El passat dissabte 26 de juliol a les 19h, a la torre d’en Nunis del castell de Capdepera, Damià Timoner oferí un concert íntim i encantador per a un públic fidel i entregat. El guitarrista de Manacor presentà el seu darrer disc Deu. 
Primerament, dir que Damià Timoner va nèixer a Manacor, i des de molt jove va estudiar guitarra clàssica al conservatori de les Illes Balears, on va fer tota la carrera. Va començar a composar la seva pròpia música a finals de 1992 i edità el seu primer CD en solitari “Un quart de segle”, tema que interpretà en aquest concert i que com l’autor mateix va confessar, el va composar quan només tenia 25 anys. Durant aquests anys ha oferit concerts a Catalunya, Balears i diferents llocs de l’Estat Espanyol, així com també a França, Alemanya, Regne Unit i Luxemburg. També participà a la gira “Paraula de guitarra”, juntament amb altres guitarristes com Ariel Rot, Javier Vargas, Raimundo Amador, etc. El programa Hidrogen de TV de Catalunya li ha dedicat diferents especials. No sempre toca sol, de vegades l’acompanya un altre músic al piano i l’acordió.
Seguidament, el concert va ser en un espai obert, on el guitarrista comentà el difícil moment pel qual travessa la cultura, també aquí a les Illes, per aquesta raó agraí profundament el fet d’haver pujat fins al castell per escoltar la seva música. El concert va durar bastant més d’una hora, i va servir per interpretar peces composades dins aquest periòde de confinament, que el guitarrista, breu en paraules, tot s’ha de dir, aprofità per crear, però també en tocà d’altres. També es parlà d’aquest periode COVID19 que a tothom ens afecta i on la cultura ha quedat bastant castigada. D’altra banda, l’escenari on es presentaren els temes, la torre d’en Nunis, va ser idíl·lic i encisador. Pere Cortada presentà l’artista i parlà breument d’aquestes noves restriccions que pateix l’entorn cultural degut a una pandèmia gens desitjada. També l’autor dedicà una peça a la seva dona, que juntament amb un dels seus tres fills, allà l’acompanyava.
Posteriorment, el guitarrista, que havia començat el concert amb el tema “L’esparver” del seu nou disc, també toca temés d’aquest nou repertori com puguin ser “Dos amics”, “Mariner”, “- és +” o “Mestral”, que serviren per crear un ambient màgic a un lloc que per sí mateix ja ho és; els colors violacis del cel arribaren més tard. Mentrimentres, les cigales acompanyaven el cant de la guitarra de Damià, que encara sonava més fort que elles. Mentre una mà del guitarrista feia la línea melòdica, l’altra acompanyava amb un ritme àgil i enriquidor. Tot i així, de vegades les melodies podien semblar una mica repetitives, però endolcien l’oïda atenta d’un públic gabellí, entre els quals hi havia qui havia seguit la trajectòria d’en Damià des de feia més de 20 anys. Tota una fita. S’aprofità també per recobrar les amistats que en temps de pandèmia havien quedat confinades. També la cadència de la melodia, acompanyada per un sol càlid però gens embafós, amb alguna bufada d’aire de tant en tant, va ser el fil musical que agradà als assistents de l’acte.
Després, l’ocre daurat resplendí sobre la tarda del castell i la pedra ressonava al compàs d’aquella guitarra tan ben tocada pen Damià, tant que s’aproximà a la poesia amb la delicadesa de les seves melodies, senzilles, però que alhora et llepen les orelles com una tendra composició, feta amb tot el gust i tot l’art del món.
Finalment, el guitarrista demostrà la seva simpatia i agraïment per haver tocat en un espai tan agradable i amb un públic melòman tal i com mana la tradició gabellina. La guitarra és un instrument sensual, que harmònicament ens regala moments màgics. Si a més a més qui la toca és un mestre que la sap acaronar i fer parlar, com és el cas d’en Damià, encara millor. Com el mateix músic especificà, “Gràcies per haver escoltat la meva guitarra, no a mi”. Quan acabà el concert, s’indicà que es podia obtenir el seu darrer disc, i alguns dels presents volgueren fer-se una fotografia amb el gran artista manacorí i aprofitar aquest concert per fer un poc més de cultura, tan important en aquests temps que corren. Esperem que no sigui el darrer, gràcies Damià: un deu!
Joan Cabalgante Guasp
