N’Arnau Serra té vocació teatral i això es nota en els seus muntatges, que traspuen el seu entusiasme. I a l’escola de teatre d’adults hi ha trobat un terreny abonat per a experimentar des de tots els vessants: autor, director, regidor..., de manera que del resultat final se li ha d’atribuir gairebé tot el mèrit. Direu que els actors també en tenen de mèrit, i hi estam d’acord, però és que resulta que aquest grup també són “obra” de n’Arnau, que en dos anys els ha menat a moure’s per damunt l’escenari amb desimboltura i solvència.

El fet és que aquest segon muntatge de l’escola, “Cinc germanes”, ha assolit un èxit total d'assistència, omplint tres dies seguits el Teatre, però també ha assolit un gran èxit artístic i d'acceptació, ja que els assistents sortiren, gairebé sense excepcions, altament satisfets del que havien vist. Una obra, aquesta, que posa l’èmfasi en una realitat que en aquesta país és prou coneguda: la pèrdua de la terra, la venda del patrimoni i, amb ell, la venda dels valors i de l’essència d'aquesta illa. Es perd la terra i es perden els referents i unes formes de vida heretades de generació en generació i que ara són substituïdes de manera indefectible per unes altres d'importades. N’Arnau Serra planteja la situació des de dos vessants: la defensa d'unes formes de vida pròpies, l’estimació a la terra, d’una banda; i la inexorable realitat, amb unes estructures econòmiques superades pel vertigen de la modernitat i la crisi. El veredicte el deixa en mans del públic. A aquest panorama s'hi inserta un contrapés d'humor amb l'acollida d'una estrangera i un altre més dramàtic amb la malaltia d'una germana.



El públic viu la tensió de l'escena sense ballugar-se de la cadira.

Enhorabona a n’Arnau, i enhorabona a aquest planter d’actors i actrius amateurs en la més pura acepció de la paraula (aquells que estimen el teatre) format per Margalida Bover, Ani Muñoz, Nicole Serapio, Pilar Díaz, Maribel Frontera, Joan Genovard, Leticia Muñoz i Marga Morey. Tot plegat no fa altra cosa sinó demostrar que a Capdepera no cal patir gaire pel teatre: tenim tot el que exigeixen les arts escèniques, el material humà i unes infraestructures adients.

Molt bé, “Magdalenes”!