Jaume Fuster volgué compartir club de lectura amb l'escriptora Isabel M. Ribot, i tenguérem ocasió d'aproximar-nos a la seva bella obra "La memòria en colors", una visió de Cala Rajada des del punt de vista dels estiuejants. Escrita, també, amb unes belles paraules i una prosa molt personal.

De Celistre, Jaume Fuster recollí l’agraïment de tots els lectors per un relat meravellós, tan senzill com bell. Gràcies per haver servat per a la memòria la Cala Rajada dels 50, un paisatge humà escrit des del cor. Molts lectors significaren les evocacions a la infantesa pròpia que els suggerí la seva lectura, tan si són contemporanis a l’escriptor, home o dona o d’altres generacions.

Tothom coincidí en que és una narrativa en la que el lector sembla que que parla amb l’escriptor. Que les anècdotes, d’on parteix tota història són senzillament delicioses: el màster en grenar, el badall a la barberia, el tabac de contraban a la guardia Civil,...

Jaume Fuster explicà d’on i com sorgí aquest llibre, contextualitzà alguns paranys i encara tengué temps per explicar altres anècdotes.

El capítol dedicat a les dones sortí en diverses ocasions amb les sinceres emocions que evidenciaren.

Es llegí aquest paràgraf:

Totes les que he anomenat, i moltes més, formaren l’univers femení de la meva infantesa i en molts d’aspectes cisellaren, per a bé i per a mal, el meu caràcter. Encara més diria, crec que els valors i els principis ètics que m’han servit per transitar per aquesta vida procurant no fer mal a ningú, varen ser les dones amb qui vaig conviure d’infant les que me’ls empeltaren. elles foren el millor exemple de com era possible viure amb poc, de com la majoria de coses es podien arreglar molt abans de tirar-les, de com la fortalesa d’esperit és superior a la fortalesa física, i de com la saviesa és alguna cosa més que l’erudició. i tots plegats, homes i dones, em mostraren camins a seguir des de la solidaritat, virtut aquesta que estic convençut que forma part de l’ADN de la gent de la mar. Com la generositat, un altre valor que m’ensenyaren que consisteix no a donar el que ens sobra, sinó a compartir allò que necessitam per a nosaltres.

Ja podem parlar de la retropia, aquella utopia situada en algun punt de la memòria, un lloc, per tant, on aixecar una pàtria més imaginària que real. Perquè, certament, com assenyala Rainer Rilke la infantesa és la veritable pàtria de l'home.

Quan als llibres d'Isabel Ribot ens han descobert una gran escriptora i que, com també passa amb el llibre d'en Jaume, el seu valor va molt més enllà del que diu o deixa de dir de Cala Rajada i que, els dos, ens donen algunes claus per a entendre, no només el que ha passat als nostres pobles i ciutats, sinó també el que passa ara mateix.

Segurament encertava Chesterton quan va escriure que "el més fascinant de la infantesa és que qualsevol cosa en ella resulta meravellosa". N'hi ha prou amb repassar les llistes dels llibres més venuts per descobrir que les obres dels autors que remeten a la seva infantesa figuren en llocs de privilegi: La marinada sempre arriba (Columna), de Lluís Foix; De quan érem feliços (Destino), de Rafael Nadal; Temps d'innocència (Edicions 62), de Carme Riera; o Ha nevat sobre Yesterday (Proa) de Gabriel Janer Manila.

Jaume Fuster intentà, sense èxit, relativitzar la seva obra,...que si tot esta escrit, que si allò que importa del llibre és el pròleg i l’epíleg,...però, Celistre podria estar entre els anteriors llibres esmentats. Allà s'aventurà que aquesta petita història local, feta des del cor i amb el cor ha convertit, hores d’ara, Cala Rajada en un universal narratiu de la infantesa.

Els més agosserats del club de lectura voldrien imposar-se un repte: trobar algú que no li agradàs Celistre o que el deixàs indiferent. Difícil, eh?

El gràcies, Jaume! fou unànime en un vetllada que se'ns va fer curta tot i allargar-se per més de dues hores.