Capítol 16: Cala Agulla. Del paisatge a l'ecosistema



El paisatge és allò que observam al nostre entorn; si necessitam copsar-ho més intensament ens fixarem detingudament en la gamma de colors, olors, sensacions, formes i altres detalls que capten els sentits. Des del punt de vista cultural el paisatge és l'aparador on queda exposat el tipus de relació que hem mantingut amb la natura. Cada època i cada cultura ha deixat profundes petjades en el paisatge perquè ha necessitat transformar-lo per bastir el seu espai vivencial i és això el que ens atreu quan, encuriosits, contemplam l'obra de passades generacions.

L'educació mediambiental rebuda ens encamina a considerar el paisatge com un entorn inanimat, talment un mosaic format per una gran diversitat d'elements. La nostra mirada panoràmica i poc reflexiva és incapaç d'observar la vida que conté un paisatge i la seva capacitat de transformació; encara que siguem conscients que, fins i tot l'espai natural més inhòspit, és sensible a la pluja o al canvi d'estació.

Imatge de Cala Agulla 1935.

Pensant en el futur i per a bé de tots cal que la mirada penetri més enllà de la imatge fotogràfica; cal que observem el medi com a portador de vida; aquesta és la mirada ecològica. Un ecosistema pot ser un espai tan reduït com una bassa situada en el llit d'un torrent o una extensió tan immensa com la mar Mediterrània; allò que el defineix és la vida que s'hi desenvolupa i les relacions d'equilibri que es mantenen entre la part orgànica i la inorgànica.

En els anys trenta Cala Agulla fou gaudida per estrangers que ens visitaven, turistes o exiliats, com un espai d'oci on prendre uns saludables banys d'aigua de mar i de sol envoltats d'un paisatge acollidor. Aleshores l'hotel Castellet, que inicialment estava pensat per oferir el gaudi del paisatge costaner, va incloure com un servei més la proximitat d'una propera platja com espai d'oci i de bany.

En els anys de la II República la platja de Son Moll començà a atreure estiuejants locals i forans; però no seria fins vint anys després, quan començava a superar-se una terrible postguerra, que dita platja es convertí en un reclam turístic i s'hi bastiren dos hotels de primera categoria seguint els mateixos patrons arquitectònics de dècades anteriors.

En els seixanta les platges agafaren protagonisme i es convertiren en el principal focus d'atracció turística; sobtadament els arenals costaners adquiriren un valor econòmic insospitat i l'oferta hotelera va créixer, majoritàriament, al voltant de les platges. A partir de llavors les nostres cales han estat explotades com un actiu bàsicament econòmic, arraconant valors ambientals o estètics.

La platja continua estant allà mateix però la modernitat cultural i el progrés econòmic l'ha dotada de valor econòmic, cosa que ha capgirat la manera de gaudir-la. A partir d'aquell moment començàrem a treure comptes i a especular, quadricular,organitzar, netejar, urbanitzar, senyalitzar i fotografiar el litoral; a la platja es comptava el nombre de turistes, amb tanta pressió humana, tantes tones d'arena, tantes ombrel·les, tantes gandules, tants velomars, tantes pèrdues i guanys.

Amb el desenvolupament turístic del litoral la nostra mirada ha tornat calculadora i s'havia d'explotar tot allò que permetia obtenir uns guanys; fins i tot les relacions humanes patiren aquella escomesa impetuosa i freda; s'havia d'anar endavant si se'n treia profit i utilitat.

  

Cala Agulla, segons les previsions de desenvolupament turístic, disposava d'una superfície de 40.000 metres quadrats aptes per a banyistes; si una tovallola de platja estesa ocupa 1'2 m2 s'arriba a la conclusió que dita platja tenia capacitat per acollir-ne 30.000, una xifra desorbitada. Amb uns càlculs tan ximples l'Administració feia arribar el missatge que el camí per recórrer era enorme. A finals del franquisme Cala Rajada disposava d'unes 11.000 places turístiques; per tant, amb aquells càlculs tan encoratjadors, el moment de saturació de les infraestructures era encara llunyà i la capacitat hotelera es podia triplicar.

La ràpida transformació econòmica de Cala Rajada no era el fruit d'un sobtat canvi de mentalitat ni d'una treballada estratègia empresarial. El Pla d'Estabilització de 1959 significava una ruptura amb la política econòmica desenvolupada fins aquell moment; era el reconeixement de que no ho podíem fiar tot a la lluita política i a la ideologia. Calia aprofitar les oportunitats per créixer i viure millor seguint models traçats pels nostres veïns europeus. Aleshores es produí un desbordament dels estrets viaranys per on transitava el franquisme; calia salvar l'economia i la gent decidí aprofitar totes les oportunitats que li oferia el turisme per il·lusionar-se i viure millor.

 

La majoria dels nous empresaris hotelers era gent emprenedora procedent del comerç de l'obra de pauma: Gabriel i Miquel Flaquer Pocapalla, Joan Moyà Tasà o Llucià Sirer Rinyon. Els primers que he esmentat no dubtaren a contractar un represaliat polític valuós com Antoni Flaquer Solleric per dur la comptabilitat de “La Palma”. La lluita política quedava arraconada per salvar l'economia; el pragmatisme s'imposava.

El Ministeri d'Informació i Turisme llançava l'any 1964 una llarga i intensa campanya propagandística amb el missatge “25 Años de Paz”. Amb aquell canvi d'imatge els conflictes desaparegueren i foren substituïts per allò que reclamava l'economia i els països europeus democràtics: un país en pau amb ell mateix.

La platja de cala Agulla, involucrada en aquella estratègia de treure la màxima rendibilitat, inicià una accelerada degradació ambiental. Poc abans d'iniciar la temporada turística la platja era netejada d'algues i es baixava arena de la part alta fent desaparèixer la vegetació que retenia el sediment mobilitzat per les ventades i l'integrava al sòl. Allò que interessava era ampliar la superfície destinada als banyistes.

El setembre de 1982, en plena onada turística expansiva, es va recórrer al transport d'arena del Munt Gros, situat dins Son Jaumell per millorar cala Agulla. Arribada la tardor els temporals engolien tota aquella arena que hi havia solta a la platja.

Entrada la dècada dels vuitanta, els recentment creats governs autonòmics de l'arc mediterrani es llançaren a actuar sobre la línia de costa, cercant la màxima rendibilitat i aprofitament. Aleshores s'aprovaren obres impactants sobre el medi ambient: regeneració de platges, construcció de ports per a activitats de lleure i passeigs marítims. Les platges formaven part de la infraestructura turística; comparables a una carretera o a l'aeroport i els responsables del manteniment eren enginyers.

 

Sovint el 'llenguatge' de l'Administració és interessadament pervers i enganyós; és el cas, per exemple, de la “regeneració de platges”. Unes obres que consistien a abocar directament sobre la platja tones i tones d'arena, sense prendre cap mesura complementària que ajudàs a mantenir aquella suposada millora ni recuperar la vegetació perduda i malmesa; no és una regeneració. Unes actuacions molt costoses que servien per ampliar la superfície de bany i millorar, momentàniament, la imatge.

La primera “regeneració” de cala Agulla es va fer la primavera de 1985, amb arena extreta dels bancs submergits davant el Cap des Freu, zona d'entrada de sediments arenosos procedents de Sa Mesquida. El dia de l'Àngel de 1987 es repetí un abocament d'arena feta amb vaixell que amplià la platja, principalment a la meitat nord.

Una gran passa per a sostreure del mercat especulador espais valuosos i significatius de les Balears fou l'aprovació a l'any 1991 de la Llei d'Espais Naturals i del Catàleg que la completava. Des de llavors les platges de Sa Mesquida i l'Agulla són espais naturals mereixedors de tasques de manteniment i de protecció; no així les platges urbanes de Son Moll i de Canyamel, que han perdut l'espai dunar i confronten directament amb la zona hotelera.
 

Les nostres platges han obtingut el segell de qualitat ambiental i bons serveis que representen les banderes blaves. Tal vegada seria el moment de pensar en uns barems i segells de qualitat propis que estimulin la conservació mediambiental de dits espais. Des d'aquest punt de vista, no és el mateix una platja artificial i urbana com la de Sa Font de Sa Cala, una platja urbana com Son Moll o una catalogada d'espai natural com l'Agulla.

Malgrat les mesures mediambientals que s'han pres en els darrers anys per protegir l'espai natural de l'Agulla, com la col·locació de pilons al costat de la carretera o el tancament de les barreres que impedeixen el pas de vehicles més enllà de l'aparcament, la degradació continua. Tal vegada ha arribat, de veritat, l'hora de la regeneració de cala Agulla.

 

Josep Terrassa/ Cap Vermell