Per Josep Terrassa Flaquer




El monument als Caiguts. 

La funció de la Història i de la Memòria no és netejar ni esborrar el passat sinó explicar-lo. La repressió franquista fou tan brutal perquè es creia capaç de reconduir el rumb de la Història fent desaparèixer els dirigents republicans i el seu pensament. El republicanisme obeïa a un mar de fons imparable; per això, superada l'etapa  franquista, han sorgit de nou les ideologies dissidents i el qüestionament de la monarquia i de la política. La Història i la Memòria es treballen perquè necessitam explicar el passat, fer justícia i crear espais de convivència.

La Creu als Caiguts ens recorda la Guerra Civil i les víctimes dels vencedors; al mateix temps ens interroga sobre el paper que va jugar l'Església en el conflicte i per quin motiu els seus símbols, com la creu, s'utilitzaren per legitimar una sublevació.
 

La Història ens diu que el republicanisme i l'Església espanyola sempre es varen dur malament perquè els principis ideològics d'uns i altres eren oposats i, fins i tot, podríem argumentar que volgudament contraris. Malgrat tot és injustificable que una vegada esclatat el conflicte els màxims representants de l'Església, com Gomà o Pla i Deniel, justificassin aquella carnisseria humana al·legant el suposat caràcter religiós i de creuada de la guerra. La carta col·lectiva signada per la majoria dels bisbes espanyols i publicada el juliol de 1937 diu: Siendo la guerra uno de los azotes más tremendos de la humanidad, es a veces el remedio heroico, único, para centrar las cosas en el quicio de la justicia y volverlas al reinado de la paz. El sotmetiment de l'Església als desitjos dels sublevats és inqüestionable.

L'Església és prou gran i diversa com per oferir, a nivell més proper, altres tipus de missatges. L'any 1936 era ecònom de Capdepera el villafranquer Montserrat Rosselló; dirigia la parròquia seguint el pensament tradicionalista i antirepublicà. Falange es desbocà després del cop d'estat; convertida en partit tot poderós actuava sense mesura ni control. Montserrat intentà aturar aquells excessos. Succeïa, per exemple, que quan en el front de batalla es produïa una victòria, Falange organitzava una desfilada que acabava dins el temple; l'ecònom no admetia que homes armats i uniformats seguint el ritme dels tambors i les consignes polítiques s'apropiàs de la casa de Déu. Aquella utilització partidista del temple ofenia el prevere Montserrat però Falange seguí imposant-se per la via dels fets i amb el consentiment de la jerarquia eclesiàstica.
 

El 20 de novembre de 1938 es celebrà el segon aniversari de l'afusellament del fundador i màxim dirigent de Falange, José Antonio Primo de Rivera, a la presó d'Alacant. Aleshores el govern de Burgos presidit per Franco manà que en el mur exterior dels temples parroquials s'escrivís el nom del dirigent executat per perpetuar la seva memòria.

Mossèn Guillem Parets, rector de Santa Maria del Camí, no estava d'acord amb aquella ingerència imposada des de Falange. Aleshores ho consultà amb el vicari general, Mn Joan Rotger, el qual li recomanà que obeís l'ordre perquè estàvem en temps de guerra. Mn Guillem decidí que escriuria el nom damunt una post i la penjaria, així, quan caigués, el mur quedaria net. I talment ho va fer.

L'any 1940, amb la finalitat d'enaltir els vencedors i les seves víctimes, Franco manà que a tots els pobles es bastís un monument als caiguts “en las inmediaciones” de l'església parroquial. Aquest detall de no especificar l'indret concret fou aprofitat per alguns clergues per allunyar-lo del temple, de tal manera que es perdia el vincle entre Església i franquisme.

 

El monument als caiguts de Capdepera fou bastit l'octubre de 1940. L'Ajuntament va pagar, entre jornals i material, 243'85 pts. Tant la pedra com la manera de treballar-la em recorden l'ajuntament d'Artà, construït en aquells anys; molt possiblement tant la pedra com els treballadors eren artanencs. Darrere el monument hi havia una làpida, clavada al mur del temple, que recordava els noms dels caiguts locals encapçalats pel fundador de Falange. 

Amb la mort de Franco (20-11-1975) tothom tenia clar que s'acabava una època. La transició política i mental cap a la democràcia es va fer a mitges. L'any 1971 la Conferència Episcopal Espanyola es preparava per deixar enrere el franquisme i tenia a punt per a la seva aprovació un document, el bessó del qual deia així: Así pues, reconocemos humildemente y pedimos perdón porque no siempre hemos sabido ser verdaderos ministros de reconciliación en el seno de nuestro pueblo, dividido por una guerra entre hermanos. Quan es va dur a votació els bisbes conservadors guanyaren i paralitzaren la tan necessària reconciliació, segons explica el cardenal Vicente Enrique y Tarancón al seu llibre de memòries. 

En aquell context de reforma política i revisió històrica fou aprovada la Llei d'Amnistia el 1977. L'any següent, per Tots Sants, l'Ajuntament traslladà el monument als caiguts al cementeri. L'ocasió fou aprofitada per adaptar-ho al nou temps, és a dir, recontextualitzar-ho; la làpida amb el nom dels caiguts fou retirada i substituïda per una inscripció esculpida a la base del monument que diu així: En record dels qui moriren i perquè no torni a passar mai més 1936-1939. 
 

Vuitanta anys després del final de la guerra no hem sabut tancar el procés de reconciliació iniciat amb la instauració de la democràcia. El simple fet que a hores d'ara existesqui la creu que ens recorda els caiguts és una anomalia i la confirmació d'un problema no resolt. Com deia al començament, el passat no s'esborra i com que ens pesa ens obliga a reinterpretar-lo, a acceptar errors i a reparar el que es pugui. El 13 d'octubre del 2013 l'Església va beatificar els seus màrtirs, entre els quals hi havia el gabellí Jesús Eduardo Massanet Flaquer. La crueltat d'una guerra ens converteix a tots en víctimes, en major o menor mesura: es perden éssers estimats, es passa gana, malalties, humiliacions i es destrossen vides per a sempre. El que no pot fer l'Església és fer-se passar per víctima quan col·laborà amb el sistema repressor. L'Església ha d'ajudar a la reconciliació seguint la ruta que traçà el cardenal Tarancón.

 

Mentrestant la creu als caiguts ens recorda que encara hi ha camí a fer.



Josep Terrassa Flaquer