Molts d’anys enrere, més de trenta, amb l’enyorat Colau Vives passàvem moltes estones en el seu estudi, ell pintant i jo mirant pintar. I de fons, gairebé sempre, música de jazz, sense triar: des del hot anterior als anys 30 fins al més “modern”, amb John Coltrane com a referent, passant pel swing més comercial, el bebop o el cool jazz. Coses ens agradaven més i d’altres no tant, com no podia ser d’altra manera, però n’hi havia en què els nostres gusts coincidien plenament, i una d’elles era el gypsy jazz (jazz gitano, gypsy swing, jazz manouche) capitanejat pel guitarrista Django Reinhardt i secundat pel violinista Stéphane Grapelli. Aquests dos músics van ser els grans artífexs del Quintette du Hot Club de France, i aquella factoria deixà temes inoblidables, avui autèntics clàssics, com Minor Swing, Tears o Nuages. Ens agradaven molt i molt, aquells músics -a mi em continuen agradant, clar.

Si us demanau a què ve aquesta introducció, aleshores la resposta és ben senzilla: recentment ha passat per les meves mans, sota la sempre encertada recomanació d’en Miquel Llull, el llibre que dona títol a aquest lliurament, Swing frente al nazi, una obra que, per distintes raons, se m’ha fet molt plaent de llegir i que, a la vegada, m’ha acostat a una època i una situació social i política tan decisives per a la història d’Europa com va ser el període de dominació del nazisme. Una etapa, aquesta, en què el jazz en general, i Django Reinhard en particular, tengueren un paper protagonista, i no sempre per bé. Però m’ha resultat igualment molt engrescadora perquè l’editor d’aquest llibre és Es Pop Ediciones, un nom amb reminiscències ben nostres, com podeu veure, tot i que juga amb l’ambivalència del seu significat: el mol·lusc que tots coneixem i l’abreviatura de popular. Però què passa amb aquesta editorial madrilenya, més enllà del seu nom? Idò que un dels seus puntals també fica les seves arrels devers ca nostra. Es tracta de n’Óscar Palmer Yáñez, fill del conegut Toni Palmer “Fabio”, que poques presentacions necessita entre nosaltres. N’Óscar, a més, és el traductor de Swing frente al nazi, i jo, sense conèixer l’original, tenc molt clar que la prosa amb què el text m’ha arribat és d’una qualitat indiscutible, cosa que vull atribuir, en bona manera, a l’autor, Mike Zwerin (Nova York 1930 – París 2010), però també a qui n’ha fet el trasllat de la llengua original, l’anglès, a la llengua d’arribada, el castellà. 

Swing frente al nazi és una obra ben curiosa, amb un plantejament molt original, escrita per l’esmentat Zwerin, un autor, crític de jazz i músic ell mateix, que sap de què parla, ja que va ser trombonista professional. Va tocar amb el bo i millor del jazz la seva època (Charles Mingus, Miles Davis, Michel Petrucciani, Earl Hines, John Lewis...), des de finals dels anys 40 fins a finals dels 80. Per a aquest llibre en concret, es va passar dos anys recorrent Europa (França, Àustria, Polònia i Alemanya), investigant entre els supervivents de l’època nazi i mirant d’apropar-nos al jazz d’aquella època, en uns llocs tan condicionats per la ideologia imposada pel III Reich. El nazisme considerava aquesta música com a degenerada i per tant el jazz s’hi va moure entre la clandestinitat i una certa permissivitat que, bàsicament, era fruit de la impossibilitat de controlar-ne totes les manifestacions. Fins i tot a camps de la mort, com el de Theresienstadt, sembla que hi arribà a sonar una orquestra de swing formada per presoners, la coneguda com “The Guetto Swingers”.  I és que inclús entre els membres de les SS hi havia més de dos addictes a aquella música degenerada que arribava d’Amèrica. Enartete Musik, en deien.

Swing frente al nazi, en tot cas, i ultra el cabal d’informació que ens aporta, crec que pagaria molt la pena de ser llegit per dues raons que a mi m’han resultat essencials. En primer lloc, perquè conté una de les definicions del jazz que més m’apropen a una música que sempre he estimat. I que consti que no es tracta d’una definició del mateix Zwerin, sinó que aquest la manlleva a l’escriptor polonès Leopold Tyrmand i de la qual n’extrec aquests paràgrafs: El jazz era per a nosaltres un sistema de llibertats subjecte a una disciplina lliurement acceptada de vincles integrals entre un individu i un grup. Com a tal, va passar a ser la que possiblement és la millor metàfora de la llibertat que qualsevol cultura hagi creat mai. Transmetia el missatge que existeix una autoritat central -normalment amb una trompeta a la mà- davant la qual hom es compromet a respectar la clau i el ritme adequats, a canvi del dret a expressar-se lliurement. I això és exactament el que constitueix els principis a partir dels quals sorgeix un ordre genuí de llibertat. Passà a ser l’al·legoria per antonomàsia per a un pluralisme d’oportunitats, dins el qual, qualsevol que sàpiga tocar un instrument i que sigui capaç de contribuir a un so en comú, pot realitzar el seu al·legat sobre allò que considera bell i vertader.

La segona raó a què m’he referit seria l’aproximació a la figura de Django Reihardt, un músic que tant m’agrada i tant he escoltat. Va morir als 43 anys, una edat si fa no fa com la que tenia en Colau Vives quan aquest ens deixà. I tot i la prematuritat de la seva desaparició va tenir temps de fer una contribució tan decisiva al jazz que ha estat considerat com l’únic músic no americà que va crear un estil, una escola, un moviment al marge del corrent central i majoritari, això és, del mainstream.  Va tenir temps, després d’un accident que li deixà dos dits de la mà esquerra sense moviment, d’arribar als Estats Units, de la mà de Duke Ellington, i de tornar a França sense haver estat capaç d’adaptar-se a la vida musical nord-americana. L’accident de la mà l’estimulà fins al punt que la seva manera de tocar la guitarra, prescindint dels dos dits inutilitzats, va resultar un referent tan atractiu com inimitable. Com a membre genuí de la seva raça, aquell gitano va ser un músic genial i un personatge imprevisible, capaç de fer tard a un concert perquè havia d’acabar una partida de billar o  de cartes, després de dilapidar-hi autèntiques fortunes. Un fora de sèrie en tots els sentits. 

Mike Zwerin va publicar aquesta obra l’any 1985, per primera vegada, sota el títol de La tristesa de Saint Louis. Va ser l’any 2000 que en va aparèixer la reedició ampliada, ja com a Swing under the Nazis. Finalment, l’edició castellana que m’ha arribat és de 2016. I com que a mi m’ha agradat tant de llegir-la, amb tota honradesa vos recoman que, si vos ve de gust, també la llegiu. 

Swing frente al nazi, Mike Zwerin. Es Pop Ediciones, Madrid 2016.

Traducció: Óscar Palmer Yáñez.




JAUME FUSTER