En els pobles sempre hi ha hagut cacics, persones que han volgut controlar els béns i la gent en benefici propi. Un temps foren els propietaris de les grans possessions qui decidien el destí de la hisenda i de la gent que hi vivia. A la segona meitat del segle XIX els cacics sorgits de dins la burgesia desplaçaren els senyors. Cada poble tenia el seu corresponent cacic i Capdepera n'ha donat alguns de categoria com Bartomeu Servera Gili Piricus, pare d'Elionor, i Miquel Caldentey Ginard Creu. 

Cada època té el seu prototip de cacic; ara bé, hi ha trets psicològics i comportaments socials i polítics que es mantenen invariables. El seu objectiu és monopolitzar i protagonitzar la vida política del poble per treure uns avantatges i privilegis que la gran majoria dels veïns no tenen; d'un cacic a un  altre poden canviar les formes i el camp d'acció, però la finalitat és la mateixa: controlar-ho tot en benefici propi. La manera de fer contraban de Joan March avui és impossible, però segueixen entrant productes de forma clandestina. Tot evoluciona i té la seva continuïtat per la qual cosa avui en dia hi ha comportaments dins el nostre poble que em recorden els cacics d'un temps. Pas a descriure alguns dels trets que els defineixen.

Per a un cacic la política consisteix a administrar interessos generals i privats, sense fer gaire distinció entre uns i altres; i encara hi afegiria que quan pensa en els problemes generals ho fa des de la perspectiva més personal i interessada, atenent a qüestions com: a qui beneficia o com en trauré profit. El camp de la cultura no és el seu fort i tot el temps que hi dedica sempre és de mala gana. 

El cacic actua per ambició i el seu camp d'acció està en aquelles activitats que faciliten els guanys. Aquesta quimera per enlairar-se socialment i econòmicament fa que sigui difícil comptar amb amics. Conten que quan Joan March compartia uns moments d'oci amb els amics d'infància encenia un puro i si els companys volien tastar-lo havien de pagar un tant per cada aspiració; els guanys   sempre per davant. La preocupació per la política és molt restrictiva, deixant moltes coses pendents; els límits del seu camp d'acció l’estableixen els seus interessos personals.

L'aspiració de qualsevol cacic és monopolitzar l'activitat lucrativa, ja sigui econòmica, política o social. Miquel Caldentey Creu no va entrar en política per administrar el bé comú sinó per defensar millor els seus interessos, controlar els seus i anul·lar els opositors. Ell era l'eix i establia les regles del joc.

Sempre m'ha sorprès que aquells que formaven l'entorn del batle Miquel Creu negassin la seva subordinació al cacic. Sembla que socialment no estava gaire ben vist aquest tipus de relació, però els regidors de la seva candidatura o els principals càrrecs del partit tenien molt clar que sense el beneplàcit del seu cap les seves accions no tenien recorregut.

Un cacic sempre vol disposar de l'última paraula, aquella que tanca qualsevol discrepància o disputa. Ni els col·laboradors de Miquel Creu sabien les autèntiques motivacions d'allò que administraven o executaven. Ell actuava a l'ombra, conscient que les seves maquinacions no interessaven a ningú. L'oposició s'assabentava del que passava quan tot estava decidit i ben lligat, quan no hi havia marxa enrere. Per a un cacic no hi ha més paraula que la seva.

Un cacic recela de tothom però mai molestarà els cacics que són més poderosos que ell. Miquel Creu sempre va fer seguidisme de Joan March; sabia que darrere els poderosos hi havia molt per aprendre i a guanyar. Quan en Verga va canviar de partit ell també ho va fer. Entre cacics intel·ligents no hi ha competència sinó complementarietat, es reparteixen el negoci.

Un cacic és un mentider amb majúscules perquè necessita protegir-se; és ben conscient del terreny que trepitja i de l'abast de les seves manipulacions; necessita foscor per a protegir-se de les mirades, per la qual cosa desenvolupa un discurs que funciona com un vel, aquesta tela que cobreix una part de la cara i manté l'anonimat. El vel protector del cacic és la mentida. En March no va dubtar a regalar la Casa del Poble als obrers perquè així protegia millor la seva imatge

Els cacics no tenen ideologia, no són d'enlloc. Tot és instrumental: el pensament, les amistats, la política. L'any 1918 Joan March i els seus seguidors entraren en el Partit Liberal; aleshores era monàrquic i juntament amb els conservadors es repartien el poder. L'any 1931, poc després de proclamar-se la II República, va fundar el Partit Republicà de Centre. Quan tothom semblava que era republicà ell s’hi va fer; el seu partit no era, evidentment, de centre però era una manera d'expressar que ell podia arribar a acords amb qui fos, sempre que els seus interessos quedassin resguardats. Per a un cacic no hi ha més objectiu que la defensa dels interessos personals, per la qual cosa el partit ha d'estar a la seva disposició; ell és el partit, els altres són l'ornament imprescindible. Si en un moment donat perd la confiança del partit en funda un de nou i demostra orgullosament com ho controla tot.

Hi ha altres trets que ornen els cacics, però al meu entendre cal atribuir-los, fonamentalment, a l'especial manera de fer política que tenim els espanyols; em referesc, per exemple, a l'agressivitat que demostren els principals líders del país; els polítics espanyols són venjatius, cosa que només s'explica atenent a raons històriques. No és justificable de cap de les maneres que en temps de pandèmia els principals partits siguin incapaços de col·laborar i deixar de banda la crispació; no és justificable el caire venjatiu de la justícia i dels polítics vers els líders catalans quan Carles Puigdemont, el president, gaudeix de llibertat per la Unió Europea excepte Espanya. No som políticament homologables perquè, entre altres coses, el vell caciquisme segueix present.