N’Arnau Serra, per mor de la seva activitat docent en els tallers de teatre, i a força d’haver de bastir textos “a mida” dels seus alumnes, s’està convertint en un autor prolífic, capaç d’escriure un grapat d’obres cada any. I, com que coneix molt bé les capacitats de les persones que passen per l’aula, posa tota la seva habilitat creativa a casar aquestes persones i els seus personatges, de manera que els segons s’adaptin als primers com l’anell al dit.
Aquest doll productiu de n’Arnau Serra – com no podria ser d’altra manera – ofereix resultats desiguals, moments més reeixits que els altres, obres de distinta textura i acabats més o manco rodons. Però diríem que el conjunt de la seva obra – ara ja tenim una certa perspectiva i un seguit de textos suficientment nombrós com per a fer-nos-en una idea – ofereix un nivell mitjà més que acceptable, i el que és més important, capaç de sintonitzar amb el públic amb gran immediatesa. En gairebé tots els casos, aquest autor nostre procura dosificar les situacions més dramàtiques, o fins i tot escabroses, amb d’altres d’una gran distensió, i posa en escena personatges heterogenis, en què uns de més lleugers fan de contrapès d’aquells altres atrapats en els meandres negatius de l’existència.
“La dona que mirava per la finestra”, abans de qualsevol altra consideració, la primera impressió que ens dóna és que n’Arnau Serra camina cap a la maduresa narrativa i que amb aquesta obra ha fet un pas endavant molt interessant. D’altra banda, cada nova fornada d’alumnes que puja a l’escenari ens regala la sorpresa de descobrir el molt talent – que ve d’enfora – que atresora aquest poble en els arts escèniques. I ara no destacarem cap dels intèrprets de “La dona que mirava per la finestra”, perquè seria injust fer-ho, però no podem passar per alt, tampoc, la feina de n’Olga Montoro, en el seu paper protagonista, que l’obliga a estar en escena del primer a l’últim minut de la representació. Amb tot, cadascú va assumir el seu rol amb solvència i en va treure bon partit.
Finalment, hem de dir que aquesta posada en escena, és a dir, el treball de n’Arnau Serra, assoleix els seu objectiu central: donar peu a un grup de gent del poble a pujar a un escenari, a posar-se dins la pell d’un personatge i a donar-li cos, fent que la literatura passi del paper – o de l’ordinador – a la realitat. Això és, que es faci teatre. Quasi res.
