Segon concert de les XXXI Serenates d'Estiu


 

El segon concert de les Serenates d'enguany ens acostà una formació liderada per la nostra pianista Noemí Dalmau i completada pel quartet de corda integrat per Josep Colomé (violí), Alfredo Ardanaz (violí), Fernando Villegas (viola) i Rosa Cañellas (violoncel). Tots ells músics músics de la terra o que hi estan vinculats, per a demostrar-nos, una vegada més, com d'excel·lent pot arribar a ser la música edificada en el solar mallorquí. El quartet/quintet va estar a l'alçada de les belles composicions escollides per al concert, que és dir molt.
 

L'audició es va dividir en dues parts, a la primera de les quals es van fer presents dos dels més destacats representants del nacionalisme musical espanyol: Joaquín Turina i Enric Granados. El nacionalisme musical, que emmarcaríem entre l'últim terç del segle XIX i mitjan segle XX,  va trobar agombol des de Rússia a Finlàndia i fins als Estats Units, passant naturalment per Espanya. Se l'ha vinculat al romanticisme i es caracteritza per l'ús de la música tradicional i fins del folklore com a base. De Turina n'escoltàrem el Quartet op. 67 en la menor, i de Granados el Quintet op. 49 en sol menor, belles composicions ambdues, no exemptes de dificultats tècniques que, en més d'un passatge, apel·len al virtuosisme dels intèrprets. Dues obres de cambra d'aquests dos compositors que, inevitablement, en major mesura en el primer cas, pouen en aquella font de la tradició musical espanyola que hem dit.

 
La segona part va estar reservada al compositor alemany Max Bruch, qui, no per poc divulgat entre nosaltres, resulta menys interessant. Aquest músic també va viure a cavall entre els segles XIX i XX, i fou un compositor de gran precocitat que ja als 11 anys va escriure obres que esdevindrien importants. Mostrà, com en el cas dels dos compositors espanyols que hem esmentat, un gran interès per les cançons populars, en aquest cas les alemanyes, clar. Va ser un compositor bàsicament conservador i sempre va defensar la seva idea romàntica de l'art, cosa que li va procurar no poques crítiques. El Quintet Eutherpe ens en regalà el Quintet op. pòstum en sol menor, i ho va fer amb el mateix bon gust exhibit a la primera part del concert.

Mig aforament,a tot estirar, per a aquest concert, que bé es mereixia un ple. Com a anècdota, assenyalem que la formació no oferí cap bis, per bé que els aplaudiments foren abundants.