EL CORSARI GROG  (10)

En Vicenç, com a bon corsari o llop de mar, té secrets amagats que no sap com treure a la llum. Aquesta és la seva preocupació actual. No es tracta d’un tresor, però s’hi assembla. Un tresor que en principi no necessita de plànols perquè les fites, tot i estar a la mar, són clares.

-I si no puc anar a cercar aquell paquet dipositat a les profunditats del caló?

Aquell paquet va ser al llarg de cinquanta anys com una assegurança de vida que mai va haver de mester.

 A qui dir-ho?, com dir-ho? Contar els detalls? Els perquès? I si ho feia saber als Civils? Han estat tants d’anys de silenci....

 
Idò resulta que al segon any de la guerra civil arribaren una horabaixa al moll els falangistes demanant or. Era la campanya “Oro para la Patria”. Tothom que tenia or havia de fer donació a la causa. Tot i que era voluntari, ai de qui no ho fes!

A canvi, rebies una creu de ferro amb la inscripció "AMO A ESPAÑA". I a l’envers, una frase llatina “ARIS ET FOCIS”, altar i casa; per Déu i el país.

Moltes llegendes circularen...de què si les dones de militars lluïren durant la postguerra les joies daurades més belles. De què, si més d’un pegà grapada al cofre del tresor que havia de fer guanyar la guerra contra el comunisme i contra el veinat.

El pare den Vicenç pegà grapada. Les embolicà i submergí a l’arenal d’aquell caló. Allà eren i serien per un si de cas. Però mai gosà a treure-les a la llum. Gràcies a Déu no ho hagué de mester i un enriquiment sobtat hagués donat a parlar. Ja de vell, son pare, li mostrà el lloc i li recomanà no tocar-les si no les havia de mester.

En Vicenç havia envellit amb aquest secret. I l’havia de confessar a algú si no volia els peixos com a únics còmplices.