Dia 8 de març a les 21h al teatre de Capdepera
Amb Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell
Dramatúrgia i Direcció: Toni Galmés
Les llargues nits a Can Sales recull els testimonis de tres dones supervivents a la presó de dones de Can Sales de Palma durant els anys immediats a la Guerra Civil. Fóren, aquells, anys de respresalies, d'acusacions, de morts i de fam. Entre les més de mil preses que passaren pel centre penitenciari, una de les que protagonitzaren un dels més tràgics successos fou la dirigent comunista d'orígen extremeny, Matilde Landa.
A través d'aquests tres relats, s'anirà desgranant la història de Matilde Landa, però també es farà un retrat del dia a dia i de les llargues nits que les dones passaren a Can Sales.
Com a fil conductor d'aquests relats, hi trobam a Margalida Capellà, l'autora del llibre, la qual va fer una importantíssima tasca de recerca i recuperació dels testimonis vius, i a la qual l'hi devem aquest valuós document per a la història de la repressió franquista a Mallorca.
Entrada: 5€
Hi col·labora: Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca
Han dit d'aquest espectacle:
Pere M Carlos
http://pmcarlos.blogspot.com.es/2012/07/les-llargues-nits-de-can-sales.html
Ahir, dissabte vint-i-u de juliol, a Porreres, al Racó de la Memòria, situat a la part de darrera de l'oratori de la Creu i, més en concret, just davant de la paret de la Creu, s'hi ha representat un sentit i just homenatge a les dones republicanes, un homenatge a la llibertat, un homenatge a la justícia i a la memòria de tots els represaliats, homes i dones, per la dictadura franquista. A la paret de la Creu, durant les nits fosques dels anys de la guerra civil iniciada el juliol de 1936, s'hi perpetrà amb vesània l'assassinat d'homes i de dones que creien en la llibertat, d’homes i de dones que defensaven els ideals republicans.
L'Associació Memòria de Mallorca hi ha portat l'espectacle "Les llargues nits de Can Sales" un homenatge a les dones republicanes empresonades a Can Sales a través de fer memòria de Matilde Landa. Un muntatge dirigit per Antoni Galmés basat en el llibre de Margalida Capellà "Dones republicanes" i interpretat per les actrius Mercè Sancho, Francesca Vadell i Rosa Serra.
Paraules exactes, gestos mínims, intensos i sentits, i cançons ben entonades i directes, han corprès, m'han corprès, a tots els qui hem seguit atents les històries que ens han escenificat. Històries de peripècies humanes que toparen amb la intransigència política i religiosa i la seva única raó: la força desfermada i cruel. Històries contades des de la convicció que dóna la força de la raó. Raó ben explicada i senzilla i eficaçment representada a tocar dels forats que les bales assassines deixaren a la fusta i als maresos de la paret de la Creu. Per uns moments, en el cap al tard estiuenc, a l'aire hi han surat l'emoció, els sentiments i la certesa de participar en un acte de comunió cívica pel record i la reivindicació d'unes vides segades de forma injusta i abjecta.
Paraules exactes, gestos mínims, intensos i sentits, i cançons ben entonades i directes, han corprès, m'han corprès, a tots els qui hem seguit atents les històries que ens han escenificat. Històries de peripècies humanes que toparen amb la intransigència política i religiosa i la seva única raó: la força desfermada i cruel. Històries contades des de la convicció que dóna la força de la raó. Raó ben explicada i senzilla i eficaçment representada a tocar dels forats que les bales assassines deixaren a la fusta i als maresos de la paret de la Creu. Per uns moments, en el cap al tard estiuenc, a l'aire hi han surat l'emoció, els sentiments i la certesa de participar en un acte de comunió cívica pel record i la reivindicació d'unes vides segades de forma injusta i abjecta.
Toni Riera (Revista Cent per Cent)
Vola pensament amb ales daurades,
atura’t en els prats i els cims,
on s’olora la dolça fragància
de l’aire dolç de la terra natal
Així, amb tres actrius joves i belles, vestides de negre, amb vetes als ulls i a la boca, cegues, mudes, però cantant a la llibertat amb el Va pensiero de Verdi, comença el muntatge “Les llargues nits a Can Sales”. Ideat i dirigit per Antoni Galmés, i interpretat per Francesca Vadell, Mercè Sancho i Rosa Serra, va ser presentat ahir en forma de lectura dramatitzada al pati, estibat, del bar Xarop de Manacor, sota els auspicis de l’Associació Memòria de Mallorca.
L’espectacle pren alè i embranzida i se sustenta en el testimoni real de tres dones que hagueren de viure recloses a la presó de dones de Can Sales, a Palma. La història de Matilde Landa serveix de fil conductor. Els testimonis i les veus reals foren interpretats per la manacorina Francesca Vadell, esplèndida i encara mai prou ponderada, i per Rosa Serra, plena de força a la veu i ràbia a la mirada, colpidora cantant “A la ciutat de Nàpols” amb els ulls espirejant. Mercè Sancho, per part seva, executava amb delicadesa el paper de la investigadora jove que tresca dins la memòria malmesa de les heroïnes de Can Sales. La tasca d’historiadors com Margalida Capellà, David Ginard o Antoni Tugores ha estat clau en la recerca de Galmés per retre homenatge a la memòria de Matilde Landa i de les preses que hi convisqueren.
El primer testimoni el dóna, transportat per la veu de Francesca Vadell, Isabel Coll. Només la vaig veure una vegada, ara deu fer cinc o sis anys, o potser més: davant Can Sales, menuda, durant la ruta de la vergonya de Palma, amb una mirada nítida i amb un sentit de l’humor i una frescor que la protegien de les ferides d’aquells anys d’ignomínia. Per ella, Matilde Landa, presa comunista no batiada, va ser assassinada a la presó.
El segon l’aporta Francesca Llopis, tancada perquè es va negar a signar una declaració acusatòria contra el seu estimat, en Tomeu: “Jo no he signat res”, digué Llopis mentre retronaven immemorials els versos de la història de Mariana Pineda, l’heroïna liberal del segle XIX espanyol:
“¡Oh, qué día triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!”
“No hay caridad para las rojas”, deien les monges a les preses, que hagueren d’escoltar del capellà obscenitats com “vosotras las rojas sois como sepulcros blancos, que por fuera son bonitos y por dentro guardais la podredumbre”. De la seva vivència, Llopis en va guardar la malaltia permanent: “Tota la vida he estat malalta, he de prendre pastilles”. El coratge d’aquelles dones que visqueren la repressió tengué el preu de la por, de la humiliació i d’una vida interrompuda pel dolor i la barbàrie. Per Llopis, Matilde Landa se suïcidà, acorralada per les monges i els militars, que l’amenaçaren de retirar els beneficis que ella mateixa havia aconseguit per a les preses si no es deixava batiar.
La tercera de les dones, Francesca Pizà, na Pisqueta, era considerada pel comandament militar com una dona “d’esquerra extrema, desvergonyida i anticatòlica”. Li feren donar tot l’or, i a canvi li retornaren una creu de llautó amb el lema “Amo a España”. Pizà recordava les darreres paraules que adreçà a les preses Aurora Picornell: “Compañeras, no me dan la libertad, me llevan a la tumba”. Pizà recorda amb menyspreu sor Úrsula i també don Valentín Herrero. Recorda el tracte repressor que varen proferir a Matilde Landa, que es tirà pel mompeller de Can Sales. No morí a l’acte. Agonitzà durant quaranta minuts. El capellà, conta na Pisqueta, li demanà llavors que si es volia batiar estrenyés el puny. Ell mateix li va cloure la mà. I la batiaren.
La lectura dramatitzada es clogué amb una lliçó editorial i moral per part de l’autor potser massa explícita, mentre les tres actrius anaven trenant una bandera republicana que es contraposava a les vetes de la rojigualda inicial. I una darrera pregunta rebotant insistent pels escalons de la memòria: “Qui ensenya la història dels vençuts?”
Paraules, mirades, símbols. Sentiments a flor de pell. Memòria. Emoció. Veritat. I màgia. El misteri del teatre s’esdevingué una vegada més. Gràcies.
