Imprimeix
Categoria: Cultura
Vist: 1418
Extraordinari concert en clau femenina que omplí el teatre d'alegria i complicitat.




A la fi! mig any després i dos ajornaments pogueren dur a terme un concert en condicions, de protagonistes, vaja! Havien actuat en diverses ocasions com a complement o part del programa (a la fira del llibre o als horabaixes musicals). Però aquesta era la seva gran nit. I donam fe de que ho va ser!
No els tremolà la veu ni cap nota. Dues, na Sílvia i na Maria, jugaven a casa. Tant se val. Totes, just trepitjar l'escenari, es sentiren com a ca seva. Com si ho haguéssin fet tota la vida. I és que, possiblement, sia lo seu.

Qui hagui llegit l'entrevista de Cap Vermell, allà pel mes d'agost, sabrà que "són  sis dones sobradament preparades, de conservatori; que volen llevar-se el corsé acadèmic per divertir i divertir-se, cantar" i, sobretot, com deien, "bon rotllobon rotllo".



Començaren amb "Sa madona", cançó popular, sols a veu i percussió. Llavors tota una declaració de principis, "les cançons que cantam no són nostres i les cantam perquè ens agraden". I a continuació desfilà pel teatre el millor d'aquesta darrera dècada: La gossa Sorda, Oques grasses, Txarango, Antònia Font, Els Amics de les Arts o Rosalia. A la seva manera, però sonaven de meravella.


Veus i instrumentació sempre a l'ensem, tot ben empastat, traspuant aquesta energia alegre que contagia. Canten amb el tot el cos i amb tota l'ànima. Són insultantment joves, no es cansen. I el públic tampoc es cansa d'escoltar-les. 


La complicitat entre elles és total. Sols una mirada i saben el què. Amb el públic, ben igual, sols una rialla i saben que connecten, que estan per a elles i que comparteixen el gaudi d'una bella música i una interpretació molt especial.


Bé, elles són: Aina Tramullas, veu; Sílvia Rechac, piano; Maria Infante, guitarra; Lina Sampol, trompeta; Maria de Lluc Coll, baix; Bel Miquel, percussió. En aquesta ocasió na Lluc no podia actuar i la va substituir Miquel Tramullas. I atenció, el grup no està complet si no esmentam el tècnic de so, un àngel que fa que tot funcioni: Tomeu Juan.



Versàtils i agossarades des d'una informalitat molt preparada (no oblidem que són músics de conservatori). En concert anà in crescendo i el públic es va animar, primer amb el llum del mòbil, després amb la cançó que diu allò de les coses importants es fan sense roba....i acabà ballant na Rosalia.



La primera línia: teclat, trompeta i veu, són espectaculars. Tenen un control i domini escènic molt gran. Es mouen ballen, s'intercanvien papers,.. a voluntat. En una mostra del que ha de ser un artista. El piano omple l'escenari i la trompeta aporta un joc cromàtic i brillantor musical. La veu, enamora.

La segona línia no és torta. Guitarra, baix i bateria són un luxe de ritme i acompanyament que donen caràcter i potencien el conjunt.



Bé, certament totes enamoren perquè totes sorprenen en un moment o altra. De fet al públic se li va fer curt i molts eren els comentaris que deien que no els hagués sabut greu que duràs una horeta més.



Una meravella a la que hem d'afegir una selecció de cançons i lletres gens banals, més aviat compromeses però sempre en clau d'alegria. Aquí en teniu algunes:

I obrirem una altra porta evidenciant la mentida
T'estime, t'estimo, t'estim
Jo sóc pacient i per això reiteraré fins que caiguen
T'estime, t'estimo, t'estim
Ja hem obert totes les ments i els portons de les cases
Murs de la metròpoli són de carbó
Les línies del metro la nostra presó
Spray i les parets de colors
Qui observa els mossos, bon observador
A la city li és igual per on surti el sol
Sap que si aixeco el cap només hi veig pols



Hem ballat sota un cel que ens plovia
Hem omplert les veles de vent i ferides
Hem trencat els rems quan la passió ens podia
Mou el tronc, treu-te les espines


El meu somni lent que de pau se'n calma
Recorre els camins amb cançons senzilles

Plorem, riem, vivim
I alguns ratos ens avorrim
I et dic que els passos importants es solen fer sense roba



Esto es pa' que quede, lo que yo hago dura (Con altura)
Demasiada' noches de travesura' (Con altura)
Vivo rápido y no tengo cura (Con altura)
Iré joven pa' la sepultura (Con altura)



També cantaren una nadala, El desembre congelat:





I així, entre emocions a flor de pell, acabà el concert, aquest projecte que il·lusiona i que molts ja esperen saber on serà el proper concert.

Gràcies, Onada per aquesta extraordinària vetllada!!!