Biel Mir

És moment de
penjar-se medalles?

 Ja ha començat l’època de penjar-se medalles, com feia el Màgic Andreu. L’espectacle és a punt; surten els mags d’alguns partits i treuen fets (propis) i malifetes (dels altres), accions (pròpies) i contraccions (dels contrincants). Acusar, dir beneit sense adonar-se’n d’estar fent el beneit.

On ha quedat la màgia de la política: en fer desaparèixer partides pressupostàries? En descomposar acords i bufar les notes al vent? Fa anys que moltes persones diuen que fan de polítics però, molts, el que fan és escampar paraules i... poc més. Ens ho podem permetre? Vull dir: la societat, s’ho pot permetre?

Ja vaig fer, setmanes enrere, la posada en escena d’un exemple comparant política i família. L’economia, els recursos disponibles, etc. Ara ampliaré la reflexió, encara que pugui sonar a filosofia barata.

Traiem la població de casa seva i la posem en una embarcació. Llarguem amarres i agafem un rumb. Primera decisió: quin rumb? El rumb no és, només, el camí que farem, sinó també la situació que volem d’aquí a un, dos, tres anys... Fa aproximadament un any ja parlàvem del dia d’avui, d’allò que ens podíem trobar el 2011. Ben poca gent va dir la seva. Crec que, a l’interessant diàleg que es va fer, en cap cas vàrem arribar a la desena de persones... Faltava interès, idees...?

Tornem a agafar el fil de la narració. Anàvem navegant i havíem de prendre un rumb. Podem deixar que unes quantes persones, d’idees diferents, juguin a intercanviar acords per definir el destí de l’embarcació? Si els acords són constructius i productius, potser sí. I si uns diuen que volen anar a l’est i altres al sud, uns volen posar un motor en marxa, altres hissar veles, però uns tercers es maregen i volen tornar a port? Què farem? Acabaran marejant els tripulants, a tots nosaltres. Avui anem a l’est; demà al sud; quan no faci vent, hissarem veles, i amb temporal, posarem motor... Uns dies diran de tornar a port, d’altres, que hem de seguir endavant. Amb el temps, l’embarcació tindrà un munt de tripulants esgotats, mancarà el menjar, estarem cansats, fins que la pròpia embarcació començarà a donar problemes que ningú sabrà, o no podrà, adobar. I, algun dia, una via d’aigua...

Seríem capaços d’assignar el comandament a una única persona? Serien els altres oficials respectuosos amb el capità, o farien un motí, criticant sens parar? O, potser, només interessa que alguns de foravila, de més enllà dels Vidriers, guanyin punts per tenir més escons? És aquest l’objectiu, o hi ha força per reconèixer els nostres recursos i decidir en tot el que puguem? O, potser, hi ha qui té ànsia de manar, sense saber què ha de fer?

Ara per ara, el que veig més important és generar un sistema de funcionament endreçat, amb gent que prengui decisions i que la població les respecti. Respectar els principals motors econòmics locals i demanar als seus responsables que afavoreixin el desenvolupament d’un projecte comú. Veure i fer veure que algunes accions són necessàries per avançar, però que han de tenir projecció a llarg termini i no només per quatre anys. Fer participar la tripulació, però deixant clar que les aportacions no sempre seran possibles. No tothom està preparat per manar una embarcació; no tothom està preparat per manar un govern. No hem de pensar que, cada un de nosaltres, té la solució del futur. L’única vareta màgica és prendre decisions, actuar i treballar pel municipi, amb una idea de futur i amb risc d’equivocar-se i haver de corregir. Però que sigui per un objectiu a llarg termini en benefici dels tripulants, és a dir, per un futur estable del municipi.

Aviat ens tocarà decidir a nosaltres qui volem que governi l’embarcació.