El coneixement del passat ens fa més humans. El desenvolupament de la Democràcia com a obra col·lectiva necessita de les lliçons apreses i patides per generacions anteriors, un coneixement prou útil per encarar-nos als nous reptes i necessitats. Passat i present s'han de revisar alhora.
La II República va assumir el repte de modernitzar Espanya fent-la més europea, més igualitària i més democràtica. El franquisme, en canvi, va remar en direcció contrària i la crítica més insignificant fou castigada. Franco era reconegut com un dirigent providencial, Caudillo per la gràcia de Déu i inqüestionable; en conseqüència, assumia tots els poders mentre a la ciutadania se li imposava obediència i resignació.
La revisió del franquisme es va iniciar una vegada mort el dictador. La primera biografia de Franco, seriosa i documentada, és obra de Juan Pablo Fusi, l'any 1985. Aquesta manca d'informació i de coneixement va fer que el regnat de Joan Carles I s'iniciàs ornat amb privilegis del dictador; al cap i a la fi era el seu successor. Passats quaranta anys hem comprovat com el fet de tenir un rei inqüestionable i inviolable ens ha fet sentir vergonya d'esser representats tan indignament. El nou rei segueix el camí traçat; sense revisar quins són els seus mèrits i sense entendre que, tot i ser el rei, en un règim democràtic s'ha de donar la cara quan les coses venen mal dades.
El Abrazo. Joan Genovés. 1976
Alguns dels nostres grans problemes, com la incapacitat de l'Estat per a reformar-se o l'agressivitat dels polítics, tenen un llarg recorregut històric. Els francesos, per exemple, van per la V República, és a dir, en un poc més d'un segle i mig han reformat cinc vegades les institucions que els representen i les lleis per adaptar-se a les noves necessitats. Aquí parlam de retocar la Constitució però hi ha tan poca convicció i és tot tan complicat que deixam passar el temps; mentre rodolam pels viaranys de la impotència.
Alguns destacats historiadors, com Carlos Blanco Escolá (La incompetencia militar de Franco. Alianza Editorial. Any 2000), s'han atrevit a exposar una explicació: En los momentos extraordinariamente preocupantes la gran masa ciudadana se ha mostrado distante de la España oficial y, tal vez abrumada por los malos presagios, ha permanecido en silencio. Siempre ha habido quien en estos momentos difíciles ha dado alas a la España de charanga y pandereta. La nación, propiamente hablando, no se ha forjado en España; la nación que en otros paises europeos se concibe en la revolucion liberal aquí no existe y, en consecuencia, tampoco se ha desarrollado un interés nacional.
La nostra política crea rebuig; està farcida d'irresponsabilitat i de folklorisme, dit en el pitjor sentit de la paraula. En la lluita contra la pandèmia provocada pel Covid 19 s'ha barrejat tot. En temps de severa crisi sanitària, econòmica i social els nostres dirigents s'han entretingut en qüestions partidistes, a veure qui lluïa més i millor la bandereta; fins i tot hi ha hagut temps per presentar una malintencionada i perversa moció de censura. El patriotisme exhibit pels més exaltats és una professió de fe, visceral, excloent i sanguinària. La nació com a comunitat d'interessos a defensar entre tots no existeix; el nacionalisme exhibit és pervers. 
Una part del bagatge conceptual que empram amb tota normalitat no s'ajusta al temps actual ni és propi d'una democràcia. La força de l'Església i la seva incapacitat per a reformar-se ens passa factura; els poderosos han sacralitzat tot allò que consideren intocable: la constitució, la unitat de la pàtria o la inviolabilitat del rei. La pervivència del militarisme, és a dir, la intromissió dels militars en la política imposant la seva particular manera d'interpretar-la, fa que conceptes com llei, ordre, unitat, obediència i altres s'apliquin tan dogmàticament i interessada que perverteixen la nostra feble democràcia.
Manuel Azaña en un discurs pronunciat a les Corts dia 2 de desembre de 1931 deia: El Ejército ha servido para todo: para dirimir discordias dinásticas (las guerras carlistas), para ir a las campañas coloniales (Cuba y Filipinas), para ir a África; pero nunca, desde que se acabó la Guerra de la Independencia, se ha tratado de organizar y de formar el Ejército en condiciones tales que pueda competir internacionalmente. El mateix que deia Azaña de l'exèrcit ho podríem aplicar a la política.
En els darrers dos segles Espanya no ha format part de l'esdevenir europeu; sortosament no ha participat de les seves cruels baralles però tampoc de les solucions. Els Pirineus han assenyalat el límit de les nostres aspiracions, una autèntica frontera cultural i els conflictes han quedat a casa. El contacte amb Europa hauria ajudat a detectar millor les mancances i treballar en aspiracions assumibles i respectuoses; però cercaren l'aïllament i perversos honors creant enemics interns, deshumanitzant els propis veïns. Aquests dies hem sentit a personatges grotescs que, dins el Parlament de la nació, titllen els seus companys de criminals, traïdors i conspiradors. Un llenguatge brut, deshumanitzador i ofensiu, impropi d'una democràcia. Sembla que el temps no passa, que les víctimes foren inútils i la lliçó resta pendent i sense aprendre. En lloc d'emmirallar-nos en els països avançats i oxigenar-nos es practica una política claustrofòbica que aporta tensió, desgasta i surt molt cara. No hi ha res més destructiu que fer els conflictes irresolubles.
En el treball diari la frescor de la Memòria aporta poca cosa, però no en tenc cap dubte que dona sentit i saviesa a la política. L'any 1936 era rector de la universitat de Salamanca Miguel de Unamuno i el 12 d'octubre presidí la celebració del Dia de la Raza. Al seu costat tenia el general colpista José Millan Astray, bon amic de Franco i fundador de la Legió. Aleshores Unamuno ja havia patit la terrible ferida d'haver perdut, assassinats pels colpistes, alguns amics. L'acte es desenvolupava enmig de gran tensió; eren dies durs, mals de contenir, amb cridòria. Unamuno tancà l'acte pronunciant una frase que ressonà dins i fora de la universitat: Venceréis, pero no convenceréis. El militarisme franquista va fer de la política un camp de batalla sense més alternativa que vèncer. L'humanista Unamuno els va recordar que allò que dona sentit a la política és guanyar-se el suport de la ciutadania mitjançant la tasca diària, és a dir, convèncer.
Josep Terrassa Flaquer
