Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 904
L’obra de l’autor presenta tints entre la comèdia i el drama i consagra el Taller de teatre




Primerament, comentar que l’obra que es presenta al públic de Capdepera es titula Vestíbul, i es representà dijous, 24, divendres 25, dissabte 26 i diumenge 27 al teatre de Capdepera a les 20: 30 hores. L’elenc actoral, constà del següent repartiment: Pilar Díaz, Xesca Vicens, Núria Garcia, Suso Rexach, Tolo Alzina, Ana Vivancos, Ani Muñoz, Esperança Morey, Joan Genovard, Magdalena Navarro, Xisca Fuster, Mónica Viejo, Jaume Torres, Magdalena Albertí, Maribel Frontera, Matías Praticis i Nicole Serapio.
 

Seguidament, aquesta vegada cal aplaudir el resultat final, perquè ha convençut al públic que l’ha anada a veure, i aquesta raó es deu a la maduresa del director i la companyia. A més, cal considerar que la formació cinematogràfica d’Arnau queda palesa en les tècniques que empra: la música, perfectament coordinada amb la il·luminació, el decorat, que ens trasllada al vestíbul d’un edifici molt singular, hàbilment construït des de l’ofici teatral que ja regenta aquest director-autor gairebé des de que el conec. La portera, que canta «Como una ola», està notablement representada i serà en certa manera una de les protagonistes de l’obra, més bé la seva relació amb la seva filla, que fa esclatar el conflicte argumental. També la simpàtica parella de germanes representa el contrapunt còmic necessari, que en certs moments fa riure molt a l’espectador. Elles formen part del costumari popular amb els seus prejudicis, però també amb la seva lluita diària per exigir el que és just. La parella nouvinguda del segon serà la que de mica en mica omplirà les escletxes de veritat per descobrir quin és el motor d’una comunitat amb un secret comú. També l’altre parella moderna servirà per veure com les relacions entre dones i homes pertanyen en aquell vaivé d’estires i arronses. Finalment, el corredor, adolescent i irresponsable serà també la nota d’humor que farà encara més gran l’obra de n’Arnau, i que farà aixecar un dit sobre els prejudicis de classe per part de la mare quan s’oposa a la relació del seu fill amb la filla de la portera. I per últim, aquella lluita moral entre les joves osteòpates i la parella ben casada cristianament, que encara creu en la puresa tot i la temptació, interpretats des de la maduresa excepcional dels actors més veterans de la companyia.

 

Sigui com sigui, el que ens mostra el director és un enfilall de personatges molt ben caracteritzats que desfilen les seves gelosies i les seves ambicions per un escenari que quedà petit pel ritme de comèdia lleugera i divertida que ha volgut imprimir l’autor en aquesta nova representació. I és que el que em semblà més interessant en aquesta nova entrega no és únicament la trama, que Arnau ha hagut d’ordenar cronològicament amb indicacions i títols projectats sobre l’escena (a més de crear un flashback narratiu que li confereix certa modernitat i joc temporal bo), perquè l’espectador no es perdi, sinó també el creixement interpretatiu de l’elenc actoral, ja no només com a grup, sinó també individualment, perquè resulta que no deu ser gens fàcil fer d’adolescent quan ja no ho ets, o obrir el ventall per amagar improperis verbals, quan en realitat la teva persona és d’una altra manera. Perquè si una cosa té bona aquesta companyia és que a més de bons actors, qui representa l’obra són bones persones.
  
Quant a la influència professional de l’autor, cal dir que per una banda, l’obra pot recordar pel·lícules com La Comunidad, on el protagonista no és un, sinó més d’un que lluitarà per endur-se’n el botí. Però el que pot ser tota una clau representativa és precisament que, com ja havia fet el director en altres obres (record ara mateix Torot) és que el protagonista és més bé col·lectiu. No hi ha un Hércules Poirot que resolgui l’accident de la jove, sinó que més bé són tots els personatges que es delaten els uns als altres. Aquest retrat del protagonista col·lectiu s’havia donat a altres obres literàries com puguin ser La colmena, o Los santos inocentes, tot i que la influència castellana no s’hi trobi directament per enlloc. Podria enllaçar amb El cor del poble, d’Ignasi Iglesias pel seu caire més social. Aquesta idea de fer que sigui la mateixa comunitat de veïns qui s’hagi de posar d’acord per apaivagar les seves passions i idees pot recordar el teatre social. La intenció de l’autor és crear expectació en el fet que la mateixa obra serveix de mirall per al públic que la mira, i allà també hi veurà les seves misèries i els seus èxits personals. Fer això no és gens fàcil i pensar que a més la companyia compta amb uns 17 actors, que es vesteixen i desvesteixen rere l’escenari, que demanen peus, que citen al rei en les seves intervencions sense que ningú no se n’adoni del que citen, que hagin de controlar les entrades i sortides, és evident que és una tasca molt ben elaborada. Si el teatre és una feina col·lectiva, en aquesta interpretació queda ben palesa aquesta intenció. Si l’any passat ens havia oferit una obra lleugera al més pur estil de Per davant i pel darrera (tot i que conserva aquest aire que recorda a companyies com Dagoll Dagom o Comediants) enguany l’obra torna a tenir un tint més obscur i misteriós que manté a l’espectador intrigat durant tota la comèdia. També cal esmentar que les parelles actorals estan molt ben compenetrades i es veu que han polit els seus personatges fins el darrer moment, cada dia que s’ha representat l’obra actrius i actors han fiançat la seva qualitat interpretativa, que és un fet que els honora.



Finalment, l’autor no ha escrit aquesta obra per donar peixet, sinó perquè en ella hi roman l’essència d’una feina col·lectiva que pugna per mantenir la fórmula del teatre que es fa a casa. Només he enyorat certa dosi poètica, que salven els diàlegs portats fins a l’últim extrem per demostrar no només la gràcia interpretativa, ans també la càrrega democràtica que el teatre gabellí implica. Sense deixar de banda la veu en off que fa d’interludi argumental entre escena i escena, en aquesta mescla entre la comèdia i el drama de Vestíbul, un híbrid teatral, que novament ha convençut el públic nostrat. L’enhorabona per aquesta nova creació!

 

Joan Cabalgante i Guasp