Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 433

L’espectacle de dansa estava emmarcat dins del cicle «Teatre i dona» que es du a terme a Capdepera

 

El passat diumenge 6 de març de 2022, a les 19h el Teatre de Capdepera va ser l’escenari per a la representació de Ginoide, una obra de dansa que analitza sense embuts la deshumanització de la dona en un món condemnat per la tecnificació i el comerç dels cossos com si fossin productes de mercat.

 Per començar, crida l’atenció que d’un cicle on duen obres de bon nivell al poble de Capdepera, només hi hagués un públic bastant reduït, però selecte i compromès. Aquest fet és força significatiu, perquè mostra l’estat de salut gabellina, culturalment parlant. I encara més si es considera que el simple fet de ser un espectacle de dansa sigui una raó per deixar de banda l’assistència al teatre, com si fos un art menor i marginal que no té la importància que cal. Sigui com sigui, la dansa també té un alt grau de comunicació, de plasticitat i d’estètica, que aquesta obra acomplí amb escreix. Ginoide és una obra inconformista que traspassa els límits de la normalitat i que vol ser transgressora i reivindicativa. 

Seguidament, dir que la companyia tenia el privilegi de comptar amb Catalina Carrasco, una de les millors ballarines illenques (basta recordar el seu espectacle Mira Miró), que en el col·loqui posterior de l’obra va comentar que l’espectacle va ser creat en un principi amb una projecció molt major de la que ha arribat a tenir, però per raons pandèmiques va haver de conformar-se amb el recorregut illenc.  Així i tot, d’aquí poc, Ginoide continuarà amb el seu periple europeu. L’espectacle va madurar en representacions ofertes a col·lectius LGTBI, perquè la temàtica que tracta fa reflexionar sobre les pressions que la societat marca quant a orientacions de gènere i relacions de sexe. La també coreògrafa anava acompanyada a l’escenari per Gaspar Morey, que va fer una actuació més que notable.



Posteriorment, és molt lloable la tasca duita a terme per aquesta petita família de ballarins, que tècnicament s’ha esforçat per depurar l’espectacle, amb una preparació física brillant i un entusiasme i amor per la dansa excepcional. El ball en tot moment feia entendre la relació entre una dona i un home a partir dels moviments d’unió, sensuals i humanitzadors, que com una espècie de ritual entaulaven els dos protagonistes; ells sols omplien l’escenari, i només una acuradíssima preparació d’imatges i audiovisuals del més alt nivell (no de bades la productora va treballar a un bon estudi dels EUA, segons contava en el col·loqui Catalina), podien recordar l’estètica de projeccions com a Blade Runner o Tron, per citar algunes obres. De fet, la dansaire tenia una estètica molt semblant a la replicant protagonista del film de Ridley Scott, que ha de patir la condició de ser un robot, que busca una manera de sentir, però que està condemnat a l’obsolescència programada. Aquesta temàtica de la humanitació del robot també ens podia fer recordar l’obra d’Isaac Asimov, o d’altres projeccions (IA, d’Spilberg, o Jo, robot) que el tracten. Balls sincopats al ritme d’una música, que pel públic íntim del recinte, estava excessivament alta. Aquest fet crec que l’hauria de considerar el tècnic alhora d’executar els audios i la música o que si més no el programador encarregat li fes recordar, perquè d’aquesta manera el públic no gaudia del tot de l’espectacle i patia més que escoltava.



D’altra banda, també és coneguda recentment per una nova tradició al japó la venda de pepes sexuals, que es podrien personalitzar al gust del consumidor, fet que es denuncia en aquesta obra, perquè la societat comença a normalitzar situacions de comerç sexual, que no són adequades i que com bé recordava el ballarí de l’obra és un clar símptoma que vivim en una societat malalta. Així i tot, la reproducció de l’avatar permetia veure com es pot escollir a través del món digital des del color de pell fins a la mida dels pits. La protagonista s’amaga rere una perruca lila que la deshumanitza, que la fa més androide i més neumàtica, com la d’aquell món feliç que ens presentà Aldous Huxley. Perquè fins i tot en la nostra condició pandèmica, sembla que el poder de la tecnologia és el placebo ideal que ens retornarà una manera de viure en alegria i harmonia, tot i que això signifiqui que la socialització, la vertadera conversa i humanització es vegin deteriorades per un món fred i desolador ple de tecnòcrates industrials que no creuen en la identitat de les persones. Però tot aquest corpus teòric serveix per bastir un espectacle de dansa ben treballat, on el cos experimenta sobre l’escenari, amb canvis de ritme, recorreguts circulars, sincronies perfectes i còpules impossibles, que reflecteixen aquell ús indegut que es fa de la dona com si fora un objecte, però també de la fredor de l’home que intenta aproximar-se al fill amb cançons en alemany que desnaturalitzen el joc, les relacions humanes i l’educació. És com si la societat s’hagués oblidat d’estimar i que l’objectiu primordial és viure sota un equilibri emocional artificial que ens allunya de la vertadera essència humana. 



D’altra banda, la segona part de l’espectacle, on s’entén que la realització de la dona és en aquest fill nou que han engendrat, es veu reforçat amb un ball sorprenent entre la mare i el fill, un petit dansaire que deixa clar que ha viscut el ball gairebé des del dia que el varen engendrar. De fet, sobre l’escenari la simbiosi és gairebé màgica, amb una naturalitat sorprenent i uns moviments professionals que creen una nova sensació per aquell qui ho veu. La presència harmònica dels cossos cobra sentit i l’espasme físic deixa una escletxa oberta a l’esperança de viure i sentir com a persones. Però després la figura del pare tot ho esqueixa i la seva fugida amb el nen farà que el neguit torni a la dona, qui lluita per no rompre aquest vincle familiar d’unitat, creixement i maduració. 

Així i tot, les frases fredes d’una pantalla al més pur estil Matrix, faran que la indagació sobre la sexualitat del personatge sigui més pregona, com si el ball servís per manifestar la sacsejada emocional que pateix i la frustració que viu. Bots curts, enrampades «estròbiques», sota la il·luminació liliàcia d’aquest espectacle que el vesteix curosament fins al punt que l’espectador se sent transportat a un nou plànol de la realitat més futurista i arriscat.



Finalment, comentar que el públic quedà molt satisfet de l’obra, tot i que alguns no sabien ben bé què veurien. El col·loqui posterior va servir per deixar palès que des de les Illes també es poden exportar espectacles de gran qualitat amb uns professionals que s’esforcen per presentar un producte, que de vegades es veu injustament recompensat. La dona, cobra un paper especial i rep el focus d’atenció d’aquest cicle que arriba a la seva recta final i que no ha decebut gens ni mica, com aquesta darrera interpretació feta des de l’esforç i la creació artística. Moltes gràcies per cada passa, cada moviment, cada ball i cada ritme! Jo, robot?

 

Joan Cabalgante i Guasp