DIRIGIR I SER DIRIGIT
Biel Mir
Dirigir... o ser dirigit? Aquesta és la qüestió! Quan demaneu, no voleu que es correspongui la demanda? Quan ordenau, no voleu ser obeïts? Dirigir... Bé, Sheakespeare no va escriure això, però m’ha servit d’introducció al tema que vull tractar: en les coses de política, qui mana? Qui dirigeix? Qui ha de dirigir? I, també important, volem ser dirigits? Com?
Després del concert de dissabte 16 d’abril com a participant de la Coral S’Alzinar, m’ha vingut al cap una relació d’idees que necessito escriure. Cantar el Rèquiem de Mozart és una passada; poder-ho fer amb bones veus a la coral i amb una orquestra professional, no té nom; ser dirigit per una persona com el senyor Brotons ho transforma en un tipus d’èxtasi emocional indescriptible. Diuen que el concert va sortir molt bé; jo, de música, en tinc tant poca idea com per atrevir-me a dir, sense por a equivocar-me, que no em sento capacitat per corregir cap opinió a favor ni en contra. Va ser una tarda memorable que no vull oblidar. Vaig disfrutar i, després, tothom cap a casa: a tocar de peus a terra.
Per aquest concert s’ha assajat molt; la Coral s’Alzinar ho ha fet. La directora, n’Elionor Gómez-Quintero, s’ha deixat la pell i ens ha fet donar les nostres millors corxeres per posar el llistó ben amunt. Sense ella, evidentment, no hauríem estat on vàrem estar. Ara bé, una de les coses més importants de tot aquest esforç ha estat sentir-me dirigit per en Salvador Brotons. Ho dic bé: “sentir-me dirigit”. Ell ha posat la decoració final al pastís. Ho ha fet amb la mestria del comunicador que sap posar la paraula clau en el moment oportú. Ha dit el que necessitàvem sentir per fer que la música entrés per la porta que ha d’entrar a cada un de nosaltres. Ens ha fet aflorar emocions indescriptibles.
Tornem a la música que comença aquest article: en política, qui mana? Amb eleccions a la vista, trobo que tots hauríem de fer aquesta reflexió. I quan dic tots, no val que els polítics s’excloguin de l’àmbit de la pregunta. Al Sr. Brotons, qui li mana? Si els concerts d’aquest gran comunicador no satisfessin el públic, seguiria sent director de la Sinfònica de Balears? Si fes coses rares, si no complís les expectatives del seu contracte de feina, el botarien del càrrec. O no?
Això difícilment passa en l’altre concert, el de la vida diària: els polítics s’agafen a la cadira per quatre anys i el pati de butaques va quedant cada vegada més buit i ells contents. És a dir, els votants cada vegada són un grup més reduït, doncs molta gent està descontenta de l’espectacle. Ah, no! Això és el que hem d’evitar: ens agradi o no, el pati de butaques és el nostre dia a dia, i no hem de pensar que la nostra queixa no servirà de res. Precisament, el nostre crit, la reclamació per què ens tornin el doblers de l’entrada que hem pagat, ha de ser la força per anar allà on volem. Perquè, ens agradi o no, la gent de carrer som els que manem, si obrim la boca per dir el que volem. Si callem, com quan ens abstenim de votar, el que fem és llençar els doblers a un pou sense fons, i no sabem qui està al fons d’aquesto pou recollint-los, però algú hi és, estic segur.
L’altra qüestió a plantejar-nos serà: a qui haurem de votar? Bona cosa; si arribem a demanar-nos això ja hem avançat molt! Aquí comença l’autèntic debat, on les opinions personals, les aportacions voluntàries, la creativitat de la gent, tot ha de ser vàlid menys la mentida, el menyspreu i les males paraules. Aquest ha de ser el debat que mantindrem durant tot aquest temps fins el dia d’anar a votar i, també, després de fer-ho. Per què anirem a votar; si no ho fem, com canviarem la música?
