Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 439
L’elenc actoral protagonitzà aquesta controvertida obra de creació col·lectiva

 

Aquest cap de setmana del dissabte 2 d’abril s’ha duit a terme la representació de l’obra “Quaranta hores” emmarcada dins la XIX Edició de la Mostra d’Arts Escèniques en el Teatre de Capdepera, per part del grup de perfeccionament del Centre Jove. També s’havia de realitzar diumenge dia 3, però la funció quedà anul·lada.

L’obra presenta a una esposa d’un polític que ha estat segrestada, els botxins de la qual li donen un termini de quaranta hores perquè es pugui presentar el rescat. Els intèrprets són Clara Ginard, Manolo Pérez, Maria Mir, Jaume Torres, Nerea Espinar, Paula García, Mariona Flaquer, Ferran Miravet, Neus Mayol, Núria García i Valentín Klint.

Primerament, la peça de caire dramàtic, presentà una escena que podia recordar l’estil argumental de Tesis, d’Amenábar, on gairebé amb escenes d’snuff movie s’aconsegueix un impacte sobre l’espectador i es du a terme un tête a tête d’infart entre el botxí i la víctima, una companya d’un polític, que serà el motor del conflicte argumental. D’altra banda, seria convenient que el taller de perfeccionament contemplés també tècniques de modulació de veu, projecció i altres tècniques vocals, perquè aquests joves actors poguessin prescindir del crit, així com mantenir un vocabulari una mica més adequat per a la interpretació; crec que no llevaria gens d’intensitat a l’escena dramàtica menys vulgarització terminològica. Tot i així, hi ha moments en què es va veure la feina realitzada de manera òptima en l’esforç per part dels actors. Tal vegada, el fet de ser una obra no recomanada a menors de 12 anys hauria de replantejar el fet de si cal incloure-la en una mostra que sí que per ventura té qualque menor entre el públic. Aquest fet fa que es consideri tal vegada la temàtica no adequada, però que és viva en la nostra societat, i que per tant, si es considera que el teatre també és una forma de denúncia social és totalment vàlida la seva representació. Així i tot, crec més positiu, orientar aquest grup del centre jove cap a una altre dinàmica que, tot i que els pugui resultar més naïf, tal vegada el benefici sigui més gratificant. Sigui com sigui, la polèmica està servida.

Després, cal destacar els canvis escenogràfics i els tocs d’humor que es formaven entre les joves parelles d’actors, totes duites a terme amb un bon ritme i capacitat interpretativa, que deixa palesa la gran tasca actoral alhora de memoritzar un text extens, que representa la bona feina realitzada tant pels creadors com pel director. Tot i així, els més afavorits són els personatges, des del jardiner fins a la nina que recita una glosa sobre la lluna, que recorda una cançó d’Slipknot, tot i que la tralla radica en les dosis de violència i sadisme que es presenten en escena. Però no estaria bé parlar només d’aquesta part més flaca de l’obra, ans també cal considerar que l’efecte que s’aconsegueix en la representació, amb veus potents, altres, netes i sonores també té el seu bon resultat en un continuu d’entrades i sortides, amb el decorat de l’arbre al centre de l’escena i amb aquests personatges secundaris, que, tot i quedar en un segon pla, servien d’enllaç entre escena i escena i d’aquells personatges com els de l’escena del banc que saben tenir un bon posat sobre l’escenari, a més de saber explicar la situació amb dots interpretatives, on es nota el domini del diàleg. 

Seguidament, l’humor també és present a l’obra i fa perfectament de contrapunt dels moments de gairebé terror que es representen. La parella de guàrdia civils transforma la peça en aquells instants de costums, on la rutina marca el pes dels esdeveniments. D’altra banda, la jove que seu a la gandula rep una capça amb un “regal” que servirà per unir les diferents escenes on els personatges reben capces al més pur estil Seven, l’aproximació al film de terror psicològic és palesa en la tensió que presenten els personatges. Aquest i altres fets feren que el públic s’escandalitzés davant de tot un entrellat, on la violència té un paper protagonista, però que al mateix temps fa que aquest debat es qüestioni sobre l’escenari. En aquest sentit, criden molt l’atenció aquelles converses que mantenen els enamorats segrestadors i també la nena petita, quan després del crim encara hi ha coratge per pensar un futur ple d’amor, amb escapades romàntiques i escenes de tendresa familiar, en un acte de cinisme, que és més esfereïdor que la pròpia moto-serra que maneja la jove en escena.

Finalment, el grup del centre jove pot estar d’enhorabona, car amb la direcció d’Arnau Serra, han aconseguit perfeccionar el seu aprenentatge teatral, personal i social, a més de fer passar una estona d’alt voltatge al públic present, que va saber respondre a n’aquesta cridada teatral d’un elenc actoral, que hi posa tot l’entusiasme possible en aquesta creació col·lectiva. Quant a la il·lusió: de mostra un botó amb el comiat de dos joves i prometedors actors a l’entrada del teatre. És d’admirar!
 

Joan Cabalgante i Guasp