Cap Vermell no ens n'adonarem fins que algú, amb motiu de l'exposició de ses madones de sa llata, ens ho digué. El fet d'estar en un suplement costà més localitzar-ho. Però aquí el teniu. Un dels articles més bells sobre l'obra de palma que s'han escrit i de les madones de la llata (Premi Cap Vermell 2012). Intemporal. Assaboriu-ho:
Senalles que no només van a la platja, cofins per servir el pa, estormies com a seient, noves pantalles, estores rodones que creen ritmes... El trenat de palma es valora a l'alça. A Capdepera fa segles que la treballen. La broden 'ses madones de sa llata'
CRISTINA ROS 25/08/2013
El fet a mà és un valor a conservar. És proper, té l'encant del que és irregular i, moltes vegades, imperfecte. I, a més a més, no surt cap peça igual que una altra. Ofereix productes únics, a l'hora que manté i difon unes tradicions centenàries, que s'han de recuperar i reprendre o desapareixeran amb l'última generació que coneix bé l'ofici.
El fet a mà es valora a l'alça perquè se sap que, si no, ja no es podrà ni valorar. Sabem que s'ha de pagar, perquè costa molt més de fer, però la diferència de resultats amb els productes que segueixen processos mecànics és més que notable.
Avui, la llata, el treball de fer trunyelles [trenes primes] amb brins de la palma del garballó, ha pres nova força i s'ha convertit en tendència per als complements, capells, peces de mobiliari i objectes d'ús i de decoració. No hi ha restaurant conscienciat amb l'ecologia que no serveixi el pa en un cofí de llata. Se'n fan cistells per posar les tovalloles als hotels rurals. Les estormies, aquell seient circular de llata farcit de palla que se situava davant la llar de foc en les cases antigues mallorquines, s'han convertit en objectes de desig dels decoradors. I les senalles, que són molt útils per a l'estiu, aquesta temporada ho són més que mai. Provinents de les platges i nuclis de costa, han desembarcat a la ciutat i també a les oficines. Pintades, brodades, carregades d'imaginació.
Sis dones
A Capdepera, el poble enfilat en una muntanyeta de l'extrem oriental de Mallorca, de dilluns a dijous a l'horabaixa, de cap a cap d'any, sis dones d'entre setanta i vuitanta-cinc anys es reuneixen per fer llata. Són Margalida Blanes, Catalina Ferrer, Margalida Flaquer, Margalida Tous, Teresa Vives i Maria Terrassa. Fa una dècada que fan llata juntes, i tenen un nom que ja és conegut i reconegut: ses madones de sa llata . Les sis dones fan exactament el mateix que feien els seus pares. Allò que els van ensenyar els avis i que elles ja dominaven de petites.
La llata ha sigut important per a la història de Capdepera, així com per a altres municipis dels voltants. Conten que durant la pesta del 1820, Capdepera va ser el poble de la zona amb la mortalitat més baixa: canviaven els treballs de llata per aliments. S'explica, també, que tot i que els seus habitants vivien del camp, la llata sempre va significar un guany addicional per a la casa, a més d'un entreteniment familiar i social durant les llargues vetllades.
Perquè no es perdi l'ofici, a Capdepera es va fundar l'Associació Amics de la Llata. I, com es feia fa més d'un segle, la trentena de socis que la integren actualment es reuneixes cada dijous al vespre per exercitar la llata. A vegades, fins i tot, canten les antigues cançons de fer llata. Sense més veus que les humanes, cada ofici tenia les seves cançons.
Tot això ens ho expliquen les sis madones de sa llata sense deixar de treballar. Cada peça que surt de les seves mans acumula hores, dies, fins i tot temporades de feina fins a completar el procés necessari per fer un cabàs, una estora o els objectes contemporanis inventats en paral·lel a la revaloració d'aquest ofici tradicional.
La que més parla és Margalida Tous. "És la més gran, amb 85 anys és la que té el cap més clar. També és la que porta els comptes", diuen totes les altres.
L’hotel rural Son Jaumell, decorat amb peces de llata
Una feinada
Madò Margalida comença dient que "qui no coneix la feinada que du un objecte de llata, mai no el podrà valorar". I resumeix: "A cercar la palma, hi anam totes. Arrebassam la palma del garballó. A cada planta, només n'hi ha d'una a quatre palmes que serveixen. Han de ser les del mig, les que estan tancades. Després s'estenen al sol i s'han d'anar girant durant uns vint dies, fins que s'assequen. Se'n fan feixos i es guarden. Abans de començar-les a treballar, es banyen i s'ensofren, perquè tornin blanquinoses i humides, ja que si fossin seques, en fer la trunyella es romprien. L'ensofrat és molt important, perquè una peça de llata blanca és una bona peça. A molts indrets no ho fan, i no són tan fines".
Completat aquest procés, col·locades formant un cercle, cada una de les madones fa la seva tasca, perfectament coordinades. La que ja no té les mans per fer llata (trenar-la) "esbrina". És a dir, separa les palmes en brins prims que després haurà d'igualar per fer-ne un manat. És quan comença la feina de la llata pròpiament dita. I és una altra dona o dues que fan la trunyella, llarga, llarga, a força de trenar brins. Però la llata és una trena prima. Així que per aconseguir un cabàs o qualsevol altra cosa, una o un parell de dones més es dediquen a cosir una trunyella al costat d'una altra trunyella, donant ja la forma volguda. Senalla, morrió, ventador, posadors [estalvis per a la taula]... el que es demani.
Itàlia i el Japó
L'auge de la llata ha fet que aquestes sis dones grans de Capdepera no puguin parar, ni hivern ni estiu. "Ja hem fet de tot. Per a una dissenyadora italiana, Daniella Gregis, hem fet faldilles i vestits! També feim coses per al Japó". Però qui més les ha fet treballar ha estat l'equip d'Arquitectura Punta, del municipi d'Inca, responsables de l'obra de l'hotel rural Son Jaumell, a Capdepera, i, especialment, la interiorista Kika Sagristà.
D'ella i del quefer de ses madones de sa llata n'han sortit noves pantalles per a una il·luminació original, estores com a decoració per a les parets, estormies per seure, senalletes per a posar les tovalloles al bany... Es tracta de productes artesans que revaloren el que és proper i està ben fet.
En aquest sentit, Son Jaumell és un model a seguir. De fet, cada cop són més els petits hotels rurals arreu del territori que entenen els treballs artesans autòctons com un atractiu de primer ordre. Un obsequi per als clients que volen conèixer les tradicions autèntiques, com la que es trena dia a dia a Capdepera.
