Ara, no sé per quina raó, en diuen Karma. Supòs perquè sona a oriental i tot allò que prové de l’espiritualitat de per allà enfora és com a més saludable i conté elixirs extasiants. Abans, aquí potser en dirien la Providència, però sona a franquisme de sagristia i, a més, té connotacions d’un Déu venjatiu i malsofrit. Es veu que les divinitats orientals, -no sé si hi té res a veure la mística d’en Lennon, que no és altra que la de Mascaró i Fornés, el savi de Santa Margalida- són com a més condescendents o apliquen les seves ires amb molta més pardaleria que no els nostres de tota la vida.

Sigui karma, providència o ironies del destí. El cert és que la campanya electoral del PP no podia començar més malament. Totes els ponen, que diria un castís de per aquí. Primer va ser el cop efectista de les enquestes del CIS, que tothom espera com qui esperar el Mesies i que solen endevinar tant com va endevinar la porteria el mític penal d’en Campins. Un penal famós al Pla de Mallorca on la pilota, asseguren, va sortir per la línia de banda. Prodigi de la naturalesa. O de l’esperit – no diví, en aquest cas. Bé, les enquestes del CIS donaven una ensopegada tal al PP que ha fet que les rates de bord cerquin la salvació o la figurera en altres sigles. Fan carrerany anant del PP a un altre partit, sempre igual de fetjut a la recerca de la cadira municipal o autonòmica.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Amics:
Enmig de tanta tenebra i confusió, es manté clara la nostra fe i esperança. PERQUÈ JESÚS VIU. Va ressuscitar fa segles tot i que són tants els que no compten amb això i segueixen cercant-lo entre cementiris de cendres i ossos secs. Segueixen atordits entre succedanis d'aparença religiosa que només alimenten la fe de qui no s'atreveix a pensar i creure d'una manera adulta. Com a molt l'admiren entre obres d'art que, de vegades, només recorden dolor i mort.


Intervenció de Pere Cortada a la inauguració de l'exposició de GUSTAVO.



" A això, ara, s’hi han sumat les xarxes socials, les quals, en segons quins casos, s’han convertit en terreny perillós o, si no, grotesc, en mans de gent mancada d’ètica... "










Ho va dir no fa gaire en Cayo Lara, a Palma del Río, (Còrdova) que no entenia com hi havia gent progressista andalusa que pogués defensar el dret de decidir a Catalunya. No ho va argumentar des de la retòrica estantissa de la unitat d’Espanya ni tampoc de la ressuscitada «Unidad de destino en lo universal», ni des d’efluvis (altrament dit flatulències) místics patriòtics, ni res que se li assembli. Ho va fer invocant l’economia. L’economia andalusa i espanyola. I ho va dir ficant el dit dins la nafra. Si els catalans s’independitzen amb què pagarem el PER, bé ara és diu unes sigles més pomposes i més modernes, però en Cayo ho va dir així.

Procuraré no fer demagògia amb aquest subsidi agrari que afecta, actualment, sis o set comunitats autònomes. Segurament el PER té molta llegenda urbana al darrere. Si a mi no m’agrada que diguin que a les Illes no necessitam cap mena de subvenció de res, via descompte de resident per exemple, perquè tots som rics i anam grassos de butxaca, he de ser honest i tampoc no he de trivialitzar sobre aquest subsidi encara que hi ha gent que pensi que és un pegat foradat a una problemàtica complexa i que no és aquesta l’alternativa per al desenvolupament econòmic d’aquestes zones més desafavorides. També deu ser cert, com en totes les parts que es mouen diners, que hi deu haver frau amb diversos graus i picaresques. El fet innegable és l’afirmació de Lara: necessitam els vostres diners. Més clar, aigua. Sense tenir haver tingut en compte, aquest home d’esquerres que deu ser capaç de manifestar-se, amb tots els meus respectes, per Palestina o pel poble Saharaui, que hi ha uns drets reconeguts per organismes internacionals i que ell els deu exhibir però a l’hora de parlar de la teca no serveixen. Allò que volen, religiosament, és el nostre PER de cada dia.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:


"Podem convertir la relectura d'un llibre que estimam, o que admiram en especial, en un ritual que duguem a terme, per exemple, cada cinc anys i amb el qual celebrem el pas del temps de la nostra vida, cosa que ens ajudarà a veure en què hem canviat i en què seguim igual". 
















Una imatge, el seu peu de foto i el text que hi afegim al costat, serveixen per construir un discurs narratiu, és a dir, un relat. El bon periodista intenta ser fidel a la realitat viscuda; el mal periodista, o no la té en compte, o bé juga amb el llenguatge construint una realitat paral·lela.

 
EFE. Quique García.

"Avui, mentre em plantejava si deixar d'escriure o si servia d'alguna cosa, com ho havien fet alguns amics i coneguts (Pedro Andreu, Miquel Llull, Bartomeu Meyme...) m'ha vingut al cap la figura de Ramon Llull, el mallorquí universal, de qui enguany s'ha presentat el seu 2on congrés al col·legi sant Francesc de Palma, durant el passat mes de març".















AMENITZATS PER L’ASSOCIACIÓ DE SWING ARTANENCA

El «socialisme» contra el socialisme,
amb Capdepera al fons

 

La bandera del «socialisme»

APRENDER





Del Libro Casialgo de Marce López Sirer






UN LIDER MASCLISTA








Mélanie Perpiñá del Campo 

Psicòloga i terapeuta






Capdepera 1933, Cooperativa / 1942, Establiments





 
 Antoni Flaquer “Coix”

1898: Caixa Rural d'Estalvis i Préstecs de Capdepera






 Antoni Flaquer “Coix”


El dia de la poesia

El dia després del dia,
del dia de la poesia,
i jo encara fent versos per res,
fent versos de res
cercant només el consol 
que em procuren paraules sobreres.
El dia després del dia de tots els dies,
de tots els poemes
llegits i tastats 
fruïts i gastats,
amb Bach consolant
les meves orelles que el temps consumeix,
encara faig versos per res,
faig versos de res.
El dia després,
perquè sempre hi ha un demà per a algú
i Bach per a escoltar
i un poema per llegir.
El dia després...

Jaume Fuster


Gustavo, SonTuró...Fellini von Capdepera 







Un dels dèficits que té la nostra cultura és la manca de flux entre allò que podríem anomenar les perifèries. Aquesta intercanvi més o menys funciona entre la metròpoli, Barcelona, i la perifèria, Illes, País Valencià. Dic més o menys perquè massa vegades allò que estableix el vincle és el tòpic, la superficialitat, etc. Perquè quedi clar, hi va haver un temps que quan et trobaves amb un principatí et demanava com anàvem d’alemanys. La cosa venia per un reportatge que va fer TV3 sobre la presència i les compres dels teutons a Mallorca. També crec que això deu ser un mal de totes les cultures, però la cosa potser és més dramàtica quan es tracta d’una cultura no autocentrada, o descentrada, com la nostra. Per tant, el nostre grau de militància, necessari per mantenir la nostra identitat, hauria de fer que siguem més sensibles a l’hora de contactar amb les perifèries, especialment les relacions Illes- País Valencià.

Fa uns quinze dies varen venir en Vicent Olmos, director de l’editorial Afers i en Xavier Serra, autor d’unes magnífiques Biografies Parcials. Quatre volums per conèixer els homenots, no tots, que ha donat el País Valencià.



Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Subcategories