Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 436


Jaume Fuster Alzina










Jacqueline Harpman:
Jo, que no he conegut mai els homes








 

Dins el gènere literari de la ciència-ficció s’hi poden encabir elements de distintes disciplines, per bé que el que sol privar és una mena de negociació de components actuals inserits en un futur proper: intel·ligència artificial, vida extraterrestre, viatges a través del temps i de l’espai... I dins aquest ventall de possibilitats, n’és un de recurrent la creació d’un món postapocalíptic, que el que fa sol ser dibuixar un futur distòpic, és a dir... apocalíptic! Ara mateix em venen al cap alguns títols que podríem encabir en aquest apartat, com el conegut Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo), un text que sol ser encasellar adreçat a un públic juvenil i que quan es va publicar jo ja era un adult, però que vaig llegir amb molt de gust; o més recentment, La carretera (Cormac McCarthy), l’angoixant obra que va merèixer el Premi Pulitzer, que va ser duta a la pantalla i sobre la qual ja s’ha dit gairebé tot. 

Dins aquest subgènere caldria situar-hi, també, la novel·la que avui us recoman, Jo, que no he conegut mai els homes, de Jacqueline Harpman. Me la passà la meva filla, amb la fervent recomanació que la llegís, i no puc fer altra cosa que agrair-li el consell. Una obra de la qual diu Sophie MacKintosh, en el pròleg, “De vegades un llibre tan singular i excepcional, i alhora tan convincent, que ens preguntam cim pot ser que no hagi trobat més lectors”.  No ha estat publicada en català fins al passat mes de febrer, amb 25 anys a l’esquena. La seva autora, d’origen jueu, psicoanalista de professió, exiliada al Marroc arran de la Segona Guerra Mundial i amb una part de la família tancada i morta a Auschwitz, és una escriptora belga que publicà més de 20 obres. Li fou concedit el Premi Medicis per Orlanda (1996), un guardó literari francès que cada any s’atorga a un autor “la fama del qual encara no s’emparelli amb el seu geni”.

El plantejament sembla recercat, quaranta dones tancades dins una mena de gàbia, en un soterrani, des de fa molts d’anys, sense que arribin a saber per què. Alla es troben permanentment vigilades per guardians que, per torns, no les deixen en cap moment i on, això sí, són degudament alimentades. Entre les presoneres, una jove sense nom, una al·lota que, pel que se suposa un error, hi entrà sent una nina i que no té cap record del món de defora, ni té la més mínima idea del que són les relacions amb els homes, ni allò que signifiquen el sexe o l’amor. I allà passen els dies i els anys fins que..., un dia sona una sirena en el moment que un dels vigilants ha ficat una clau del manyoc a la reixeta per on  els passen el menjar; es miren amb incredulitat i fugen espantats. Les claus queden al pany... Què ha passat? Les quaranta dones que no saben per què estan tancades, ara tampoc saben el motiu de l’alarma dels vigilants. Una cosa sí que la saben: se’ls obre la possibilitat, que mai havien imaginat, de sortir d’aquella presó.


Diguem que la protagonista narra la història en primera persona, des del seu desconeixement del món, fent preguntes que poden sonar banals a les orelles de les seves companyes. I de sobte, la llibertat. Però quina llibertat? Lliures en un món deshabitat, en un recorregut cap a enlloc, amb l’alegria de poder-se moure al seu lliure albir i amb la por de trobar homes que les tornin empresonar. Van descobrint una xarxa de soterranis com el seu, que continuen funcionant, llum, ventilació i càmeres de congelació plenes d’aliments, però, el que és pitjor, amb gàbies amb quaranta morts dedins, homes o dones mai mesclats, morts de fam perquè no varen tenir la sort que els vigilants deixassin les claus al pany, com en el seu cas.

Al capdavall, el que l’autora planteja, crec, és el sentit de la vida i el mateix concepte de llibertat, amanit per unes relacions singulars, excepcionals, en què la condició humana i molts dels nostre prejudicis són posats en entredit. Tractat gairebé filosòfic sobre els sentiments, sobre el poder, sobre la tirania, tot sedassat per la mirada penetrant de la psicoanalista que és Jacqueline Harpman.  És possible viure en un món sense homes, regit exclusivament per les dones?  Diu Carles Ribera (La República -El Punt Avi- 05/02/21) que es tracta d’”una al·legoria en què l’absència dels homes, bàsicament perquè l’amor i el sexe tenen vies alternatives d’expressió, és només important des d’un punt de vista utilitari per la impossibilitat de regeneració que se’n deriva. Una falta d’expectatives que converteix la immensitat del món obert en un espai pràcticament tan tancat com la presó. Sense futur el món no és altra cosa que una immensa garjola”.

Aquella nina del començament de la història, per raons biològiques, esdevé l’única supervivent de la història. No sap gairebé res del perquè ni el com de tot plegat, per bé que ha fet moltes preguntes. Perquè volia saber per saber, sense ni tan sols estar segura que això li pogués servir per res en un futur sense horitzó. Si de cas per descobrir que, al capdavall, ella també és una persona humana. I és que, qui de nosaltres té respostes convicents sobre el sentit de l’existència?

Lectura absorbent, us ho puc ben assegurar, d’aquelles que, en temps de pandèmia, et xuclen i fan que t’oblidis d’aquest entorn, tampoc gaire engrescador, tot sigui dit.


Jo que no he conegut mai els homes. Jacqueline Harpman.
Traducció: Anna Casassas. Edicions El Periscopi, Barcelona 2021