Imprimeix
Categoria: Collaboracions
Vist: 1439
      

   

   

EL CORSARI GROC  (7) 


La vida d'en Vicenç no està tan plena de boira com volen fer creure; els dubtes i les incerteses no combreguen amb el caràcter de la gent de la mar ni, per suposat, del seu; fonamentalment perquè és gent d'acció, sense massa temps per pensar en coses allunyades del seu petit redol; quan es pren una decisió res ni ningú el tomba; sembla mentida però és així. Basta veure com es mou a terra, passes curtes, decidides i sempre pel mateix camí: de la casa al llaüt i a l'inrevés; tirant pel dret i sense revolts.

En Vicenç és un home d'acció, una animeta que sempre troba coses per fer i relacionades amb la mar. La mar és la seva vida i el seu pensament. Un home així, un feix de coratge i decisió, no pot dur la vellesa gaire bé; el dia que no pot arribar fins a la barca el malestar el se'n du, es belluga i remuga sense trobar conhort; tan aviat obri un diari com el tanca i, a més, el doblegarà desplaçant-lo cap a un extrem de la taula amb gest nerviós.

El renom de corsari groc té tot el sentit i ell s'hi sent a gust; ja he dit que és un home d'acció però sobretot lliure, dues qualitats que ornaven aquells llops de mar, donats a la desmesura, gent sense límits. Tot això pesa i marca de per vida; un tema sobre el qual no hi ha res a dir.

“Quin món!” i “rellamps!” són dues expressions que sempre té a la boca. No pot entendre què fa tanta gent navegant però -afirma en Vicenç tot convençut- no n'hi ha cap que estimi la mar. No pot comprendre aquesta dèria per les llanxes ràpides que salten per damunt les ones, anar d'aquí i d'allà sense fotre res, aquesta gent empastissada amb olis llefiscosos i carregats d'embalum que van a prendre els banys, res de tot això té sentit. Per gaudir de la mar has d'actuar amb respecte i humilitat.

En Vicenç m'explicava que un veïnat ha llogat casa seva a una gent que des del primer dia sembla que és de la família; no li donen el 'bon dia' sinó que directament li enfloquen: “¿Qué tal, abuelito?, és la salutació diària dels nins; “hola, cariño!”, la de la mare i “qué patrón más fuerte!”, els padrins. A un home que no coneixen de res i que no s'aguanta gaire dir-li aquestes coses! Aquesta gent no sap cuinar. A l'hora de menjar entren a la cuina i preparen coses; ho sap perquè sent renouets metàl·lics de forquetes i ganivets però mai li ha arribat cap olor.

Jo l'entenc, a en Vicenç, i compartesc l'opinió que la mar no tornarà mai a ser el que era; la gent que se l'ha feta seva no és com nosaltres; no saben cuidar la mar ni en volen aprendre, perquè no la treballen però -pobres ignorants!- no saben que la necessiten.

Hi ha dies que em desapareix; aleshores, preocupat, vaig a casa seva a preguntar a na Felisa -la dona- a veure si sap res d'ell. La darrera vegada em va contar que s'havia anat fins el Matzoc amb na Valenta, la seva barqueta. Moltes d'aquestes eixides les fa a la vela, com en temps primer; necessita amarar-se i sentir la saladina i el vent de cara; una vegada a lloc s'acosta a la vorera, on amarra la barqueta i escull l'indret que, a recer del vent, serà per uns dies la seva improvisada llar. Sempre ho havia fet; és un caló que coneix des de que era un nin i té necessitat de tornar-hi mentre li quedi un bri de força; és aleshores quan viu més gojós, barquejant i pescant per poder menjar; així passa els dies fins que s'oxigena i torna.

Aquesta necessitat de sentir-se lliure i de perdre la por l'acompanyarà sempre.