Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 595
L’obra «La claror» de Jaume Miró, que s’emmarca dins el cicle de Teatre i Dona, amb tints de realisme màgic ha estat magistralment interpretada per Toti Fuster i Biel Bisquerra en el Teatre de Capdepera, aquest passat diumenge 12 de desembre de 2021.

 

Contar rondalles pot ser un fet cultural que cada vegada s’allunya desgraciadament més dels joves i té una presència gairebé nul·la en les xarxes socials, com bé destacà una àvida espectadora en el col·loqui que es realitzà al final de l’obra. I és que l’oralitat pot semblar una manera de narrar que hagi passat a la història i hagi perdut el seu sentit. Però no és exactament així, perquè en Jaume Miró és un autor serverí que ha sabut recuperar el testimoni de na Madò Rafela Servera “Calona”, en una obra que es va estrenar a Son Servera el març del 2020 amb el títol Formiguetes. Aquell text va suposar la llavor del projecte d’obra que han desenvolupat. A n’aquesta dona la visità ni més ni menys que Mossèn Antoni Maria Alcover per a recopilar les rondalles mallorquines, i les que contà Madò Rafela és ben segur que es convertiren en les més destacables de Llevant i possiblement de tota la rondallística mallorquina i que com bé constatà Jaume Miró és una tradició universal que es dona en moltes de cultures.


L’actriu Toti Fuster recrea perfectament la discapacitat de la protagonista, que era la ceguesa i ens conta de la millor de les maneres possibles una història de dues dones que com li succeí a Borges quan ocupà un càrrec de bibliotecari (aquesta relació exposada al principi de l’obra no li quallà a una altra àvida espectadora) va «creuar-se» en el temps amb una altra persona, en el cas de la protagonista, s’identifica amb Rafela, que pertany al món del passat. En definitiva, es tracta d’aquella tècnica entròpica que utilitza Jaume Fuster a Mirant el silenci per a rescatar aquest passat del qual es pot extreure un aprenentatge de cara al futur. Tal vegada, aquesta obra ho sigui una millora, almenys, per posar la dona transmissora de rondalles en el lloc que li pertoca (a la dona en el lloc que li pertoca); l’oralitat té com a grans protagonistes aquestes dones que com na Rafela, alimentaren la imaginació i la difusió de recopiladors folkloristes com és el cas dels germans Grimm o Mossèn Alcover. També s’ha de destacar la bona il·luminació de l’espectacle, amb clarobscurs ben aconseguits.


La tasca vertaderament interessant és la de cedir protagonisme a la història en lloc de l’actuació dels actors. D’una banda és arriscada, perquè és l’actriu que ha de fer la feina d’atrapar l’espectador des del primer moment amb el que conta, el passat de na Rafela és el nostre passat i el que transmet és important pel bagatge cultural de la nostra tradició, ara bé, el fet d’afegir-hi un personatge de carn i os, com és el cas de na Magdalena Gelabert, una de les impulsores de la Fundació Antoni Maria Alcover de Manacor, és una manera encertada d’actualitzar el que es conta.

D’altra banda, es dona pas a un tipus de «teatre documental» que com el mateix autor indicà és la continuació del mètode emprat en altres obres com per exemple Les cançons perdudes, estrenades per al públic gabellí al castell de Capdepera amb el mateix elenc actoral com a protagonistes, i és que la companyia Noctàmbuls ha sabut trobar el doll d’aigua que assedegui la imatgeria tradicional col·lectiva i memorialística del Llevant de Mallorca i de les Balears, fet que se’ls hi pot agrair i del que en podem extreure molts d’aprenentatges i lliçons. Jaume Miró per la seva banda, demanà al públic assistent si col·locar la rondalla de Na filet d’or era més bé encertada al principi que al final de l’obra...sigui com sigui, el que va ser important és que la introduís, perquè així l’espectador sen’adonà que la força imaginativa que té la rondalla és ben viva, i la importància del fet d’escoltar un relat d’aquestes característiques és fonamental.



En definitiva, l’obra va ser una història universal ben narrada que explica el testimoni d’una dona serverina d'empenta, com també ho és la gabellina Toti Fuster, que sembla haver-se guanyat a pols el seu paper i també haver heretat aquesta capacitat transformadora que té el teatre. Quant a Biel Bisquerra, compleix el seu rol a la perfecció, tot i que se l’ha vist lluir més en altres obres (recordeu La Presa) aporta la conducció i el tempo dramàtic correcte sense estridències ni desequilibris. També, en la darrera conversa que vaig tenir amb un altre àvid espectador em comentava s’ha de lluitar perquè els testimonis d’aquestes persones inigualables no caiguin en l’oblit. Esperem, doncs, que, com es comentà en el col·loqui final, es pugui representar als instituts d’Andratx o d’onsevulla (l’IES Capdepera seria un altre bon escenari acollidor) i en prengui nota la jovenalla, així la claror podria il·luminar una mica més el camí de les seves vides.

Joan Cabalgante i Guasp