Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 1025
Catalina Florit i Antoni Gomila recreen la història del barri de Sa Torre de Manacor, en el teatre de Capdepera

 

Diumenge 16 de maig, en un teatre de Capdepera ple de gom a gom, però amb les normes sanitàries respectades, la companyia Produccions de Ferro va portar a escena l’obra Aquell carrer amb  direcció de Ferran Utzet i l’actuació de Catalina Florit i Antoni Gomila. L’obra presentava un format d’entrevista, on uns testimonis conten la història d’un carrer de Manacor en el barri de Sa Torre. Els actors encarnen diferents personatges de Manacor i presenten divertides escenes, on la persona d’Antoni Gomila es confon amb el protagonista de l’obra.
 

Primerament, la interpretació de l’actriu va ser excepcional i divertidíssima i connectà amb el públic de seguida, aquesta connexió també es produí pel caire sentimental de la història, que feia memòria d’un episodi en el qual les prostitutes exercien en un carrer de Manacor, per on desfilaren un seguit de personatges establint-se unes situacions còmiques i melodramàtiques que envoltaven l’espectador. La diversió es donava també per la aclucada d’ull vers la cultura i la manera de fer mallorquines, més concretament manacorines. També va ser important el fet que hi ha hagut una sèrie d’obres que també tracten el tema de la prostitució com Madame Marie dirigida per Frederic Roda per a les produccions de la Fornal o també Els que recorden de Rafel Gallego i Jaume Miró, que també en fa una pinzellada.
 

Seguidament, dir que es tracta d’una obra que commou, dins aquest tipus de teatre testimonial que es fa darrerament (recordau Les cançons perdudes, on es torna al passat mitjançant un teatre tipus documental per a construir una Història que revelarà part de qui som i per què som, dins aquella entropia que ja ens revelava Jaume Fuster en el seu llibre Celistre, on el passat conforma una plataforma de la qual podem extreure conclusions per a millorar el futur). També l’obra ens fa saber més sobre el tema de denúncia d’un sector de la societat, el de les prostitutes, que havia estat marginat, quan l’actor vol defensar per damunt de tot les relacions humanes que s’havien produït, que anaven molt més enllà de la figura estigmatitzada de la prostituta. Alguna d’elles, com na Lobera, feien més dolces les nits de veïnats i militars. És curiosa i il·lustrativa l’escena on l’actor parla de l’etimologia de la paraula Llobera, mentre l’actriu intenta captar la lliçó sobre l’origen romà del llinatge que Antoni li vol transmetre. Hi va haver multitud de personatges que giravoltaven entre els dos actors, que realitzaren una quantitat de registres prominent, amb personatges tan coneguts com Pífol o Guillem Defak (de qui es recorda que va pertànyer a una quinta magnífica d’alumnes entre els quals hi havia Miquel Àngel Riera, per dir algun nom; l’autor de la nova cançó també passà per aquell carrer), per posar alguns exemples, i és que fer de persona major, també comporta una tècnica (mà tremolosa, to de veu...) que Antoni Gomila domina a la perfecció, fins i tot quan es posa dret sobre la cadira. El dialecte també és prou important i la manera de dir manacorina (amb la broma de fer dir la paraula Coca Cola, tot i que tòpica) serveix també per apropar-se a un poble que emmirallat se contempla, perquè no s’ha d’oblidar que Manacor és Llevant i que Capdepera també ho és. Així, el caràcter i la manera de ser de cada un dels personatges fa que el poble s’hi identifiqui i vegi reflectides les seves il·lusions, les seves alegries i els seus temors en aquestes veus tan properes.

 

Finalment, les flors omplen tot l’escenari, i les ampolles de cafè d’un temps enrere, també formen part d’un atrezzo de tota una època, es repeteixen les nissagues i llinatges i malnoms es confonen des de la distància. Però encara són allà, i els cops al braç amb que la protagonista envesteix a l’altre personatge serviran per recordar-nos la nostra innocència i que la història personal es confon amb aquesta història col·lectiva plena de moments tristos, però també de moments alegres. S’ha de celebrar aquesta manera de fer comèdia de la companyia, aquesta manera de fer teatre, en definitiva aquesta manera d’entendre el món tan nostre i llevantí, perquè aquell carrer podria ser el de Capdepera. Dir Antoni Gomila és dir teatre que agrada, tan de bo no ens arribi a cansar mai i poguem recordar aquells que ens precediren amb la mateixa alegria que han demostrat ambdós personatges. Així que cordau-vos les sabates i començau a caminar per aquell carrer, que també pot ser el vostre. Gràcies per commoure’ns!

 



Joan Cabalgante Guasp