Poema de Miguel Àngel Cañada Castellano traduït per Joan CabalganteL'amic Joan Cabalgante, gran admirador del poeta jienense Miguel Àngel Cañada, vol donar les gràcies a l'autor per poder traduir-lo al català. i ens comenta que "La traducció m’ha fet connectar amb la poesia de Miguel Ángel, que la trob tremendament social i compromesa, així com també molt ben pensada. Crec que hi he trobat punts en comú amb el procés creatiu. "
Diario de un confinado
La mañana llega como estruendo
esparcido en el dolor de la noche.
El día es un desierto, millones
de granos de arena disueltos
entre la aguja de un reloj,
son esparcidos entre inmensos segundos infinitos.
Los pies se deslizan entre un fluido viscoso
que no deja avanzar, y el cerebro abrumado,
se hunde en las arenas movedizas del miedo,
la incertidumbre y el desamparo.
La televisión se dispara en cifras,
no somos mujeres ni hombres,
no somos seres humanos,
sólo somos números metidos
en camas “malrespirando” soluciones
que no llegan. Hileras de ataúdes
que no despedimos, van desfilando.
¿Cuántos agujeros
en el alma dejan, cuántos?
La tarde es un juego, una llamada,
una caricia, una lágrima, un tornado
entre cuatro paredes, un dolor agudo
en el centro de una jaula, un suspiro
y a veces, el desliz de la esperanza.
A las 8, se dispara como una alarma,
el estruendo sonido de millones de palmas.
Agradecidos aplaudimos,
a esos héroes sin capas, ni mallas.
Llega la noche y el sueño no
respira palabras, sólo tiende
a divagar imágenes,
deseos, recuerdos y
alguna que otra hazaña.
Llega la noche, la calle sigue vacía
y la luna queda solitaria.
Miguel Ángel Cañada Castellano
Diari d’un confinat
El matí arriba com un baluern
espargit en el dolor de la nit.
El dia és un desert, milions
de grans d’arena dissolts
entre l’agulla d’un rellotge,
són escampats entre immensos segons infinits.
Els peus rellisquen entre un fluïd viscós
que no deixa avançar, i el cervell aclaparat
es fon en les arenes movedisses de la por,
la incertesa i el desamparament.
La televisió es dispara en xifres,
no som dones ni homes,
no som éssers humans,
només som números ficats en llits
«malrespirant» solucions que no arriben.
Fileres de taüts que no acomiadam desfilen.
Quants de forats
a l’ànima deixen, quants?
La tarda és un joc, una trucada,
una carícia, una llàgrima,
un tornado entre quatre parets,
un dolor agut en el centre d’una gàbia,
un sospir i a vegades
la relliscada de l’esperança.
A les vuit se dispara com una alarma,
l’estrepitós so de milions de mambelletes.
Agraïts aplaudim a aquests herois sense capes, ni malles.
Arriba la nit i el somni no respira paraules,
només tendeix a divagar imatges,
desitjos, records i alguna que altra gesta.
Arriba la nit, el carrer segueix buit
i la lluna queda solitària.
Autor: Miguel Àngel Cañada.
Traducció: Joan Cabalgante.
