Una ordenança aprovada pel Govern de la nació el febrer de 1860 obligava tots els municipis a posar nom als carrers i places i ho havia de fer, obligatòriament, en castellà. Al mateix temps es numerarien les cases seguint un ordre; el nombre que pertocava seria imprès en una rajoleta de ceràmica i col·locat sobre el portal d'entrada. 

A finals del segle XVIII el poble de Capdepera estava format per tres agrupacions de cases: unes estaven situades a baix del Castell, altres als voltants de les sitges i unes quantes a l'inici del camí de la mar. No seguien una alineació i cada redol estava separat dels altres dos. 

Quan l'any 1812 Capdepera s'independitza d'Artà per primera vegada la població començava en el punt on hi havia la creu de terme (Sa Creu) i els tres nuclis ja estarien connectats. Si l'any 1789 eren vint-i-cinc les cases situades dins el Castell, aleshores ja n'hi quedaven poquetes; les noves llars havien anat omplint els buits existents entre els esmentats nuclis. 

Aquells primigenis carrers no eren identificats amb un nom sinó amb un adjectiu, amb la qualitat que millor s'esqueia. Les cases que s'amuntegaven a baix del Castell eren petites i malgarbades, era el barri vell, on hi havia la plaça Vella. Les cases més noves i espaioses eren les situades prop de les sitges o sitjar. Al poble s'hi arribava pel camí Reial i, una vegada a la placeta, et podies desviar pel carrer Alt i continuar pel carrer Fondo. Una altra manera d'identificar els incipients carrers era indicant l'indret on portaven: camí del Sitjar, camí de la Mar, camí de Son Flor i camí de les Pedres (actualment esglaonat). 

Quan l'any 1830 s'iniciava la construcció de la nova església el barri que més havia crescut era el de Vila-roja. El temple ocupava un espai central dins el conjunt de la població i estava situat en un indret rellevant, d'acord amb la importància de la religió en la vida de la gent d'aquell temps. 

La retolació dels noms dels carrers es faria l'any 1862, quan Capdepera acabava d'estrenar la seva independència municipal i iniciava l'exportació d'obra de pauma a Barcelona; just en el moment en què començava una gran embranzida econòmica, demogràfica i urbana. 

La nova retolació dels carrers respectarà l'antiga manera d'identificar-los. Pels nous carrers s'escollirà un nom; en el cas de Vila-roja, la majoria estan relacionats amb el món agrari: Esparreguera, Regueró, Alzinar, Pleta, Vinya, Pou, Bosc o Son Gargori. Curiosament no n'hi ha cap que faci referència a un sant, quan hi ha pobles que representen una cinquena part dels noms dels carrers.

La reivindicació nacional apareix en la retolació dels carrers l'any 1889 i és aquest aspecte el que m'interessa remarcar. A l'hora d'escollir els noms hi va tenir un especial protagonisme Sebastià Ferrer Pellicer Cofeta, batle entre 1887 i 1891. Sebastià i el seu germà Antoni representaven el liberalisme gabellí més genuí; formaven part de la petita burgesia local alfabetitzada en castellà. Sebastià era metge i havia estudiat a la Universitat de Barcelona. Antoni fou el primer mestre d'escola de Capdepera i havia estudiat a l'Escola Normal de Palma. 

Sebastià (1841-1897) era una persona il·lustrada i ordenada, unes qualitats que incorporà a la confecció del Padró de veïns. Ordenà els carrers en barris: Vila Roja, Vila Nueva, Sitjar i Cala Rayada. Era la primera vegada que apareixia, en un document oficial, el grupet de cases de vorera de mar com un nucli de població consolidat, un barri més; també sorprèn que traduís el topònim Rajada i, en canvi, respectàs el de Sitjar. Dita traducció no apareix en cap altre document. 

En aquell Padró apareixen nombrosos noms de carrer que eren nous; un d'ells era el de Cervantes. Aquest homenatge a l'escriptor era una mostra de la il·lustració del batle i també del tipus de nacionalisme que professava. En aquells anys Miguel de Cervantes estava d'actualitat, el nacionalisme espanyol treballava per convertir El Quixot en el model d'obra clàssica per excel·lència, en l'expressió de l'ànima nacional. Cervantes havia mort l'any 1616 en la misèria, essent gairebé desconegut, ben al contrari que Lope de Vega, Francisco Quevedo o Calderón de la Barca, que en vida reberen reconeixements i honors, com era disposar de retrat oficial. Aquell any de 1889 la figura de Cervantes era prou enaltida, cosa que va anar a més amb els escriptors de la generació del 98, quan identificaren el caràcter espanyol amb el Quixot, una gent moguda per uns ideals sovint temeraris. 

Un altre carrer que apareix per primera vegada és el de Raimundo Lulio, el nostre Ramon Llull. Aleshores la Societat Arqueològica Lul·liana havia iniciat una campanya per promocionar la figura del nostre savi i va trobar ressò en alguns municipis i un d'ells fou Capdepera. Entre 1885 i 1898 nou pobles illencs li dedicaren un carrer. El primigeni nacionalisme illenc també reclamava els seus homes de referència. 

No era la primera vegada que la retolació de noms de carrer o plaça local connectava amb identitats nacionals. El liberalisme fou la ideologia política que més va treballar per arrelar entre la ciutadania un sentiment de pertinença amb la nació. La creació de vincles nacionals mitjançant herois, mites històrics, estàtues i tot tipus de simbologia era l'alternativa que propugnava el liberalisme al servilisme regnant en temps de la monarquia absoluta. Llavors el centre de referència, el poder suprem i indiscutible era el Rei; l'església del Castell era una capella reial i el camí que hi duia també. Pobles i ciutats comptaven amb una plaça reial. El poder del Rei era omnipresent. 

El liberalisme baixà el Rei de damunt el pedestal i en el seu lloc hi col·locà la nació. L'església del Castell va perdre la seva condició de reial i fou venuda a uns senyors i el tram de camí reial que creuava el poble s'anomenà carrer Major. 



El liberalisme tenia un model de plaça: el de la Plaça Major de Madrid, una obra arquitectònica del segle XVII. A Palma, no molt lluny de la plaça de Cort, hi havia la Casa de la Inquisició. L'any 1823, amb el liberalisme al poder, fou enderrocada perquè era un símbol tenebrós de l'Antic Règim; uns anys més tard s'hi bastiria la Plaça Major. 

La Plaça Major era l'indret de referència dins l'espai urbà; en molts casos s'hi situava l'Ajuntament i cases benestants; un indret on s'hi celebrava el mercat i les festes més importants; un punt comercialment estratègic. Capdepera tenia la seva Plaça Major, actualment convertida en un aparcament. 

El 31 de desembre és, per una part dels mallorquins, un dia de reivindicació nacional i, en el nostre cas, també local.

Enhorabona a l'Obra Cultural Balear pel seu 60 aniversari.

Salut i Bon Any.


Josep Terrassa/ Cap Vermell