Ja fa uns anys que Antoni Nadal em va proposar d’adaptar al català un poema llarg de José Coronel Urtecho, del qual jo em pensava que en desconeixia l’existència. Però no, en realitat havia llegit algun poema seu en qualque antologia que després vaig trobar per ca meva. No era gaire el que sabia, per tant. Potser ni ell ni jo crèiem que aquella tasca s’arribaria a publicar mai. Però, mira per on!, s’ha publicat de la mà d’un editor impossible de desxifrar. Un editor que, en realitat, és un pastor que pastura les seves ovelles per s’Heretat amb una gorra per tapar-se les orelles.

Tot això encaixava perfectament en una de les obsessions que m’han perseguit tota la vida, i és la poesia americana (del nord i del sud, i la del mig), de la qual he tractat, algunes vegades, de fer-ne versions catalanes. Ja he explicat altres pics aquesta mania meva de fer-me meus poemes que m’agraden. Això, per mi, és la part de la meva vida en què m’he dedicat a «robar» versus. A vegades d’amor; a vegades al·lucinats; a vegades de combat; a vegades no se sap molt bé de què, potser només tocats per una llum que desprenen i que voldries atrapar a la velocitat que cal per a intentar aturar el temps... Ho podeu comprovar a EL NAUFRAGI DEL GOLEA, on algunes d’aquestes obsessions esdevenen lletra «impresa».

Però el temps no s’atura mai. Això és una «gran» evidència.

Però sí, contradictòriament, a voltes atrapam aquesta llum i la portam al racó més íntim del nostru cor.

Aquest llibre és, per tant, una baula més d’aquest «robatori», en el qual el protagonista és, sí, José Coronel Urtecho, però l’«heroi» de veritat, és Antoni Nadal, l’instigador de tot això i «un autor que, en defugir deliberadament la grandiloqüència, explota el valor subversiu de la quotidianitat», i no deixa res a la cuneta, i tot, per petit que sigui, s’ho agafa com si li anàs la vida. Perquè la vida és allà, en les grans coses, segur, però també en les coses «petites», tan menudes com aquesta meva participació en aquest monument a la poesia.

Ja només em resta acabar amb la part final del meu epíleg a Panells d’Infern i altres poemes, amb la sensació que efectivament encara queda molta feina per fer.

 «Les «visions americanes» no venen només del nord i del món anglosaxó. També venen de més avall, d’un paisatge físic tan divers com ho és l’humà, també venen d’unes illes voltades d’aigua de tots costats, com ho són la Cuba de Virgilio Piñera que voldríem alliberada de tots els malsons o les Canàries infinites de Pedro García Cabrera, que són sense dubte la meva pàtria.

A més de tot això, una cosa que sempre m’ha atret de tota aquesta gent americana és la relació que mantenen amb el seu passat. També al nord («The earth is an Indian thing», va dir Jack Kerouac a On the Road), però especialment un poc més avall. Tant Urtecho com Roque Dalton, com Gonzalo Arango, i molts més, i més que ningú Ernesto Cardenal, s’han posat davant el tema indígena d’una manera o altra. Cadascú ho ha resolt a la seva manera, cadascú l’ha mirat amb ulls propis i intransferibles, però han sentit la presència de cultures mil·lenàries sobrevolant els espais terrestres i sobrenaturals d’una terra que ha acabat essent batiada amb un nom italià.

   Per la meva part, només puc afegir que és una gran sort que els indígenes catalans puguem fer versions de poesia americana en la nostra llengua indígena. La diversitat ens enriqueix, però la rendició cultural no és una opció, ni aquí ni a Managua ni a Tenotxtítlan.

Llévame de las manos hasta los llanos.

Llévame de los ojos a los rastrojos.

Llévame de los pechos a los barbechos.

Llévame de las pestañas a las montañas.

Llévame de la cintura a la llanura de la ternura.»