Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 545



El proper 14 d'abril es complirà el norantè aniversari de la proclamació de la II República, un esdeveniment que va marcar un canvi de sentit en la política espanyola. Per primera vegada Espanya fou un país amb una constitució democràtica i es decantà decididament per la modernització del pensament i de les institucions seguint el model europeu més avançat.

Aleshores feia dècades que les institucions i la política es degradaven, closes en una espiral sense sortida. Els partits polítics que s'alternaven en el poder des de 1876, conservadors i liberals, estaven tan dividits i envellits que ja no hi havia renovació possible. A Capdepera, per exemple, les eleccions de 1917 ja no se celebraren sinó que directament s'aplicà l'article 29 de la Llei Electoral, la qual facultava els dirigents locals per escollir el guanyador seguint les recomanacions de governació.

Aquella incapacitat dels polítics per dirigir el país, allunyats de la realitat i de la gent, fou aprofitada pels militars per ocupar el poder. El setembre de 1923 el general Primo de Rivera imposà una dictadura militar de manera incruenta i comptant amb el consentiment del rei Alfons XIII, un personatge educat per a ser rei, convençut des de la infància que ell era la persona imprescindible, el gran estratega que feia possible la continuïtat del règim.


Discurs de Primo de Rivera davant els reis.

El dictador prohibí tots els partits polítics menys el seu: la Unió Patriòtica, fundat l'any 1925. En sis anys de govern el seu autoritarisme, tan propi dels militars, dividí profundament la milícia i menyspreà els monàrquics, és a dir, aquells que inicialment havien estat els seus grans suports. El 28 de gener de 1930 presentà la dimissió. A partir d'aquell moment la descomposició del règim monàrquic s'accelerà.

El rei, que no es conformava a regnar, designà el general Dámaso Berenguer com a president del govern, un militar molt proper i fidel; la seva missió era recuperar els lligams amb els polítics monàrquics. El rei, ignorant la gravetat del moment, seguí marginant els republicans i socialistes, els únics que podien renovar la desgastada monarquia.

Aquella dicta-blana va durar un any. Els intel·lectuals començaren a fer-se sentir mentre els militars emmudien; antics polítics monàrquics qüestionaren el rei i es feren republicans; la premsa es va fer crítica i els moviments de renovació cultural aconseguiren presència pública. L'agost de 1930 els diversos partits republicans acordaren una estratègia conjunta per aconseguir el poder.

El mes de febrer de 1931 dimitia Berenguer i el substituí l'almirall Juan Bautista Aznar amb l'objectiu de guanyar temps i convocar eleccions municipals. El Poder no s'atreví a convocar unes eleccions generals i, una vegada més, confià que el vell caciquisme i els monàrquics s'imposarien.



A principi de març es constituí a tot Espanya el Front Únic Antimonàrquic, format pels republicans, socialistes i el sindicat UGT. Els exclosos de la vida política es presentaven agrupats, per la qual cosa les eleccions es convertiren en un torcebraç, un plebiscit entre Monarquia i República, entre autoritarisme i democràcia segons el discurs electoral dels esquerrans.

Proclamació de la II República a la plaça de Cort (Palma)

El Front Antimonàrquic de Capdepera estava presidit pel republicà Bartomeu Prats; ell i els companys de la Junta que dirigien aquell moviment rupturista eren vells membres de la gran soca republicana gabellina, on pesava més la bona voluntat i la fe en la condició humana que la política partidista.

El diumenge 12 d'abril se celebraren les eleccions enmig d'una gran mobilització i entusiasme popular. L'èxit dels antimonàrquics a les grans ciutats fou clamorós; a Madrid els seus vots quasi triplicaven els dels monàrquics. En els pobles el caciquisme s'imposà. A Capdepera dels 11 regidors que li corresponien 9 foren per als liberals liderats per Miquel Caldentey Creu i 2 per als regionalistes. Aquí i a tretze pobles més de Mallorca les eleccions foren invalidades per frau electoral. Durant unes setmanes es treballà en la revisió del cens electoral, un llistat que havia d'incloure tots els homes majors de 23 anys. El 31 de maig es repetiren les eleccions; els monàrquics aconseguiren 7 regidors i 4 l'oposició republicana.

El rei i la reina Victòria Eugènia de Battenberg feien vides separades des de 1914, quan va néixer el seu darrer fill. Des de llavors el rei anava d'amant en amant. En un país tan catòlic com Espanya allò havia de representar un enorme descrèdit, però l'Església callava quan era tan primmirada a l'hora de condemnar l'adulteri entre la seva feligresia. Malgrat tot la credibilitat del rei passava per mal moment; però ell no n'era conscient.


El 13 d'abril el rei encara creia que els militars redreçarien la caòtica situació proclamant l'estat de guerra i traient l'exèrcit al carrer. Aleshores el general Emilio Mola dirigia la Direcció General de Seguretat i el general José Sanjurjo la Guàrdia Civil però ambdós es negaren a intervenir; la incertesa i la desconfiança regnava entre els principals responsables dels organismes estatals.

Dia 14 al matí el rei ja pensava que la millor solució era deixar el país per un temps i tornar quan els súbdits recuperassin la serenor i els monàrquics el poder. Alfons XIII, evidentment, en cap moment es plantejà abdicar o renunciar a la Corona, convençut com estava que el país el necessitava. Ja a la nit va entendre que no podia esperar més.


Discurs d'acomiadament del rei Alfons XIII


A les set del matí els republicans d'Eibar havien ocupat l'Ajuntament fent onejar la bandera tricolor al balcó. Des de llavors el poder local, en un procés imparable, anava passant a mans dels republicans. Al migdia Francesc Macià prenia possessió de la Generalitat. A entrada de fosca era el Govern Provisional de la República qui ocupava el Ministeri de Governació amb la col·laboració de les forces de seguretat que el custodiaven.


Proclamació de la II República a la premsa espanyola

A última hora del dia el rei abandonava el palau reial en direcció a Cartagena i a les quatre del matí embarcava en el creuer Príncipe de Asturias en direcció a Marsella. La reina i la família reial sortirien d'Espanya hores més tard, amb tren i en direcció a França.

Celebració als carrers per la proclamació de la II República ( Plaça Sant Jaume, Barcelona)


Aquell canvi de règim, un trasbals polític majúscul i sorprenentment ràpid, es desenvolupà pacíficament; els republicans ocuparen el poder sense perseguir ningú, sense cap multa ni empresonament ni causes judicials obertes. Recordant aquells fets entenem la força alliçonadora de la Història, que actua talment un mirall, on s'hi reflecteix un daltabaix polític resolt sense violència ni repressió. Comparant aquesta imatge amb la fotografia del moment comprenem que la nostra democràcia, que alguns qualifiquen de plena, té molt a desitjar quan necessita reprimir i castigar per sobreviure. Quan la ciutadania se sent ferida, menyspreada o simplement ignorada la democràcia pateix i ens interpel·la a tots.


Josep Terrassa Flaquer