Imprimeix
Categoria: Noticies
Vist: 864
La novel·la “Mirant el silenci” retrata la Cala Rajada preturística i el món de la immigració en una trepidant trama narrativa




Dimarts, dia 6, a les 20:30, es va dur a terme la presentació del llibre “Mirant el silenci” de Jaume Fuster, al moll de Cala Rajada. L’acte va destacar per la gran quantitat d’assistents que agombolaren l’autor cala-rajader aquest estiu 2021, on tot i les restriccions, es va demostrar un comportament cívic exemplar a l’hora de realitzar la presentació.
 

Primerament s'ha de dir que no tot havia de ser futbol, que feia estona que s’esperava una nova obra de Jaume Fuster, que no tot havia de ser estar tancats a casa, i que l’acte va estar emmarcat dins les Festes del Carme d’enguany. És bo de dir, però es fa difícil mantenir uns actes festius, quan la pandèmia encara fa acte de presència. De totes maneres, l’organització va saber dur a terme aquesta gesta amb l’ajuda de molta de gent que vetllà perquè tot sortís bé.
 

Seguidament, el mestre de cerimònies va ser en Xisco Campins, que de part de l’Associació de les festes del Carme va saber presentar els contertulians i procurà també que l’acte anàs bé. Pere Joan Tous, Miquel Piris i Llucià Rinyon, a banda d’en Jaume, en foren els protagonistes. Primer Pere Joan, a qui Xisco presentà com un opositor al franquisme i professor de la Universitat de Konstanz, a Alemanya, elogià el llibre d’en Jaume, del qual n’ha fet l’epíleg, i destacà que la radiografia que fa en Jaume de tota una època el converteix en un bon novel·lista. Per a ell, “Mirant el silenci” descobreix en Jaume com a novel·lista, perquè ja el coneixia com el poeta d'El vent de les paraules. Creu que dins el seu despatx ha de tenir més textos relacionats amb aquest estil que inaugura l’autor de Cala Rajada. Mirant al silenci, segons ell, fa memòria per no deixar caure la història en l’oblit. Des de les guerres colonials al turisme de masses, fa un retrat dels homes i les dones mallorquins de vida senzilla com els pescadors que configuren el poble imaginari de Sant Andreu, amb les seves grans i petites tragèdies. Destacà que en el llibre conflueixen ficció i realitat i ret homenatge a historiadors com Antoni Flaquer Coix, Josep Terrassa o Miquel Flaquer Llull. El professor també criticà el caciquisme que imperà al poble durant el marc temporal que engloba la novel·la. «Fer memòria de l’ahir per a l’avui és trencar el silenci», va dir. Com a filòleg de professió va destacar l’amor a la paraula i la creació del mite de Sant Andreu referit al poble de Cala Rajada, talment com va fer Baltasar Porcel en la seva mítica població d’Andratx.
 

Després, Xisco presentà a en Llucià Rinyon com a empresari i promotor cultural, membre de Cap Vermell, qui va tenir una fantàstica i simpàtica intervenció, en la qual contava el preàmbul del llibre, com quedava amb l’autor a diferents cafès del poble perquè aquest li fes la lectura del l'obra a mesura que l’anava fent. «Vaig descobrir que després d’un punt continuava el text en minúscula», va ser una de les anècdotes que va contar. Quan l’autor li va dir que havia acabat la novel·la va comprendre que en Jaume havia decidit cercar on feien el millor cafè, va dir en broma. Li agraí el fet d'haver comptat amb ell per a la gestació de l’obra. I animà al públic a llegir-lo, quan ell ja ho havia fet moltes vegades.




 

 

Posteriorment, en Xisco va presentar un periodista de la talla de Miquel Piris, que treballa a TV3, qui tenia clar què havia de dir a la presentació: quan ell tenia deu anys es va ficar amb el seus germans a un cinema a veure Star Wars i va tenir una epifania. Li produí quelcom que fins ara mai res no li havia produït. Cità també en una metàfora ocurrent el Barça d’en Cruyff, que comparat amb el de Van Gaal no tenia res que veure. Quan va llegir el llibre Celistre d’en Jaume, s’adonà que també havia tengut una epifania, d’un cinc a zero, però no li va ser suficient i es va atrevir via telemàtica a demanar-li una continuació. Quan va rebre l'arxiu del nou text, cada vespre quan engegava l’ebook gaudia d’una novel·la que com poques vegades l’havia atrapat i qualificà la història com a màgica. Comparà la pintura dedicada al Carme realitzada per Jaume amb el llibre, que com més temps passava més bo era. Acabà la intervenció exercint la professió periodística i realitzant a en Jaume un seguit de preguntes.
 

D’altra banda, va intervenir l’autor comentant que el llibre és escrit amb noms nous perquè el que volia fer era escriure una obra de ficció. Miquel va fer menció als parlars que apareixen a l'obra, que són molt fidedignes, i en Jaume respongué que era producte d’una realitat social en què la gent nouvinguda s’havia d’adaptar a una realitat a molts de nivells, entre d’ells el lingüístic, molta de gent com la seva mare no sabia xerrar el castellà, però la immigració que arribava tampoc sabia parlar el mallorquí. Els personatges que venen de fora, dels anys 50, com les famílies Fernández Orts o Gambins Méndez, xampurraven. Pere Joan va trobar que va ser un gran encert reproduir la realitzat lingüística que tan bé s’havia caracteritzat. Considerà molt important el treball de realisme lingüístic, i va posar un exemple de la sèrie de Carvalho de Vázquez Montalban, on tot era en gallec i el protagonista a l'hora de dirigir-se a un recepcionista tailandès li demanà: «Parla vostè gallec?» Aquesta senque el tema de la pesca li ve de família i quan va fer oposicions va continuar fent feina amb els pescadors. Com bé va assenyalar Piris, gairebé va ser per osmosi, va dir en broma. Miquel també destacà el caire dels assassinats del llibre i comentà també el fet que durant la guerra també hi hagué molts de desapareguts. Jaume destacà el fet diferencial de l’assassinat per interessos, i que el llibre comença amb una antífona en llatí que es cantava a l’església en les celebracions corpore insepulto, per tant no és cap secret que hi hagi un assassinat, ara bé el motiu és diferent i l’haurà d’esbrinar el lector. En Llucià li demanà per les influències, però en Jaume li va dir que no en tenia, del que passava pena era  d'escriure quelcom que ja hagués estat escrit. La història del llibre va anar rajant, i deixà que la mateixa història l’estiràs cap a un costat o cap a un altre. En Llucià va ser el primer lector del llibre, i el llibre li va portar dos anys d’escriptura (i no seguida) a l’autor. En Jaume es definí com una persona que a estones pinta i a estones escriu.
 

Finalment, Piris li demanà pel que era ficció i què no, i per alguns personatges, i en Jaume va saber deixar a l’aire la identificació de llocs i personatges en un gest d’enginy i intel·ligència, amb un «cadascú que pensi el que vulgui». També li demanà un tast del llibre, i en Jaume accedí amablement a llegir un fragment de la novel·la.



La banda Jazz club sound va amenitzar l’acte abans i després i els espectadors se’n pogueren endur un bòtil de pomada de regal i els més fidels lectors la signatura del llibre per part de l’autor. Després un exèrcit de moscards negres vengueren a molestar en una tarda preciosa, com un poema d’en Lorca. Tot i així, el moll va ser un entorn idíl·lic per a la presentació del llibre, on les barques també foren testimoni dels passatges del relat d’en Jaume, on la gent fuig de la fam, i on els negocis eren els somnis daurats d’alguns de mallorquins. La literatura d’aquesta banda del mar està d’enhorabona, d’altres nous llibres en parlarem de ben segur, però de presentacions tan ben elaborades com aquestes poques n’hi hauran, de ben segur. I després els habitants de Sant Andreu tornaren a les seves cases, mentre l’embat deixava que les festes del Carme continuassin com una tradició que no es pot perdre, com el pulmó d’aire fresc que fa que l’estiu sigui estiu, que Sant Andreu sigui Sant Andreu, que encara hi hagi esperança mentre hom mira el silenci, que encara ningú no ha sabut quina veu té.




Joan Cabalgante Guasp