Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 497
Un referent de la Premsa forana. Amb la presentació de Pere Orpí: Petit pastís commemorant els 50 anys de "Flor de Card" que podeu llegir a continuació. 
..i que sia per molts d'anys!!!!

 

Des de l'octubre de 2018, el poble de Sant Llorenç des Cardassar s'ha fet tristament famós, a tots els nivells, degut a la torrentada que va assolar el municipi i va causar tretze morts. Se n'han fet eco els diferents mitjans de comunicació, donant peu a nombroses mostres de solidaritat i d'esforços de retorn a la normalitat, en la mesura en què això sigui possible. Ho trobareu acuradament documentat a les pàgines de "Sa torrentada", un llibre de diferents autors editat recentment per l'Ajuntament de Sant Llorenç i l'Associació Cultural Flor de Card.

Però la vila de Sant Llorenç ha vist néixer i pasturar dins la seva pleta literària molts d'altres llibres més riolers, des de les vitenques narracions de mossèn Salvador Galmés, el capellà 'Capirró', fins al darrer volum de la ja ben consolidada col·lecció "Es Pou Vell", estímul i exemple per a molts de pobles de la nostra illa.

El darrer volum que s'ha imprès, de moment, és el que teniu a les mans, una acurada reflexió sobre una altra aventura literària llorencina: la revista "Flor de Card". Fa cinquanta anys, el febrer de 1972, en sortí a llum el primer número, sense legalitzar, però de carn i os (o més ben dit: de tinta i paper). Aleshores encara alenava la nefasta i tossuda dictadura franquista, provocant entre la ciutadania perspicaç (per allò de: 'acció-reacció') iniciatives amarades d'equidistant tossuderia.

Durant aquests cinquanta anys han anat canviant moltes coses, no sempre en sentit positiu, ja que sembla que els cavalls de l'Apocalipsi segueixen galopant 'pel món i la bolla'. A l'estat espanyol, per exemple, on a l'inici de la transició política semblava com una espècie d'acudit del dictador i companyia allò de 'atado y bien atado', anam descobrint que encara queden molts de nusos per desfer. Record que, amb ocasió de la mort de Franco, vaig escriure al número de desembre de 1975 de la revista "Vora Mar" de Peguera (octubre 1973 - maig 1979): 'No hi ha dubte que els fermalls són en certa manera necessaris, però els més eficaços són els que s'imposa cadascú amb una fibra tèxtil que té un nom molt concret: DEMOCRÀCIA'.

És un fet indiscutible que "Vora Mar", "Flor de Card" i moltes altres revistes locals foren una eina tenaç i eficient de cara a anar forjant consciència de poble davant un canvi de tornall, que exigia revisar i enriquir l'escala de valors, a fi de llaurar dret i sense deixar llobades.

Si giram 'la ullada cap enrere', amb perspectiva de mig segle, les dues revistes esmentades tenen alguns punts en comú, com dues germanes que compartiren jocs i balbuceigs literaris dins un món de descobertes sovint imprevisibles.

"Flor de Card", devers un any i mig més antiga, va néixer gràcies a la inquietud d'un grup de joves cardassaners, inicialment com a butlletí informatiu del novell Club Card. Un d'aquells joves (ara no tan joves d'edat) era en Josep Cortès Servera, el dinàmic i polifacètic 'Pep Mosca', que aleshores feia feina a Peguera, on jo era el responsable de la parròquia del Sant Crist i secretari del CADE ('Club Artístico Deportivo'), fundat feia poc temps en el nucli peguerí. En Pep em va 'fitxar' com a col·laborador de "Flor de Card", incloent-hi alguns poemes meus i altres escrits en prosa ('Això era i no era', sobre les "Rondaies Mallorquines" de mossèn Alcover...), com també algunes entrevistes que férem de conjunt a personatges destacats del món de l'art i la cultura.

Aquests tempteigs literaris prepararen el terreny de cara al naixement de "Vora Mar", que figurà com a bolletí informatiu del CADE. La iniciativa sorgí d'un grup de joves que per aquells anys capllevaven devers Peguera, alguns dels quals han anat fent camí dins el món de les lletres: Lleonard Muntaner, Josep Noguerol, etc. Entre ells podem destacar també en Pep Cortès, que aportà dibuixos i experiència de publicació novella.

Ja de tot d'una que ens coneguérem, en Pep i jo sintonitzàrem molt bé, i compartírem ansa per ansa inquietuds i curolles que encara no s'han mustiat. Potser també hi ajudaren els condicionaments geogràfics: tots dos procedíem de pobles del Llevant de Mallorca (Sant Llorenç i Capdepera), encara que trasplantats al Ponent (Peguera) per motius de treball. Per aquells anys vaig expressar aquesta doble presència a l'inici d'un sonet inclòs dins el meu primer llibre ("Encara que no em donin la paraula". Ed. Moll, 1975):

'Les ones de Llevant em bressolaren.

Les brises de Ponent colren ma vida...'

Un dels àmbits en què també coincidírem fou el naixement d l'Associació de Premsa Forana, allà per l'any 1978. Record que el nom de "Premsa Forana" en lloc de "Premsa Comarcal" o "Premsa Local" el proposà "Vora Mar", amb el recolzament previ de "Flor de Card". Les altres revistes fundadores assimilaren de tot d'una l'expressió, que a més de ser gratament eufònica suggeria connotacions històriques i toponímiques (Ciutat - Part Forana).

"Vora Mar" deixà de publicar-se a l'estiu de 1979, degut al meu trasllat a la parròquia de Son Macià (1979-1987) i a la dispersió dels joves cofundadors per raons d'estudis o de feina. Anys més tard, el 1988, en sorgí una nova etapa, que dissortadament només aportà sis exemplars. En fou el principal promotor un dels antics col·laboradors: Josep Noguerol.

El meu canvi d'ubicació no significà una tallada radical amb la Premsa Forana, de tan bon record. Vaig seguir guaitant esporàdicament a les pàgines de "Flor de Card", i entre altres coses vaig publicar ressenyes de cultura popular en el setmanari "Manacor", com a membre de l'equip de professors de l'Escola de Mallorquí (EPEM). A finals de 1980 es va fundar la revista "Cap Vermell", de Capdepera i Cala Rajada. Com a bon gabellí, des dels seus inicis n'he estat un devot lector i he tingut l'oportunitat de deixar-m'hi sentir la veu diverses vegades, com és recentment amb ocasió de complir els seus 40 anys; l'any 2007 deixà de publicar-se en paper i es passà al format digital, amb la mateixa força i clarividència. I durant la meva estada a Montuïri (1987-1992) vaig escampar també els meus grans d'arena per les planes de "Bona Pau", que segueix amb renovada activitat.

Per si tot això fos poc, ara em demanen una altra col·laboració: un preàmbul per arrodonir els cinquanta anys del naixement de "Flor de Card". Com que em va fer la proposta en Josep Cortès, que coneix des de fa moltes anyades la meva disponibilitat i amb qui he compartit diverses tasques i escarades, no he estat capaç de dir que no (paraula absent del meu vocabulari). Si ha tornat acudir a mi, vol dir que no quedà escalivat del pròleg que vaig burotejar per al seu llibre "Téntol. Records d'un al·lot de poble d'abans del turisme" (2002). I si en el joc literari, amb molts d'anys i jugades a l'esquena, encara no m'ha arribat l'hora de dir 'téntol!', què hi farem?

Vagi per endavant la meva felicitació més sincera als qui per espai de moltes messes, com missatges feiners i fidels, han traginat a l'era de la cultura nostrada les garbes de "Flor de Card", espines incloses. Han aportat humils rajoles de terrissa vilatana a la casa pairal que entre tots anam construint, tant a nivell de poble com d'illa o de país. La gran història, al cap i a la fi, ve a ser com un immens trencaclosques integrat per diverses peces ben encaixades, malgrat les diferències de tamany, de formes... i de colors.

També aquest recull memorístic conté les aportacions de distints autors, sorgides generalment en diverses circumstàncies: Josep Cortès Servera, Pere Rosselló Bover, Guillem Pont i Antoni Riera Melis. Cadascun d'ells llaura dins un saió diferent, amb relles curosament acerades, i així guaiten a flor de terra, ben pentinats, tots els racons i llobades del sementer on han anat sorgint les 'flors de card'.

L'infatigable Josep Cortès dóna prova, una vegada més, de la seva capacitat de treball i de servei al poble i a la revista. Fa un reflexiu resum dels inicis i la trajectòria de "Flor de Card", sobretot dels anys en què ell figurà com a cap de redacció (1977-1985) o com a director oficial (de 1985 fins al final de la revista impresa, 2012). Subratlla succintament alguns punts simptomàtics: la fundació i recolzament de l'Associació de la Premsa Forana, la defensa permanent d'uns valors progressistes (ecologia, democràcia, llibertat d'expressió, nacionalisme, potenciació de la llengua catalana...), les primeres eleccions, alguns conflictes esporàdics amb l'Ajuntament, la campanya en defensa de la Punta de n'Amer, el procés intern que culminà en l'Associació Cultural Flor de Card... Tot això i molt més ho trobareu al lloc adient.

Com ell mateix explica a la introducció, completa la seva tasca amb l'elaboració d'uns índexs meticulosos i molt orientatius, on es detallen per ordre alfabètic: seccions fixes (d'on s'han originat alguns llibres i fulletons), articles concrets de diferents autors, monografies i reportatges, separates, reconeixements de mèrits i relació dels 17 llibres publicats fins ara dins la col·lecció "Es Pou Vell".

Del prolífic erudit Pere Rosselló Bover se'n reprodueix "Flor de Card vista des de fora", aportació inclosa en el llibre "Sant Llorenç des Cardassar, 1892-1992. Conjunt d'estudis sobre 100 anys d'autonomia municipal", publicat per l'Ajuntament llorencí el 1994. L'any 1986 es doctorà a la UIB amb la tesi "L'obra de Salvador Galmés i Sanxo (1876-1951)". La seva connexió amb Sant Llorenç des Cardassar, per tant, ja li ve d'enrere: mossèn Salvador Galmés és el màxim exponent de la història cultural de Sant Llorenç i una figura emblemàtica dins la literatura de Mallorca, un camp que Pere Rosselló ha escorcollat magistralment, en benefici de tots.

La seva actitud de recerca el portà a repassar amb lupa tota l'hemeroteca de "Flor de Card". La seva visió reflexiva "des de fora" és molt enriquidora, i ve a completar la viscuda des de dins pels qui tenien 'sa roba a s'estenedor', com en Josep Cortès o en Guillem Pont. En Pere va girant fulles i expressant la seva opinió sobre les principals vicissituds sorgides a diferents etapes: 1) els primers anys (1972-1976); 2) la transició democràtica (1976-1979); 3) la consolidació i l'actualitat (1980-1991). Val la pena escodrinyar-ho punt per punt.

Guillem Pont, un dels puntals indiscutibles de "Flor de Card", publicà "Una ullada a l'ahir" amb ocasió dels 25 anys de la revista, en el número extraordinari de febrer de 1997. Es tracta d'un valuós obsequi d'orfebreria literària, tan idoni per a les noces d'or com ho fou per a les d'argent.

Se centra sobretot en els primers anys de "Flor de Card" (1972-1976), en què ell assumí la tasca de director i animador. No es limita a repassar els continguts, sinó que ressalta especialment els malaveigs i trescalamenes d'aquells anys, amb una visió genuïnament humana. Així no hi manquen anècdotes especialment simptomàtiques, o referències a alguns pobles que li absorbiren temps i il·lusions com a mestre, com s'Alqueria Blanca i Son Macià (també lligats coralment al meu curríulum itinerant).

A la seva reflexió inicial ("Una ullada a l'ahir"), decideix afegir-hi un nou apartat: "A manera d'addenda", on s'inclouen o resumeixen les opinions llargament arxivades de persones rellevants, entorn de la revista: Jaume Oliver d'Albocàsser de Felanitx, Blai Bonet de Santanyí, Antoni Riera Fullana, Antoni Galmés i Rafel Ferrer Massanet de Manacor, etc. Presenten tot un arxiu pòstum de valoracions i suggerències que val la pena repassar.

Dia 5 de juny de 1999, com indica Josep Cortès en el seu comentari, l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor posà en escena el Reconeixement de Mèrits 1998 a la revista "Flor de Card", atorgat simultàniament a l'il·lustre filòleg Joan Veny i Clar i al Patronat del Concurs de Cançons de Nadal de Porto Cristo. Segons la placa commemorativa, que recollí el director de la revista, se li feia aquesta distinció "per la lliçó que ha donat al nostre poble i a la comunitat balear amb el seu exemple, constància i fidelitat, fetes evidents amb la lluita continuada a favor del recobrament de la llengua catalana i defensa dels valors autòctons".

Seguint el ritual acostumat, en féu el padrinatge el prestigiós catedràtic llorencí Antoni Riera Melis. Trobareu el text íntegre de la seva defensa en el lloc corresponent, per a gaudi dels lectors. Com a bon coneixedor del poble, de la revista i dels seus responsables, en destaca: a) la 'resistència davant l'autoritarisme dels darrers ajuntaments franquistes'; b) la 'democratització i recuperció de la identitat col·lectiva' després de la mort del dictador; i c) l'exalça com 'exemple de premsa local pluralista i ben informada'. Com a mostra d'aquest pluralisme, va passant llista als principals col·laboradors, destacant-ne l'aportació específica i fecunda de cadascun dins el mosaic multicolor de la rota literària llorencina

Per acabar aquesta llaurada prima, abans de desjunyir, permeteu-me donar l'enhorabona i les gràcies, una vegada més, a tots els parellers que han fet possible la persistència de "Flor de Card" al llarg de tots aquests anys. Com a col·laborador eventual, vull compartir el goig de girar les fulles d'aquest llibre i sentir-me més unit al poble de Sant Llorenç. Quan era adolescent vaig tenir el plaer de llegir les vigoroses obres de mossèn Salvador Galmés, i en feia memòria durant les anades i vingudes de l'època d'estudiant, cada vegada que esguardava el poble des de la finestrella de l'enyorat tren de Llevant, aquell entranyable transport col·lectiu que fou víctima d'especulacions i de torrentades polítiques, i que val la pena reivindicar.

Que les cinquanta candeles del pastís d'aniverari de "Flor de Card" no s'apaguin per ara. Tots hi sortirem guanyant.

Pere Orpí Ferrer

Cala Rajada, primavera-estiu de 2021