Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 333
L’obra inquietant de Rafel Gallego comptà amb la producció de l’Ajuntament de Capdepera

 

Divendres 1 d’Octubre de 2021, a les 20h, la companyia de teatre gabellina Es Mussol, estrenà l’obra Llop al Teatre de Capdepera. L’actriu Toti Fuster en fou la protagonista, juntament amb Pere Terrassa i Biel Bisquerra, sota l’atenta direcció de Ramon Bonvehí.



Primerament, dir que el teatre es va omplir per un públic fidel que no es va voler perdre l’espectacle. Sobre l’escenari hi havia uns «caparrots» amb els noms de germà, pare, etc. un anonimat que va servir per presentar els personatges sota la caricaturesca exposició sobre l’escenari. No s’ha d’oblidar que els «caparrots» formen part de la cultura tradicional i que esdevenen formes tel·lúriques i grotesques, amants del ball i de la festa, son els representants del personatge petit i divertit, enfront del gegant, figura més solemne i seriosa.

Hi ha també una germana, qui se l’emporten segurament uns llops de caire simbòlic en representació del mal, si es vol entendre també ideològicament hi pot haver la fractura i la por durant la guerra civil, per aquells que s’emportaven la gent, qui romania sotmesa als designis d’un autoritarisme esfereïdor que deixà una empremta psicològica prou gran, perquè el públic allà assistent sabés de què parlaven. Però aquesta identificació tan repetida no té perquè ser així.

No hi havia noms, tan sols els udols d’uns llops que fan que la protagonista, encarnada en la genial actriu Toti Fuster, es rebel·li davant de la passivitat i la por de la resta de familiars. Però el que en realitat es representava tenia una clara reminiscència orwelliana i de la seva obra 1984, on els neofeixistes volen tenir el control sobre la població. En la novel·la distòpica es presenta un món indesitjable, com en el cas d’aquest drama. I és que la realitat que ens envolta pateix també d’aquest ressorgiment del pensament d’ultradreta, on la falta de consciència individual pot arribar a deixar-se endur per filosofies nihilistes i alienadores de la identitat. La protagonista d’aquesta obra lluita contra aquest fet i farà el que sigui per alliberar-se’n. D’altra banda, els papers que representaren Biel i Pere quedaren en un segon pla, però serviren perquè el pes actoral caigués sobre l’actriu (també) gabellina. La situació podia ben bé recordar l’obra de Manuel de Pedrolo Acte de violència, on la gent es queda a casa i ningú no va a treballar en un acte repressiu per part d’una autoritat, que com a l’obra de Gallego, tampoc queda molt ben definida, però que tampoc no cal.

Seguidament, la disposició escènica va ser senzilla, tot i incloure un cub, magistralment dissenyat, que representà una presó i on l’actriu principal hi romandrà tancada, en un estat que transporta l’espectador dins una situació claustrofòbica i angoixosa que no es resoldrà fins el darrer moment. La figura de la doctora també és important, perquè deixa palesa la fredor del carceller vers la persona que pateix privada de la seva llibertat, amb les seves misèries. Quant a la interpretació de l’actriu principal, s’ha de dir que els exercicis de cos i moviment que realitzà sobre l’escenari varen quedar ben resolts i la vocalització, amb una dicció admirable també es deixà sentir sobre l’escenari. Alguna atenta espectadora comentava que l’actriu havia fet una evolució positiva, que ja no era tan explosiva i que realitzà una actuació més moderada i madura. El vestuari va ser molt ben dissenyat per Sole Peiró, amb unes granotes i unes sabates a conjunt que hi deien molt en el clima de presó que es va voler crear. Cal destacar també la intervenció escenogràfica d’Antònia del Río i l'espai sonor de Beni Amorós, que ajuden a crear l'ambient claustrofòbic en què es desenvolupa l'obra.


Posteriorment, la protagonista principal era la dona, que resisteix els embats d'una situació repressiva, on es veurà sola i reduïda, però així i tot no es donarà per vençuda i ballarà contra el seu destí, que com la mateixa vida tendrà moments bons, però també dolents. L'amor cap als familiars la salvarà. Tal vegada, hi mancà ritme en l'acció dramàtica, però el que és segur que aquell qui venia al teatre per divertir-se, amb la idea simplista del que és una representació, es trobà amb una obra que el posà enfront d'una situació tensa i dramàtica, reforçada per uns efectes sonors de vertader desfici, amb una d'aquelles obres reflexives, on el qüestionament sobre el poder demana d'un exercici crític que et posa al davant la pròpia història col·lectiva, però també la personal, concretament la d'una dona que lluita dins un món de llops, quan ella mateixa també té aquesta mateixa essència, i és que no s'ha d'oblidar que Homo homini lupus.




Finalment, la tensió es resol i la protagonista surt de la gàbia (gairebé per una resolució que es bastant qüestionable i poc argumentada, però que realment és irrellevant). Després hi hagué un col·loqui sobre l’obra. En definitiva, és una bona senyal que els artistes locals comptin amb el suport de l’Ajuntament de Capdepera, però ho és més que la companyia Es Mussol reivindiqui el seu lloc dins l’escena teatral balear, tot i que pot ser que per alguns hagi perdut el seu origen més col·lectiu. Esperem que també segueixi amb la investigació documental com en les obres d’Alenar i Els que recorden. L’enhorabona per la feina realitzada, tant actoral, com de direcció, disseny, escenografia, etc. I si Manelic matà el llop, aquest que s’ha presentat a Capdepera encara roman ben viu i caldrà no oblidar-ho!

En acabar l'obra, hi hagué un TERCER ACTE, on el públic pogué parlar amb tota la companyia: intèrprets, director, autor, escenògrafa, dissenyador de l'espai sonor...Un espai distès i molt enriquidor.

Joan Cabalgante i Guasp