i empobrit. Carrers sense asfaltar, sense aigua corrent, sense clavegueram, el Castell abandonat... Si tiram 40 anys enrere hi ha moltes diferències de com estàvem a com estam. En aquells moments no érem un grup d'amics. Els objectius eren més senzills; fer arribar les notícies del poble, teníem inquietuds de caràcter ecologista i conservacionista del paisatge, reivindicar la llengua... Uns hi érem per esser-hi, altres estiraven del carro... Tots aportarem allò que podíem.


Per altra banda hi havia la Capdepera oficial. El 75 arribà el darrer batle franquista, en Flaquer, que arribà en xofer i camisa blava, ens va fer cantar el Cara al sol,...Sortirem a l’Interviu. fórem la darrera promoció del servei social que feia la Falange. Sis mesos. Però era necessari si volies treure't el carnet de conduir, passaport o tenir un compte corrent.

Tot era novetat...i començarem a caminar a partir d'aquí. També els capellans que s'ajuntaren aquí era la creme de la creme, gent de molta empenta. Pérez, Garau, Català... I arrel de tot això sorgí així Cap Vermell. Hi havia una ansietat de fer coses. Tot era nou...podíem fer coses pel nostre compte!.

Eren moments molt convulsos, en l'àmbit cultural ens ajuntarem una sèrie de persones inquietes a través de l'OCB, el col·lectiu Torre Esbucada, la Parròquia... Volíem fer una revista d'informació local on es fes patent les nostres curolles. Els moviments ecologistes van fer que prenguéssim consciència de la necessitat de conservar el territori, lluitar per la llengua i els trets identitaris de la nostra llengua i la nostra cultura.



Es va triar el nom de Cap Vermell com un punt d'unió de tot el municipi per no donar més importància a una localitat determinada.

La qüestió econòmica funcionava bàsicament amb subscripcions que anàvem a cobrar a les cases (no sempre) i també dúiem revistes a les llibreries. Lo dels doblers no ho dúiem gaire bé...feia vergonya i peresa anar a cobrar casa per casa.
Sobretot recordam el que implicava fer el muntatge de la revista, desmuntar la finestra (de can Jaume /Mª Antònia) per fer contrallum, retallar les notícies per acoblar les a la pàgina, cercar dibuixos o que en Jaume o en Joan Rai ho fessin per omplir els buits... Col·laboràvem en allò que podíem, fer entrevistes, qualque article, muntar, repartir...
No sabem l'impacte que pogués tenir al poble, però sabem que arribava a molta gent, de fet en l'època que C.V. va fer una sèrie d'activitats com el concurs de rebosteria hi va participar molta gent. Una iniciativa per donar un poc de més alegria i ressaltar la festa de l'Esperança. Al principi la gent col·laborava més espontàniament.

Recordam el fet del segrest del nº 9 que parlava de l'incendi de Cala Provençals. Ho passarem molt malament.

- Contau!

 31 d'agost de 1981
: Hi hagué un gran incendi a la zona de s’Heretat i Font de sa Cala. La portada posava FOC, amb diferents preguntes...I es que en aquells moments era: una zona es cremava i l’any següent feien una urbanització. Fou un dels grans incendis però dels primers que vengueren tècnics, acordonaren la zona, no deixaren que la gent ajudàs...que vist des de la perspectiva actual dius, feren bé; però llavors veiem molta indefinició: ara pots passar, ara no...ara venen uns, ara d’altres. La percepció fou molt caòtica. En aquells moments la gent anava com a voluntari a apagar els focs quan hi havia un incendi. Volien ajudar...

Entrevistàrem al garriguer, a diverses persones que anaren a apagar el foc,...Questionàrem com s'havia fet, es cremaren 250 quarterades.
Així ho comentarem a la secció plaça des Sitjar:

"Aquest mes passat ha estat infaust per l'ecologia i per l'harmonia del nostro terme. Tot el mes d'agost s'han repetit els intents de calar foc a l'Agulla, el 19 es va cremar un bon tros prop des Coll des Vidrier i la catàstrofe va començar el migdia del 31. Son Favar i S'Heretat (i amb elles tot Capdepera) han canviat de cara. La psicosi és general i el sentiment d'impotència inevitable".

En un moment determinat ens digueren que la GUÀRDIA CIVIL venia a segrestar-nos la revista. Igual va ser un «bulo» però la informació vengué de nosaltres mateixos, de Cap Vermell...i nosaltres ens repartiren les revistes i les guardàrem uns dies a les nostres cases. Amb un ensurt que no ens ho podíem llevar del cos. Imaginau-vos que nosaltres encara vivíem a cals nostres pares. Si arriben a entrar a casa...no vull saber que m’hagués dit mon pare -diu n'Ani-. Pensau que el febrer havíem passat el 23-F i que érem el mes de setembre. En aquell moment la seu social de la revista era a ca na Joana Colom, al carrer del Port i quan anàrem a cercar la revista ja vàrem dir: «no, no a ca na Joana, no» perquè seria el primer lloc on anirien I les repartirem per tenir-ne un grapat a cada casa.

Després, al cap d’uns dies, ja digueren que no passa res.... No sé si hagué un paper oficial o no. Però amb aquest incendi hi hagué molt d’enrenou. Va cremar moltíssim. Un parell de dies...Encara avui, se coneix la petjada d’aquell incendi, hi ha pinets més petits.


Al número següent el Salvador Moll, batle de llavors, vos envia una carta que vos critica les «falsetats» que havíeu dit al número en qüestió però per un altre tema. Diu concretament:

"correspondiente al mes de agosto ppdo., hemos atónitos al comprobar una serie de informaciones carentes de toda veracidad y que inducen, no sabemos si intencionadamente, a una total desinformación a los lectores de la citada publicación. En primer lugar, haciendo referencia a la sección "Pes cap que crema" nos parece falto de toda ética literaria el utilizar temas a debate con la mera finalidad de crear confusión, ya que el asunto que se plantea, es decir de que si los moros vayan a pagar la canalización de las aguas de Capdepera es pura inventiva».

Les relacions amb el poder ja no eren bones llavors...

Sí, hi va haver mogudeta, tampoc estaven avesats a que els criticàssim...

Moltes gràcies. 
Acompanyen l'article les úniques fotografies que hem pogut recuperar dels primers anys. Celebracions.