L’amu en Llucià Rinyon va fer el passat mes d’agost una crònica de la presentació del llibre La divisió territorial del terme d’Artà, que m’ha deixat una sensació agredolça.
   Començaré per la dolça: la conclusió que se’n desprén de tot això que conta l’amu en Llucià, és que els “joves” continuam essent els “joves”. M’explicaré: fa trenta anys, o fins i tot més, els “joves” anàvem als actes culturals que s’organitzaven al poble. Ara els mateixus “joves” seguim anant als mateixus tipus d’actes i seguim essent els “joves”. La qual cosa vol dir que ens hem engatat amb l’elixir de l’eterna joventut i conservam la matèria i l’esperit en una espècie de formol que ens condueix directament cap a l’eternitat (la qual cosa no sé exactament si és molt bo o molt dolent, perquè l’eternitat sempre m’ha sonat com una cosa massa avorrida).
    Així que seguim jugant a futbol i fent campionats de ping-pong com si res no hagués passat; seguim il·lusionats perquè arribin les berbenes perquè sabem amb tota seguretat que hi veurem aquella o aquella altra al·lota; pensam que el món està al nostru abast i que un dia o l’altre ens el farem nostru; pensam que tots els vells estan equivocats i que tot funcionarà només quan ens facin cas, perquè noltrus ho sabem tot, perquè ho hem llegit en un llibre i no podem anar errats. Som “joves” i tot és meravellós, perquè allò que no ho és, de meravellós, tanmateix ho canviarem un dia d’aquests. En fi, som “joves” estudiants que mai no acaben d’aprovar res, però que segueixen insistint en la seva dèria llegidora. Som fumadors de substàncies psicotròpiques i bevedors de palo sense sifó (això sí, ben fresquet!) i agafam l’autobús i ens n'anam a la universitat com si anàssim a conquerir qualque platja desconeguda on plantar la nostra bandera negra d’anarquia i llibertat. Ja que el caos no ens fa gens de por, perquè sinó, què és l’Univers més que un gran caos desbocat i organitzat al mateix temps!

   Bé, potser m’estava enfilant massa! L’amu en Llucià també diu –i això és la part agre de l’assumpte– que la presentació va ser una mostra de gabellinitat de més de 50 anys. “El cant del cigne?”, demanava per acabar.
   No tenc resposta; almanco una resposta contundent. Potser els símptomes són d’acabament d’un cicle. El poble ja no és el que vàrem conèixer i ja no ho serà pus. Moren les persones que li donaven personalitat i no se’n generen de noves perquè, entre altres coses, les gabellines no tenen fills, supòs que perquè tenen altres coses a fer.
   A més, hi ha allò que en Joan Rai en deia invasió i jo en dic colonialisme: no vos ha de quedar cap dubte que té molt a veure amb el tema que tractam. La substitució lingüística i cultural és un fet que, si no hi posam remei aviat, serà irreversible.



   També potser passa que els joves (els joves de veres, vull dir) tenguin altres interessos que noltrus no hem sabut endevinar. I per això aquesta deserció en massa de tot allò que noltrus, els “joves”, trobàvem i trobam prou engrescador com per anar-hi a perdre el temps. Perquè el temps és una altra variable que hem de tenir present. Abans teníem més temps perquè no hi havia tanta oferta. Ara l’oferta ofega el nostru temps i el temps dels joves (de veres). La cultura audiovisual (global i globalitzadora) els ha captivat i ja mai més se’n deslliuraran, perquè la seva potència és immensa. Els temes “locals” semblen d’un altre planeta o d’una altra era, d’una era que ja ha “passat”.
   Ara bé, la realitat és que allò local i allò global són el mateix, però…, com explicar-ho? Com copsar-ho si no tenim temps per pensar? Com destriar la vida del no-res si no tenim el cor ben obert a totes les sensacions?

Miquel Flaquer
Bibliotecari del Golea