A pocs metres del replà de l'escenari, enmig de la bella vegetació dels jardins de "sa Torre Cega", ens trobam amb un ample panell que recull els trenta cartells d'altres tants concerts de les Serenates d'Estiu, tres dècades de bona música, que mai agrairem suficientment a Joventuts Musicals. Abans del concert inaugural de l'edició d'enguany, la presidenta de l'associació local, Noemí Dalmau, també va fer esment a aquesta trajectòria, el just recordatori d'un camí no sempre fàcil, precisament.
En tot cas, diguem que des de "Cap Vermell" sí que hem estat conscients de la importància de Joventuts Musicals de Capdepera i així ho reconeguérem, el passat mes de març, quan els vàrem lliurar el Premi Cap Vermell, el nostre guardó anual.
Pel que fa al concert de la Studium Aureum Orquestra, diguem que aquest va estar tocat pel bon gust i el rigor que caracteritzen aquesta agrupació i el seu director, Carles Ponsetí. I llavors aquell altre aspecte tan propi de l'Studium, sigui l'orquestra, sigui el cor, o siguin uns i altres, com és la recerca d'autors i/o partitures poc freqüents del repertori clàssic. Aspecte aquest últim que es posà en relleu ja d'entrada, amb la interpretació de les Variacions sobre un tema de Txaikovski, de Anton Arenski, un compositor no gaire divulgat i que possiblement assolí el seu zenit creatiu amb aquesta obra, dedicada com no al seu amic i mentor Piotr Ilitx Txaikovski, uns anys després de la mort d'aquest.
Del mateix Txaikovski, l'orquestra interpretà, tot seguit, l'Andante cantabile per a violoncel i orquestra de corda Op. Postum, unas delicada composició de la qual també podem dir que no sol fer part del repertori habitual del prolífic compositor rus que ens és donat d'escoltar. Brillà com a solista el viloncelista Dmitry Struchkov, perfectament familiaritzat amb una partitura que va omplir de matisos, sempre ben escortat per la resta de la formació.
I ja com a gran final, una mica més de Txaikovski, aquesta vegada sí, amb una obra més familiar, la Serenade per a cordes Op. 48, especialment pel seu segon moviment, el "popular" temps de vals que tantes vegades ha sonat dins les nostres orelles i que d'alguna manera molts duim impregnat en un racó de la part melòmana de la nostra ànima. Però l'obra és bella en els seus quatre moviments i, especialment en el Finale (tema rus) aconsegueix apoderar-se completament de l'oient fins a menar-lo a una mena d'èxtasi musical, gràcies a una orquestra i un director que van estar-ne a l'alçada, sobradament.
Bell concert, per tant, per a encetar les XXX Serenates d'Estiu 2018, una edició molt especial, com deim en els titular. I és que trenta anys no es compleixen cada dia.
