Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 2041
Image

FINAL D’UNA ÈPOCA







Stefan Zweig, dia 28 de juny de 1914, es trobava assegut al parc de Baden on “… sentia clarament les melodies, sense que em molestessin, ja que la nostra oïda és tan adaptable que un soroll continuat, un carrer brogidor o un rierol remorós s’emmotllen completament, al cap de pocs minuts, a la nostra consciència i, al contrari, una interrupció inesperada del ritme ens fa dreçar les orelles. I va ser així com em vaig deturar sense voler en la lectura quan de cop i volta la música parà enmig d’un compàs… Instintivamenent vaig alçar els ulls del llibre. La gentada, que com una sola massa de colors clars s’arruava entre els arbres, també semblava que havia canviat: havia aturat de sobte les seves evolucions. Devia passar alguna cosa…, la gent s’apinyava davant el quiosc de música, al voltant d’un comunicat que, evidentment, hi acabaven d’enganxar.” 

El tinent Carl Joseph Trotta, nét de l'heroi de Solferino, dia 28 de juny de 1914, al vespre, es trobava  a la festa d’estiu organitzada per la guarnició militar on “…ningú advertí l’arribada a galop estès d’un ordenança que es llançava de cap a la placeta i aturava el cavall d’una forta embranzida…, el dragó pegà bot del cavall i demanà pel coronell … Les  dues bandes de militars tocaven la marxa fúnebre de Chopin, dirigides pels mestres músics, vermellots i somrients. Per sobre les espatlles i el cabell tenien serpentines de colors i confetti”
 

Sándor Márai, dia 28 de juny de 1914, estava de vacances amb la seva família a la colina del Bankó. “El capvespre del día de Sant Pere i Sant Pau…, s’esperava la segura declaració del jove i elegant advocat de Pest i la consegüent petició de mà de la bella senyora en vies de separació… L’ambient estava impregnat d’una alegria més pròpia del mes de maig. El pretendent havía dut en una maleta focs artificials… Ens acabàvem d'asseure a la taula quan, de sobte, cridaren al subprefecte i aquest baixà al jardí, on l’esperava un húsar en posició de firmes qui li entregà una carta de l’autoritat provincial. El subprefecte obrí el sobre i tornà al porxo; però s’aturà al llindar de la porta sense badar boca. Estava molt pàl·lid; la palidesa contrastava amb la barba negra a l’estil de Kossut, que semblava el requadre d’una esquela mortuoria”.
 

Així expliquen Stefan Zweig, Joseph Roth i Sándor Márai com s’assabentaren de l'assassinat de l'arxiduc Francesc-Josep a Sarajevo. Aquell 28 de juny de 1914 fou el principi de la fi per als tres escritors que dedicaren bona part de la seva producció literària a contar com una època històrica, la de la burgesia,  arribà al final i com, de retruc, acabà amb la seva posició social i literària, convertint-los en pàries, per donar entrada als anys convulsos d’entreguerres: I Gran Guerra, revolució bolxevic a Rússia, Mussolini a Itàlia, la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, cops d’estat a Polònia, Portugal, Iugoslàvia, Romania, etc. Hitler a Alemanya, Guerra Civil a Espanya, malestar econòmic que s’escenifica en el crack de la borsa de Wall Street els dies 28 i 29 d’octubre del 29, per a desembocar, tot plegat, en la II Gran Guerra.
 

Joseph Roth, alcoholitzat i exiliat a Pari, se suicidà (corre una versió benpensant que l’atribueix, a la mort, a  l’agreujament d’una malaltia pulmonar). Els seus llibres, amb els de Stefan Zweig, entre molts d’altres, serviren de combustible al fogueró de la Babelplatz de Berlín, del 10 de maig de 1933, organitzat per les Sturmabteilung.

El tinent Trotta morí pocs dies després del ball frustat, a les primeres escaramusses frontereres amb l’exèrcit rus: “Pujà per la costa de cap al pou. Les bales xiulaven al seu voltant, queien als seus peus, passaven fregant-li les orelles, just devora les cames i el cap. Guaità al pou. Veié a l’altre costat, més enllà del pendent, les dues fileres de cossacs disparant. No tenia por. Escoltava els tirs que encara no havien arribat i al mateix temps la marxa Radetzky… Sonaven en aquest moments els platerets…, en aquest moment un bala impactà amb el seu crani…”


Stefan Zweig es pegà un tir el 22 de febrer de 1944, exiliat a Petrópolis, Brasil, convençut que el nazisme s’estendria arreu del món. Deixà una nota: “Crec que és millor acabar en un bon moment i d’empeus una vida en la qual la labor intel·lectual significà el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra”.  

Sándor Marai, el 21 de febrer de 1989 se suicidà d’un tir, exiliat a San Diego, USA. Feia poc que havia enviat una carta a un matrimoni amic: “Ho sent, però això no pot seguir d’aquesta manera. La debilitat no desapareix; si la cosa segueix així, m’enviaran a un hospital perquè m’hi cuidin. Voldria evitar-ho…” Un dels mes grans literats hongaresos morí sense que les seves obres fossin publicades a la seva terra, primer per la censura governamental, després perque “… només podré donar el meu consentiment a una edició a la meva pàtria quan les tropes soviètiques hagin sortit del país…”. Qui no llegeix a Sándor Márai, mereix esser analfabet.


Visualitza la imatge a mida completa


 

Stefan Zweig i Joseph Roth 
                                                           
 




 Sándor Márai