Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 200
L’autor i actor palmesà escriu i interpreta una obra que va sorprendre al públic gabellí

En aquest món no hi ha més paradisos que els perduts” Llorenç Villalonga



Abans de començar la funció, l'actor Biel Bisquerra llegí el manifest del Dia Mundial del Teatre 2021, que enguany havia escrit  l'actriu Helen Mirren:

“Aquesta època ha estat molt difícil per a les arts escèniques i per a molts d’artistes, tècnics i tècniques, artesans i artesanes que han patit en una professió que abans ja estava carregada d’inseguretat.
Potser aquesta inseguretat constant els ha fet més capaços de sobreviure a la pandèmia amb enginy i coratge.
En aquestes noves circumstàncies, la seva imaginació s’ha pogut traduir en noves formes de comunicació creatives, divertides i emotives. Per descomptat, en gran mesura gràcies a Internet.
Els éssers humans s’han contat històries els uns als altres des que són a aquest planeta. La meravellosa cultura de teatre viurà mentre siguem aquí.
L’instint creatiu d’escriptors, escriptores, dissenyadors, dissenyadores ballarins, ballarines, cantants, actors, actrius, músics, directors i directores no s’apagarà mai i, en un futur molt proper, ressorgirà amb una energia nova i un nou enteniment del món que compartim.
Ja fris!





Primerament, dir que els que vertaderament ensenyen qualque cosa en aquest món són els mestres, però els companys de carrera i escenari, amics i camarades de rauxes també ajuden a fer més fantàstic i suportable el camí. Aquest cas és el que em porta a parlar-vos de la darrera obra de Sergio Baos, “Paradís”, que magistralment interpretà ell mateix en el teatre de Capdepera, el diumenge 28 de març, coincidint amb el que el dia abans havia estat el Dia Mundial del Teatre.

Després del parlament de Hellen Mirren del dia del teatre que genialment llegí Biel Bisquerra, s’estrenà l’obra teatral de Sergio Baos. El decorat, en un principi cridava l’atenció: unes runes, com de casa desfeta, amb un radiador vell, un rodet per pintar o asfaltar, un tub de goma i maons i pedres per tot arreu... Sorprèn l’entrada de l’actor entre tots aquells enderrocs, mentre interpreta un capellà.

 





Seguidament, destacà el domini de l’actor per l’escena i el moviment. Sergio Baos, és un actor que s’ha fet sobre els escenaris, amb molts de cursos d’interpretació per endavant, coneixedor de l’escena teatral mallorquina, sense oblidar la seva faceta docent; començà amb aquella peça a la sala petita de l’Auditòrium de Palma, Romeu i Julieta (o era Peter Pan?), on ja es perfilava aquell actor que de saber fer un poc de tot, tocar una caixa de percussió, dur el ritme amb els peus, impostar un rictus simpàtic... arriba a crear tot un personatge. Abans també hi havia hagut alguna mojiganga calderoniana. Però la genialitat d’aquesta obra radica no en crear un personatge, sinó més d’un, com s’ha vist darrerament en un anunci d’entitat bancària amb Ernesto Alterio, salvant les distàncies, perquè els alter ego de Baos, són més potents i radicals, molt més brutals i viscerals, tant que el públic en la seva majoria, riu del llenguatge corrosiu d’alguns dels personatges, ple d’insults i d’improperis, propi d’un substrat social concret i ubicat ni més ni manco que a la plaça Pere Garau de Palma, aquell altre «paradís». I és que Baos es un altre, i aquest altre s’erigeix com un personatge que catapulta la resta i conforma tot un entramat dramàtic, amb conflicte inclòs molt suculent.




 

Posteriorment, dir que tal vegada cansi aquesta manera d’interpretar que tenen alguns actors que sembla que fins que no arriben al crit no estan contents (a mi me cansa més que darrerament el teatre que es fa aquí a les Illes prescindeixi de l’article estàndard, però aquesta és una altra història). Tot i així, l’energia que posa Sergio Baos en cada un dels seus personatges no és gratuïta ni tampoc va pel camí de l’exabrupte, no. És important veure-hi un esforç per part de l’actor de crear un entramat narratiu (o dramàtic, si voleu) que farà que totes les històries que contin cada un dels seus personatges, siguin només una i que la sorpresa argumental estigui garantida. També la rialla, tot i que per ventura no la de tothom. El fet de l’acció interpretativa també està ben aconseguit, amb un ritme àgil i divertit, que us assegur-ho que no és fàcil d’arribar-hi. Els múltiples personatges que interpreta Baos pertanyen a l’estrat social baix, marginal gairebé i la visió d’un d’ells, Kevin, el fill d’una relació entre el capellà i Joana, serà decisiva per crear aquest món divertit, però alhora sarcàstic i trist, que es veu a través dels seus ulls i diuen les seves paraules. Ell havia entès que el paradís era una altra cosa, perquè veia a tothom content, però a ell no li tocava riure, perquè vivia a una illa, on el blau del cel i del mar eren el color de la Terra Promesa, un Edèn illenc que ens venen i on pareix que tots en som partícips, però que en realitat ningú no en pot prendre part.





 

Finalment, el tempo dramàtic és el que marcarà el ritme d’interpretació de l’actor, que ens portarà a veure com es confegeix de mica en mica el decorat humà que conformarà l’obra i com finalment, en un miracle escènic, la situació es resol no sense tensió dramàtica, amb el Càntic dels Càntics de teló de fons, això és sense perdre de vista el referent literari que tota bona obra ha de tenir, tot i que després el nen el capgiri i ens faci veure que aquesta visió gairebé bíblica del món és una enredada mental, en què ell no vol formar-hi part. Diuen que no hi ha més paradisos que els paradisos perduts, bastarà temps per saber si el nostre ja ho està o és encara recuperable. Enhorabona, senyor Baos!