- I a l’home li posaren ales...

- SOMNI IMPRESSIONISTA

L'exposició dels alumnes de 5è de primària del CP s'Auba és un experiència soble l'impressionisme en paper continuo i escultures.

L'exposició de Riera Ferrari està formada per 26 obres realitzades en cera i aquarel·la que representen de forma metafòrica la vida de l’ésser humà, des del dia que neix fins a la seva mort. Organitzada per l'Institut d'Estudis Baleàrics

Text que acompanya l'exposició de Riera Ferrari:

Si miràssim sempre el cel, acabaríem per tenir ales

Antoni M. Planas i Sanjosé

El pas del temps i la manera com aquest influeix damunt les coses és una de les obsessions artístiques del pintor Riera Ferrari. D’aquesta recerca han sortit diverses sèries de pintures extraordinàries. Recordem sinó les peces reunides dins títols com Venècia, Vells Vaixells, Restauracions del Temps Futur o les inoblidables roques marines que li han donat fama mundial. Ara ens mostra aquí un conjunt d’obres, vint-i-set en total, amb les quals vol representar, simbòlicament, el pas del temps damunt l’ésser humà. És un recorregut per la trajectòria vital de l’home, des de la seva concepció fins a la mort. Una aventura arriscada, complicada, doncs només l’home viu el temps, només ell té consciència del seu pas. Però Riera Ferrari és un home de reptes i d’aquest n’ha sabut sortir amb excel·lència, ja que amb aquestes obres ha sabut expressar amb genialitat que l’home està fet de temps tant com de matèria o esperit, és a dir, ha construït l’estructura narrativa de l’existència humana.

L’artista llança amb aquestes obres un missatge filosòfic en el que fa una reflexió sobre la vida, sobre la condició humana, sobre el pas del temps, sobre la mort. Ens vol recordar que l’existència és massa curta, que el pas del temps és inexorable i que al final ens espera la mort. Ens adverteix que hem de viure la vida, que ens hem de resoldre a viure-la; que l’existència de l’home no és un problema que s’ha de solucionar, sinó una realitat que ha de ser experimentada; que la vida no és significat, sinó desig.

Els personatges que pinta guarden el record i la nostàlgia del passat, l’esperança i el desig del futur. En aquests quadres es fa palesa la relació indissoluble entre passat, present i futur, l’equilibri entre tradició i progrés. Tot allò viscut roman en aquests cossos que pinta en Joan, que serven anotacions de la memòria, perquè l’home és el seu remordiment, el seu dolor, la seva alegria, el sofriment, la serenitat... Perquè el passat, paradoxalment, mai acaba de passar. Però a la vegada, l’home és un ésser de projecte, obert al futur, que no sap viure sense planejar, sense cercar. Trobam doncs en aquest present que és cada quadre de Riera Ferrari el passat i el futur, dos moments que marquen sempre l’avui de l’individu.

Riera Ferrari és un artista imprevisible, genial, d’un talent immens, d’una capacitat creativa fora mida, un pintor de molts registres. És precisament per això que ens serveix el seu discurs d’una manera poc ortodoxa: a través d’unes figures humanes, despullades, a les que ha posat ales i que presenta anònimes, amb el rostre cobert.

I a l’home li posaren ales... aquest és el títol de l’exposició, en la qual l’artista converteix les figures en àngels, purs, incorporis i espirituals, simplement afegint-hi ales. Però més que àngels, amb aquestes extremitats Riera Ferrari vol evocar la llibertat de l’individu, la llibertat que el fa volar lliure, que el permet seguir el camí que vol. La llibertat de l’home no radica en la realitat, sinó en les ales del seu esperit, ens diu Riera Ferrari, que ens expressa aquesta necessitat de llibertat amb un significat d’autopossessió que té com a característica el fet que ningú pot ser jo en el meu lloc. La llibertat marca una frontera insubstituïble, irreemplaçable: només jo puc ser jo.

Aquest concepte de la llibertat l’ha transportat sempre a l’art, esdevenint un pintor plenament lliure, que mai no ha seguit els dictats de la moda i que per això ha creat un art diferent, lligat als seus sentiments, als seus amors, a les seves vicissituds. Diuen que l’home té il·lusions com l’ocell té ales, perquè aquestes il·lusions són allò que el sostenen. I l’home que dibuixa Riera Ferrari està ple d’il·lusions, i per això és vitalista, està ple de vida, ens envia el missatge de que hem de gaudir de la vida. Al final, queden les ales, queden les il·lusions, que mai moren malgrat desaparèixer la persona.

Riera Ferrari dibuixa els seus personatges sense rostre, doncs els amaga sota una subtil vena de seda, com mòmies egípcies que es preparen per l’eternitat. Amb aquest cap embolcallat l’artista no vol parlar de ningú en concret, sinó de l’ésser humà en general, de la condició humana, tot i que ell li confereix forma de mascle, de mascle sa i musculós, amb cossos que escenifiquen la bellesa, una bellesa renaixentista que ens recorda Miquel Àngel o Da Vinci. Figures elegants i voluptuoses, línies àgils, dibuixos enèrgics, escorços plens d’insinuacions, moviments tensos. Són personatges anònims, perquè Riera Ferrari vol que ens puguem identificar amb ells tots i cada un de nosaltres, perquè tots vivim i tots morirem, perquè ningú es salva del pas del temps, que ens deixa la seva empremta, constant i inexorable, damunt un cos que algun dia va ser jove, ters i fresc.

Mirant aquests quadres pens en una frase de Gustave Flaubert, l’exuberant novel·lista francès: Crec que si miràssim sempre el cel, acabaríem per tenir ales. Joan Riera Ferrari ha mirat el cel, perquè el seu home ja té ales.