Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 351
Presentació del llibre "La terra d'Artana"







El passat 16 d'abril vaig assistir al teatre municipal d'Artà a la presentació del llibre La Terra d'Artana. Assentaments andalusins al Llevant de Mallorca, de Mercè Argemí, un resum divulgatiu de la seva tesina presentada l'any 1997.












 

Durant molts segles Espanya ha estat en guerra contra l'islam. En els fonaments ideològics del franquisme encara és ben viva una interpretació històrica segons la qual Espanya s'ha creat, seguint designis divins, durant els vuit segles de lluita continuada contra l'islam, coneguda històricament com a Reconquesta (711-1492). Molts mites, com la batalla de Covadonga, apuntalen una ideologia política reaccionària i autoritària sobre la unitat d'Espanya.

La investigació de la cultura islàmica a Mallorca és molt recent. Qui inicià aquest camp d'estudi fou Guillem Rosselló Bordoy quan l'any 1968 publicà la seva memòria d'investigació. Posteriorment el catedràtic i investigador mallorquí Miquel Barceló Perelló encetà un camp d'investigació a partir de l'estudi de l'enginyeria hidràulica andalusí. Na Mercè ha seguit aquesta via.

Cal recordar que la conquesta catalanoaragonesa de l'illa de Mallorca encapçalada pel rei Jaume I acabà en l'extermini de la població andalusina i la destrucció del seu llegat cultural. No hi hagué pietat. Així com els invasors avançaven cap a l'interior de l'illa els pobladors s'encaminaren, majoritàriament, cap a la zona de Llevant, aleshores coneguda per Yartan. En aquesta contrada, segons la crònica reial, aconseguiren un immens botí, entre el qual destacava la captura de deu mil vaques i trenta mil ovelles.

Aquella anihiladora estratègia militar ens ha deixat sense documentació ni restes arquitectòniques de la dominació andalusina. En conseqüència, els investigadors com na Mercè, han de recórrer a la documentació generada pels conqueridors i que és immediatament posterior a la conquesta: el Llibre dels Fets o crònica reial, el Llibre del repartiment i documentació notarial.


La línia d'investigació elaborada per Miquel Barceló sobre l'enginyeria hidràulica andalusina ha estat contrastada amb la documentació aportada pels conqueridors i complementada amb un rigorós treball de camp. En base a dita estratègia d'investigació na Mercè ha bastit un treball curós i clarificador.

L'home és un gran creador i destructor de paisatges; des de sempre ha treballat per adequar el medi natural a les seves necessitats. Els romans, per exemple, foren uns colonitzadors que utilitzaren les seves victòries per esclavitzar els vençuts i destinar-los a la construcció d'obra pública i a conrear la terra. Aleshores el paisatge dominant consistiria en enormes extensions dedicades al conreu de cereals i a plantacions de vinya i olivars.


Els andalusins, en canvi, residien a petits nuclis anomenats alqueries; uns assentaments situats entorn d'una font d'aigua, principalment torrents. Durant els tres segles que durà la seva dominació crearen nombrosos espais irrigats seguint el curs de l'aigua d'escorrentia dels torrents i de les fonts cabaloses. Mitjançant tècniques de captació i distribució de cabals i la construcció de marjades crearen uns espais de gran productivitat agrícola; alhora aprofitaven el desnivell i la disponibilitat de recursos hídrics per construir molins on moldre els cereals.


Els senyors feudals que conqueriren l'illa vivien de les rendes que generaven els pobladors dels seus dominis. Tot allò que era productiu: terres, cabals d'aigua, molins o ramat era sotmès al pagament d'una renda. La cobdícia dels senyors feudals va permetre que aquells valuosos espais irrigats creats pels andalusins se salvassin de la destrucció i és l'escletxa que aprofiten els estudiosos per apropar-s'hi.

Aquella necessitat d'augmentar les rendes és el motiu que explica les presses dels conqueridors per a repartir-se l'illa. Just en el districte de Yartan el Rei En Jaume es quedà amb deu molins. Al mateix temps els productes propis dels horts, sempre tan poc duradors, foren substituïts per altres que fàcilment es podien emmagatzemar i comercialitzar, com el lli o el cànem.

El daltabaix de la conquesta i el desconeixement de la cultura andalusina afectà greument la toponímia, que entrà ràpidament en un procés de degradació. Ben aviat els topònims perderen sentit, deixant d'aportar una informació necessària per a la seva supervivència. El gentilici 'gabellí' és, segurament, de procedència andalusina però el tall cultural no permet fer-ne un seguiment. L'any 1248 es documenten dos casals de molí a la vall de Garbelien. Posteriorment apareix una alqueria amb el mateix nom. L'any 1294 la vall de Garbelien és documentada com a vall de Montsó, és a dir, l'actual vall de Canyamel. Si aquest és l'origen del gentilici hauríem de ser capaços d'explicar per què el seu emplaçament no coincideix amb la situació geogràfica que ocupa el poble de Capdepera. Obligarien els pobladors de Garbelien a desplaçar-se a un indret gairebé improductiu per quedar-se amb els seus béns?

Na Mercè descriu fins a deu molins d'aigua situats dins el nostre terme municipal, dels quals n'identifica quatre com a d'origen andalusí: el de s'Alzinar, el d'en Falunyes, el Lluquet i el d'es Baladre. Tots ells serien de reduïdes dimensions i comptaven amb unes poques hectàrees d'espai irrigat.

Allò sorprenent és que uns espais agrícoles amb tants segles d'antiguitat encara permetin ser identificats per elements que són originaris i formen part d'un paisatge humanitzat especialment valuós. Un patrimoni que mereix ser conegut i respectat.



Josep Terrassa Flaquer