Dels llargs camins és una de tantes històries de la nostra darrera guerra...

Una foto amagada durant anys darrera d’una altra foto, a un quadre al rebedor d’una casa, fa d’origen i de final de la trama d’aquesta obra interpretada pel grup Noctàmbuls Teatre, dirigida per Joan M. Albinyana seguint el text escrit per en Jaume Miró, a partir de la investigació d’en Jaume Morey.

L’obra és una tragèdia, una de tantes tragèdies viscudes i degudes a la guerra. Se la podria catalogar com a tragèdia civil espanyola, en referència a la Guerra Civil del 36.

“L’obra està molt bé, però ja estic cansat de tant teatre i de tanta pel·lícula de la Guerra Civil” es va sincerar un espectador, ja acabada l’obra. Però la història és la d’en Biel Boira, “que també és la nostra, i la vostra, perquè un home és qualsevol home, i tots som un, i un és qualsevol”. Biel Boira, el darrer batle d’Artà quan va començar l’alçament militar. La història d’una fugida, de moltes fugides, i la d’una persecució massiva.

La nostra darrera guerra, la nostra història...

– Per què “la nostra”? Que potser hi vares ser, tu? I tu? Sí, tu, aquell jove del racó!

“Dels llargs camins” ens escurça el camí recorregut per una dictadura i una democràcia; transforma cinc anys del patiment de les persones que hi són representades en 75 minuts de teatre clar, directe, que ens refresca la memòria dient-nos a la cara que aquella sí va ser la nostra guerra perquè molts dels nostres avantpassats la varen patir. Molts d’ells, la majoria, la van trobar al camí de la seva vida i, a tants, se’ls va travessar.

“Un home al banc dels acusats s’arrufa. Una persona dins la presó s’arrufa” diu en Biel Boira.

A Noctàmbuls li fan falta pocs elements d’atrezzo, poc més que una taula i cinc cadires, per arrufar el públic mostrant ara la sala de l’ajuntament, ara els carrers del poble, ara un jutjat, ara un paller, un vaixell, un tren, un penya-segat, una platja...

En Miquel Àngel Torrens, en Joan Manel Vadell, en Biel Bisquerra i en Sebastià Adrover no s’arrufen en passar d’una escena a una de nova o d’un personatge a un altre. No tenen temps per arrufar-se i el text dramàtic tampoc. Els acompanya la música gestionada en directe per Marcel Cranc qui, a més de tocar la guitarra i fer efectes musicals especials, participa en el text de l’obra fent de veu de fons, aportant dramatisme a l’escena a moments senyalats. Magnífica la direcció d'Albinyana.

Però “Dels llargs camins” porta la mínima càrrega de dramatisme escènic perquè l’autèntica tragèdia sura en el text, crua realitat que descriu les persecucions dels personatges, de com alguns no van aconseguir escapolir-se de pensar diferent als qui es van alçar en armes i de com patiren els qui sí van poder fugir i, potser, no varen voler pensar mai més.

Hi ha qui vol passar plana de la Guerra Civil per no pensar-hi més, però sembla que d'altres volen passar plana per seguir fent-la grossa. La memòria pot ser el llarg camí per evitar caure repetidament en els mateixos pous de misèria humana i obres com aquesta refresquen la memòria col·lectiva amb l’elegància del teatre ben escrit i ben representat.