Aquest és un assumpte polèmic, que provoca reaccions alçurades i moltes vegades irreflexives. Podríem considerar-ho com un afer tabú a la nostra societat, ja que ens enfronta amb una d'aquestes "veritats indiscutibles" i comunament acceptades que sostenen el sistema dempeus.

I tot parteix d'una pregunta ben bona de fer...



 

 

Com guanya doblers un metge o un farmacèutic? I és que per respondre a aquesta pregunta ens duu directament a una de les paradoxes més absurdes del món actual. Resulta que el teu metge o el teu farmacèutic només guanyen doblers quan la gent es posa malalta. De fet, tota la industria de la medicina i la farmàcia guanyen doblers gràcies a la malaltia. Arribats a aquest punt, una ment amb una mínima capacitat per poder raonar hauria de demanar-se: si la medicina i la farmàcia guanyen doblers amb la malaltia; quin interès poden tenir aquestes grans industries en que la gent estigui sana? És un argument tan lògic i palès que resulta indignant i inclús molt decebedor que ningú vulgui acceptar-ho com una realitat.

Per comprendre millor les implicacions d'aquest raonament, endisem-nos un poc més, emprant la lògica més simple. Si relacionem el negoci de la medicina i la farmàcia amb l'estat dels seus pacients, veurem que els seus guanys es composen mitjançant 3 equacions bàsiques:

MALALT= DOBLERS

SA= POSSIBLE GUANY FUTUR

MORT= GUANY NUL

I això composa alhora 2 plans de negoci bàsics:

1- En el primer cas, es guanya doblers gràcies a la alternança cíclica en l'estat sa-malalt dels pacients. A major freqüència en l'aparició del estat "malalt", majors avinenteses d'ingrés cícliques.

2- En el segon, encara més òptim, es guanyen doblers gràcies a la malaltia continuada en el temps, és a dir, a la malaltia crònica.

Ambdós casos, és cabdal oferir la suficient qualitat de vida al pacient per a que segueixi sufragant el tractament i per damunt de tot, evitar o retardar la seva mort, ja que voldria dir la fi dels ingressos.

Queda clar idò, que la salut completa, en cap cas implica guanys. En canvi, la malaltia, sempre els garanteix. Sabem que aquest és un argument xocant, emperò per moltes voltes que li donem, és la pura realitat. Pot ser hauríem de deixar de qualificar a la medicina i a la malaltia com a "ciències de la salut" i començar a anomenar-les "ciències de la malaltia". O no? Evidentment, no vull dir que els metges no s'interessin per la salut dels seus pacients o que promoguin la proliferació de la malaltia. Els metges, com a persones i com a professionals volen el millor pels seus pacients i apliquen tots els seus coneixements, procedents de la educació rebuda, en retornar la salut a les persones malaltes.

I precisament és aquí on hi rau tota la polèmica. En la educació rebuda per part dels metges. És a dir, en com se'ls hi han transmès els coneixements. Perquè allò cert és que des de que accedeixen a la facultat de medicina, són entrenats i educats per a formar part de la industria medico-farmacèutica i adaptar-se a les seves lògiques de funcionament. Seguint aquestes mateixes lògiques, la industria farmacèutica guanya grans quantitats de doblers gràcies a la malaltia, de la mateixa manera que la industria de les armes guanya grans quantitats de doblers gràcies als conflictes armats. I arribats fins aquí, no resultaria molt ingenu pensar que la industria farmacèutica promou la salut? O és que pot ser que qualcú imagina a un fabricant d'armes promovent la pau en el món? Com veiem, la relació i la influència que exerceix la industria de les armes damunt el món militar, és anàloga a la que exerceix la industria farmacèutica damunt el món de la medicina. Ambdues industries instrumentalitzen a aquells que "empren els seus productes" en l'exercici de la seva tasca professional.

No és gens agosarat pensar que empraran part del seu immens poder econòmic en influir en la educació o programació dels metges i als farmacèutics, aquells que el dia de demà hauran de seguir garantint que la vessant de negoci tiri endavant. Així idò, és lògic pensar que tot el coneixement relatiu a la medicina i a la farmàcia estigui orientat per adaptar-se a la lògica de negoci "malalt-doblers". Sens dubte, hi haurà lectors que trauran fum pel cap.

Per començar, el fet d'acceptar aquesta realitat els fa ensopegar amb les seves concepcions més arrelades. Seria ben igual que admetre que la ciència pot pervertir-se per amor als doblers. Cosa inconcebible en la ment innocent de moltes persones, que creuen que el món de la ciència és una cosa neta i incorruptible, poblat per homes savis i integres que com àngels vestits amb bates blanques, posen el seu intel·lecte al servei del benestar humà de forma desinteressada. A totes aquestes persones, se'ls hi hauria de recordar que TOTES les armes del món, tant convencionals com de destrucció massiva han estat creades per científics. TOTS els desastres ambientals, des dels vessaments de petroli fins a la contaminació química o radioactiva, haurien estat impossibles sense la implicació directa del món científic, al servei de la cobdícia més esgarrifosa.

El món de la ciència no esta format per éssers superiors, sinó per persones normals, tan corruptes i golafres de poder com ho pot ser qualsevol altre col·lectiu humà.

Ho podria comparar amb l'obertura dels estancs durant tot el confinament, on només els locals que venien productes de primera necessitat podien estar oberts. Vos pareix que els estancs venen coses de primera necessitat? L'única raó de que els estancs fossin oberts era i és que hi ha gent que pateix de tabaquisme, enganxada a la nicotina i no ho poden deixar així com així, encara que les capses diguin, explícitament, els perills d'aquesta pràctica.

Emperò tornem a centrar-nos de nou en el món de la medicina i en la perversa lògica "malaltia=doblers" i als arguments que poden treure's en contra d'aquesta afirmació. Sens dubte, hi haurà moltes persones que afirmaran que: "...La malaltia és consubstancial a la vida humana i a la naturalesa i que la activitat de la medicina consisteix, precisament, en lluitar contra la malaltia..."

És a dir, conclouran que la tasca de les industries mèdica i farmacèutica és lluitar contra les malalties i que per tant, de forma lògica i natural, la inevitable aparició de la malaltia reporta beneficis a ambdues industries, sense que les mateixes tinguin la culpa d'això: Emperò seria possible que la medicina i la farmàcia centressin els seus esforços i el seu negoci en la salut i no el malaltia?

Anem a raonar-ho:

Perquè aquest model resultes factible, el metge només hauria de guanyar doblers mentre el pacient estigués sa. I deixar de guanyar-lo mentre estigués malalt.

Les tres equacions d'abans del negoci medico-farmacèutic es transformaria en les següents.

MALALT= GUANYS NULS

SA= DOBLERS

MORT= GUANYS NULS

Així, el metge centraria els seus esforços en que els seus pacients mantinguessin la salut tot el temps, prevenint la malaltia abans de que aquesta aparegués i per tant estudiant i atacant les seves causes i no les seves conseqüències. I en el cas de que el pacient es possés malalt, el metge s'esforçaria en retornar-lo el més aviat possible al seu estat saludable, per tornar a guanyar doblers amb ell i mantenir el seu prestigi professional. El paper del farmacèutic seria complementari i consistiria, bàsicament, en subministrar aquells productes necessaris per fer més forta i perllongar la salut del pacient, i en el seu cas, els necessaris per combatre la malaltia quan aquesta aparegués.

Com podem deduir, segons aquest model, el farmacèutic estaria més relacionat amb el món de la nutrició que amb el món de la química.

Aquesta forma de funcionar, que a molta de gent li pot semblar fantasiosa, ja ha funcionat amb anterioritat. Recordem que a l'antiga Xina, els metges cobraven un sou per mantenir sans als seus pacients i deixaven de percebre'l quan aquets emmalaltien fet que requeia negativament en el seu prestigi professional i per tant, en els seus guanys. Et sembla, idò, un model absurd? Més absurd que una industria médico-farmacèutica que només guanya doblers quan s'està malalt? Evidentment, tal i com està estructurada la nostra societat actual, aquest model resulta molt difícil d'aplicar, malgrat de resultar molt més lògic i potencialment beneficiós per al pacient.

I arribats aquí, pot ser hauríem de demanar-nos: perquè des dels seus inicis la medicina va optar per un model en el que els guanys s'associen a la malaltia i no a la salut?

I la resposta no pot ser més trista: tot gira al voltant del poder.

La malaltia és un període excepcional de crisi en la vida d'una persona, en el que el malalt, desesperat, es mostra disposat a cedir o a pagar el que sigui necessari per salvar la seva vida i el metge esdevé en l'única persona amb capacitat per aconseguir-ho. Per aquesta raó la medicina centra la seva activitat en la malaltia, perquè és la situació crítica que implica major agabellament de poder i autoritat, fluint des del pacient fins el metge.

Ho hem vist al llarg de la història, on inclús reis i emperadors han fet reverències als seus súbdits experts en medicina. En canvi, si la medicina centrés els seus esforços en mantenir la salut del pacient, la situació de crisi associada a la malaltia correria en contra del metge, ja que durant el seu transcurs perdria prestigi social i desaprofitaria aquesta avinentesa única en la que el malalt està disposat a concedir més doblers, poder i autoritat al seu metge.

Per tant, la medicina no ha evolucionat al voltant del concepte de salut; ho ha fet al voltant de la autoritat i el prestigi social i dels guanys que aquests impliquen. I aquests beneficis només es poden obtenir mitjançant la malaltia. Un funcionament completament oposat al que hauria d'ésser. Aquesta és la gran contradicció de la medicina.

Es basa en mecanismes tan simples que qualsevol persona els pot entendre. Així i tot, malgrat de tenir-ho davant els nostres nassos, el món segueixi tancant els ulls a aquesta realitat tan palesa.

I és que el món no està ple de cecs, sinó de gent que no vol obrir els ulls...


Miquel Estelrich Bestard